Les restes
Les ruïnes que queden del castell corresponen a la remodelació que dugué a terme Pere Joan Ferrer a partir de l’any 1473. És una fortalesa de doble recinte, planta irregular allargada i orientada de nord a sud. Durant l’excavació de 1987 es va documentar a l’interior del conjunt la presència d’un paviment de terra trepitjada associat a les restes d’una llar de foc, datable entre els segles IX i XIII. La capella, situada a la banda est del recinte sobirà, és troba també en ruïnes. Era un edifici molt petit d’una sola nau i capçalera plana, considerat bàsicament del segle XII, però aprofitant estructures anteriors.
Al turó de Burriac es conserven també les ruïnes d’un important poblat ibèric; potser n'ocupà el cim, però aquest sector fou destruït pel castell. La part més ben conservada és la del vessant meridional, bé que alguns murs considerats ibèrics semblen pertànyer a construccions molt posteriors, de finalitat agrícola. Hi ha restes de les murades de defensa, reforçades amb torres de planta quadrada. Hom admet generalment que correspon a l’antiga ciutat d'Ilduro que encunyà moneda ibèrica, predecessora de la Iluro romana (Mataró). Al seu vessant occidental hi ha la font Picant.
La història
Conegut en els primers temps com a Castrum Sancti Vicentii, nom amb el qual consta des del 1023, el seu domini principal pertanyia a la casa comtal de Barcelona. Tanmateix, des del segle XI sorgeix la família Santvicenç, que sempre fou feudatària de la casa comtal i de la qual es té més informació des dels primers anys del segle XII.
A l’inici del segle XIV, per infeudació de la casa reial, el castell va passar a mans de la pubilla Guillema de Montcada, però quan aquesta va morir retornà al domini reial i als Santvicenç com a primers feudataris. Des d’aquest moment ja és conegut com a castell de Burriac, tot i que en els documents apareix citat de totes dues maneres.
El 1352, amb la mort de Berenguer de Sant Vicenç sense descendència, els seus almoiners van vendre el castell, juntament amb altres pertinences, a Pere Desbosc, escrivà i conseller del rei i ciutadà de Barcelona, que l’any 1360 va adquirir per 12.000 sous la plena jurisdicció dels castells i termes de Sant Vicenç i Vilassar.
El 1471, després de la guerra civil, Joan II va concedir el castell de Burriac i de Vilassar, amb els pobles d’Argentona, Cabrera, Vilassar, Premià i Mataró a Pere Joan Ferrer, cap militar de la Generalitat o Diputació del General de Barcelona. Aquest domini de Pere Joan Ferrer fou anomenat la baronia del Maresme.
Els abusos de Pere Joan Ferrer van comportar un gran malestar entre els habitants de la baronia i el 1480 el rei Ferran II els donava el dret de deslligar-se dels vincles senyorials amb Ferrer. Malgrat tot, el domini del castell va continuar en mans de Pere Joan Ferrer, que va morir cap al 1503. El va succeir el seu germà Miquel Ferrer i quan aquest va morir (1518) els seus béns van ser subhastats i venuts.
La família Desbosc va continuar amb la possessió del castell de Vilassar i amb drets feudals sobre el de Burriac fins a la fi del segle XVII, en què el llinatge s’extingí. El castell va passar als Copons, marquesos de Moja.
L’any 1931 el municipi de Cabrera va comprar les ruïnes del castell als descendents de la família Desbosc. Els darrers anys ha estat objecte de treballs d’excavació i consolidació de part de diferents entitats.
Bé que ja devia existir amb anterioritat, la capella del castell no surt esmentada directament fins el 1214. Al final del segle XIII i al començament del XIV tenia capellà propi. Més endavant, els sacerdots que en tenien el benefici no hi residien i encomanaven les obligacions als sacerdots del rodal.
L’any 1994 es van fer obres de consolidació i rehabilitació del conjunt.