Si separa dos peus dins el vers, és anomenada dièresi . Ordinàriament hom troba la cesura al mig del vers, les dues parts del qual, anomenades hemistiquis , s’equilibren. La cesura clàssica pot ésser: femenina , si s’escau després d’una síl·laba breu, masculina , després d’una de llarga, trihemímera o semiternària, després de tres migs peus (és a dir, dins el segon peu), penthemímera o semiquinària , després del cinquè mig peu (dins el tercer peu), hepthemímera o semiseptenària , després del setè mig peu (dins el quart peu), bucòlica , en l’hexàmetre abans del cinquè peu (el quart peu sol ésser un dàctil pur). Per la seva presència dins cada tipus de vers la cesura és part integrant de l’estructura rítmica de l’estrofa. La possibilitat d’utilitzar equivalències de peus (una síl·laba llarga = a dues de breus) a l’interior dels versos donava a la cesura una fluctuació dins un vers anisosil·làbic. L’estabilitat de la cesura darrere una síl·laba fixa per a cada tipus de vers apareix en la poesia llatina cristiana medieval, on la pausa s’instal·la sempre en els versos d’un nombre parell de síl·labes en posició medial. Com que aquests poemes eren gairebé sempre cantats o salmodiats (himnes, seqüències, proses, laudes), la cesura tenia equivalències musicals molt exactes. La melodia s’elevava molt ràpidament per l' entonació vers la part central o recitació , a la meitat de la qual una semicadència marcava la pausa de la cesura, per a reprendre de seguida la recitació fins a la cadència final. Els punts característics corresponents a la cesura i a la rima s’anomenaven punctus elevatus i punctus depressus . Quan la cesura era ben determinada pel ritme general de la composició, era permesa a l’interior d’un mot: Confuta- tis maledictis flammis a- cribus addictis voca me cum benedictis... (Dies irae) En les llengües romàniques de ritme no quantitatiu sinó d’accent en versos isosil·làbics (síl·labes tòniques i síl·labes àtones), la cesura es presenta sobretot en l’enneasíl·lab, el decasíl·lab, l’hendecasíl·lab i l’alexandrí. La cesura és anomenada masculina si ve després de síl·laba tònica (després d’un mot agut), i femenina , després de la síl·laba àtona. El vers de nou síl·labes, poc cultivat, cal considerar-lo com format per dos hemistiquis de quatre síl·labes, amb cesura femenina: Sobre una cinta de blanca arena que besa una aigua d’un cèlic blau...(Costa i Llobera, Cala gentil ) El d’onze síl·labes, hom el pot considerar, també, constituït per dos hemistiquis de cinc síl·labes amb cesura femenina: Toquen les trompetes vénen els soldats avançant en amples rengles virolats...(Maragall, Corpus ) La cesura del decasíl·lab es dóna ja en els trobadors després d’un mot agut en la quarta síl·laba (masculina): En pessamen me fai estar Amors cum pogués faruna gaya chansó... (Guillem de Cabestany, Cançó ) Però no fou l’única permesa, i, així, fou molt usada, en les cançons de gesta franceses, la femenina (després de l’àtona que segueix la tònica de l’accent obligatori de la quarta síl·laba): ouvrent les portesles ponts lieven amont...( Amis et Amile ) També fou emprada la cesura lírica després d’una àtona, però al lloc que pertocaria a l’accent obligatori de la quarta síl·laba: una nina que paonets guardava...(Cerverí de Girona) Amb tot, la cesura masculina guanyà preeminència i esdevingué exclusiva; és el vers gairebé constant d’Ausiàs Marc: cantar no deu amb alegres becaires, ans amb bemollsalegria constrènyer... L' endecasillabo italià es caracteritza per una absència de cesura: mi ritrovai per una selva oscura... (Dante, Divina Commedia ) Una altra forma de decasíl·lab molt usat en l’èpica francesa té cesura obligatòria després de l’accent damunt la sisena síl·laba, però admetia també la cesura femenina: li borgois de Poitiersles deniers pris e les draps d’escarlate,si les vestí. ( Aiol ) Finalment, hi ha el decasíl·lab de dos hemistiquis de cinc síl·labes, en el qual la cinquena pot ésser accentuada dins un mot oxíton, paroxíton o proparoxíton: Quan sentint remorles meves orelles dubtava si eracantar de cigales o so de cencerros,tifells o esquelles...(Gaçull, Brama dels llauradors ) que correspon al vers dit d' arte mayor castellà, i que en realitat és un vers rítmic que permet la sinalefa o l’elisió entre els dos hemistiquis. L’alexandrí o dodecasíl·lab de dos hemistiquis, el vers clàssic de la poesia francesa, originàriament admetia la cesura femenina, però a partir del s XVII hom l’arraconà i permeté només l’ús de la e muda davant una vocal inicial del segon hemistiqui amb el consegüent afebliment de la cesura provocada per l’elisió: Et regardez, Madam(e,a)vec plus de bonté ...(Racine, Britannicus )regla no pas sempre seguida a les altres literatures romàniques. El català medieval sembla tenir preferència per l’ús de primers hemistiquis oxítons, però la cesura dubta entre l’elisió davant vocal inicial i la simple cesura femenina: adoncs en mont coratg(eha)c tal concebiment...però e car a Déu parlavafeent a ell cantor...(Llull, Desconhort ) En reaparèixer l’alexandrí al s XVIII, el català seguí el model francès: i temo que la sort,cansada de ses glòries, matant-lo no finesc(ae)l curs de ses victòries.(Ramis, Lucrècia ) i Aribau empra en el poema La Pàtria gairebé exclusivament primers hemistiquis oxítons: Adeú-siau, turons,per sempre adéu-siau...Però aquest ús clàssic fou aviat transgredit pels poetes de la Reinaxença, modernistes i fins noucentistes. En la cuaderna vía castellana la cesura femenina és dominant, bé que hi ha exemples de primers hemistiquis oxítons i d’ús de l’elisió, i en la poesia èpica castellana la cesura és una pausa dins un vers essencialment anisosil·làbic de versos de deu fins a vint síl·labes gramaticals, amb predomini dels de catorze síl·labes, i amb diverses variants en els hemistiquis: Allí piensan de aguijar, allí sueltan las riendas; a la eixida de Bivar, ovieron la corneja diestra, e entrando en Burgos oviéronla siniestra . ( Poema del Cid )
f
Literatura