La geografia
Cap de comarca, Énguera. Limitada, al S, per la serra Plana, que la separa de la vall de Montesa (Costera); a l’E, pel Xúquer, encaixat i abans de penetrar a la Ribera Alta i els últims contraforts de la serra de Dosaigües; al N, pel Xúquer, a la divisòria amb la Foia de Bunyol; i a l’W, per la zona més elevada de la plataforma del Caroig. La comarca és formada pel vessant oriental del massís del Caroig, pertanyent als últims contraforts del Sistema Ibèric. El paisatge típic és constituït per moles entre valls profundes de morfologia càrstica formades pel Xúquer i els seus afluents; el relleu és molt accidentat, amb freqüents i forts desnivells (mola de Bicorb). La plataforma del Caroig és escindida per la canal de Navarrés estricta, de traç arquejat, que forma una zona deprimida i relativament plana, probablement constituïda per dos anticlinals fallats i esventrats; el riu d’Escalona drena la part nord (Bicorb i Quesa), i el riu de Sallent, la part sud (Bolbait, Xella i Anna). Al S, la plataforma del Caroig és afectada per plegaments i falles de direcció SW-NE que anuncien les serres subbètiques (vall i serra d’Énguera, serra Plana). El sistema hídric és format pel Xúquer i els seus afluents; el primer forma els límits septentrional i oriental al llarg del terme de Millars; corre profundament encaixat formant gorges de centenars de metres (avenc del Xúquer) i només s’eixampla a la confluència amb el riu d’Escalona; aquest encaixament converteix la comarca en una de les de màxim aprofitament hidroelèctric del País Valencià: la central de Millars i dos al terme de Cortes de Pallás (Vall d’Aiora). Els afluents del Xúquer són rius autòctons, nascuts a la comarca, de recorregut curt, pendents forts, cabal escàs i gran irregularitat; el més important és el riu d’Escalona, que travessa la comarca de SW a NE, seguit del riu de Sallent, a l’E, que surt a la Ribera a través de tossals triàsics. Són abundants les fonts, algunes de cabal important, aprofitades per l’agricultura. La temperatura oscil·la entre 11ºC i 15ºC de mitjana anual, i les precipitacions, entre 400 i 600 mm (540,7 mm a Énguera). La zona de vegetació espontània és important, sobretot a la part occidental, pràcticament deshabitada. El bosc primitiu era l’alzinar, avui degradat i limitat a alzines disperses o a rodals; l’arbre dominant és el pi. La zona arbòria, que ocupava unes 25.000 ha, ha estat delmada per greus incendis. El matoll mediterrani s’ha convertit en la vegetació dominant: coscoll, llentiscle, romaní, farigola i margalló.
Bolbait i la seva horta (la Canal de Navarrés)
© Fototeca.cat
La població
La plataforma del Caroig és pràcticament deshabitada i la població es concentra a les valls marginals (la vall d’Énguera i la canal de Navarrés estricta). La densitat comarcal era de 23,3 h/km2 (2001). D’un total de vuit municipis, els quatre que superaven els 1.000 habitants mantingueren la població, amb guanys mínims, en 1981-2001 (increment global del 3,5%), mentre que els tres municipis més petits (Bicorb, Millars i Quesa) van tenir pèrdues molt acusades (un 57% menys d’habitants en el mateix període). El cap de comarca, Énguera concentrava el 2001 el 31% de la població. La comarca tingué un important augment demogràfic durant el segle XVIII (de 610 a 2.399 h); l’augment continuà al llarg del XIX i, més lentament, fins el 1930; es mantingué al voltant dels 19.500 h fins el 1950, però des d’aleshores l’emigració —dirigida principalment a Barcelona i a França i, els darrers anys, a València— motivà un descens (4,9% en 1950-60, el 10,5% en 1960-65 i l’11% en 1960-70). Després de l’apreciable reducció de la població, aquesta comarca continuà minvant demogràficament, bé que a un ritme inferior: perdé l’1,5% en 1970-81, augmentà l’1,7% en 1981-91 i es produí un nou descens en el període 1991-2001 (-0,7%). Aquesta millora relativa fou deguda a la pèrdua d’atracció dels nuclis als quals hom emigrava, a la creació d’algunes indústries importants (tèxtil i de confecció) i a les activitats relacionades amb la construcció i el manteniment dels pantans.El 2003 la població era de 17.129 h (24,1 h/km2), amb un increment absolut de 393 persones en el període 1991-2003. El 2008 hi residien 18.001 h, repartits entre 8 termes municipals, 872 h més que el 2003 (increment del 5,1%). El municipi més poblat era Énguera, amb 5.895 h, capital de la comarca. La densitat de població és baixa, 25,4 h/km2, si es compara amb la resta de comarques del País Valencià. La seva població es distribueix de la manera següent: el 12,1% eren menors de 15 anys, el 67,3%, tenien entre 15 i 65 anys, i el 20,6% eren majors de 65 anys. Les xifres indiquen que es tracta d’una comarca on comença a haver-hi un progressiu envelliment de la població.
