Cal distingir els canonges seculars dels regulars (augustinians, premonstratesos, del Sant Sepulcre, del Laterà, entre altres). D’una mena de vida quasi monàstica al segle VI, els canonges passaren a possessors d’un benefici eclesiàstic honorífic, amb una preeminència de dignitat i d’emoluments. Les antigues dignitats i prelacies catalanes eren, ja al segle X, l’ardiaca, l’arxiprest, el sagristà i el cabiscol; més tard (segle XVI), s’hi afegí el degà. La llarga evolució de la institució canonical ha creat les distincions de canongies de dignitat: ardiaca, degà, arxiprest, precentor i mestrescola, i les d’ofici: doctoral (o canonge doctoral
), magistral (o canonge magistral
), lectoral (o canonge lectoral
), i penitencier (o canonge penitencier
). Pel sistema d’entrar al capítol, hom distingeix canonge d’oposició
i canonge de gràcia
, i, segons llur servei actiu o no, canonge resident
i canonge honorari
. A l’Estat espanyol, segons el concordat del 1851 i decrets posteriors, el nombre de canonges era de 24 a les seus metropolitanes, i de 16 a les sufragànies. El nomenament de les diverses dignitats de designació per gràcia, alternava entre l’estat, la Santa Seu i el bisbe, segons uns torns establerts, fora del xantre i del degà, nomenats, respectivament, pel papa i pel cap de l’estat. A partir del 1979, no hi ha cap intervenció de l’estat.
m
Religió