L’economia
Els conreus, que tenen poca importància econòmica, ocupaven el 14% de la superfície comarcal, les pastures el 5,6% i el bosc el 44% (1999). Dels conreus, destacava l’olivera, que ocupava un total de 6.292 ha (el 64% del terreny agrícola), present a tots els municipis, però especialment a Énguera, Navarrés i Xella. Hi havia també garrofers, i els conreus herbacis (cereals) estaven representats sobretot a Navarrés, Énguera, Xella i Bolbait. Al regadiu, els municipis muntanyosos conreaven hortalisses, mentre que els orientals tenien conreus més diversificats: hortalisses (Xella i Navarrés), blat de moro (Anna, Navarrés i Quesa), cacauet (Anna, Navarrés, Xella i Bolbait) i tabac (Bolbait). El taronger (1.800 ha) va anar adquirint importància. La ramaderia és secundària. L’any 1999, se censaren 33 caps de bestiar boví, 11.960 d’oví, 4.300 de cabrú, 9.046 de porcí i 143.600 caps d’aviram. La indústria és poc important; només Énguera té una antiga tradició tèxtil, però s’ha estancat els darrers anys a benefici de zones més ben comunicades; els anys vuitanta s’instal·laren tres grans empreses tèxtils a Anna, Navarrés i Millars (aquesta tancada posteriorment); la principal sortida és la carretera comarcal de l’Alcúdia de Crespins a Aiora, que passa per Énguera i de la qual surt la que segueix la Canal estricta fins a Millars. Des de la segona meitat dels anys noranta té lloc un incipient desenvolupament del turisme rural.
La història
Un dels testimoniatges més destacats del primer poblament conegut a la comarca són les pintures rupestres de la cova de La Araña a Bicorb. El període eneolític és representat pel poblat de La Ereta del Pedregal, a Navarrés. Segueixen els poblats del bronze valencià d’Énguera i de Navarrés (El Altico de la Hoya). La civilització ibèrica és mal coneguda. La romanització comportà l’establiment de vil·les rústiques (no hi ha notícia de cap centre urbà). La comarca, que durant l’època islàmica ja depenia de l’alcaid de Xàtiva, restà inclosa, després de la conquesta cristiana, dins la governació de dellà Xúquer. Totes les poblacions de la Canal de Navarrés estricta conservaren, fins a l’expulsió del 1609, la població morisca, distribuïda entre els districtes de Tous (Bicorb, Quesa, Millars, Navarrés i Tous, a més de Sumacàrcer) i de Càrcer (Anna, Bolbait i Xella, dins la comarca); amb el repoblament subsegüent, la comarca esdevingué de llengua castellana, bé que amb una forta influència catalana en el vocabulari, de manera que ha estat considerada com de parlar de transició. Aquesta influència ha estat possible per la proximitat i per la tradicional emigració temporera a la Ribera Alta i per la dependència econòmica de Xàtiva. Només a Énguera, que fou repoblada amb castellans o aragonesos ja des del mateix segle XIII, parlen castellà, que al costat de trets catalans conserva arcaismes castellans. Amb la divisió corregimental del s. XVIII, Énguera, Anna, Xella i Bolbait foren adscrits a la demarcació de Montesa, i la resta, a la de Cofrents. Amb la creació del partit judicial d’Énguera el 1835, la comarca adquirí per primera vegada una unitat; tanmateix, la demarcació judicial enclou també la zona de llengua catalana de la vall de Montesa (Costera), a més de Sallent de Xàtiva i Estobeny (Ribera Alta).