i literatura catalana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

literatura catalana

substantiu femeníf
Literatura
literatura lit
Literatura en llengua catalana.

L’edat mitjana

Dels orígens al segle XIII: la poesia provençal i els primers testimonis del català escrit

Si hom exceptua paraules i frases arromançades que apareixen adesiara en documents redactats en llatí per escrivans poc coneixedors de la llengua sàvia o que tenen un interès especial a fer-se entenedors a les persones no cultes, cap mostra de manifestació escrita en llengua vulgar per part de catalans no pot ésser exhibida en la primera meitat del segle XII. Això, però, no significa pas que a Catalunya, i potser més concretament al comtat d’Urgell, no hi hagués, a mitjan segle XII, una gran difusió joglaresca de temes literaris de tota mena, importats d’enllà dels Pirineus. N'és una clara i evident prova l'Ensenhamen, que, abans del 1160, escriví en vers provençal Guerau de Cabrera, el qual blasma el seu joglar Cabra per tal com ignora tot un seguit de temes de cançons de gesta (les referents a la batalla de Roncesvalls, les que canten Guillem de Tolosa, reconqueridor de Barcelona, i el seu llinatge, les dedicades a vassalls rebels com Raül de Cambrai, Otger de Dinamarca, Gormond i Isembard, etc.), bon nombre de narracions de la matèria de Bretanya (com les de Tristany i d’Erec), de novel·les sobre l’antiguitat (com les de Príam i Tisbe, de Troia, de Tebes, d’Alexandre el Gran), de fabliaux francesos i cultes cançons de trobadors provençals, com Marcabrú, Jaufré Rudel i Ebles de Ventadorn, aquest últim d’obra avui perduda. Aquest Ensenhamen és un significatiu i preciós índex del tipus de literatura que hom escoltava, i de vegades potser llegia, als ambients més elevats de la societat catalana de mitjan segle XII. El poble, mentrestant, devia mostrar preferència per llargues narracions en vers sobre fets històrics en forma de cançons de gesta (com atesten les prosificacions incloses en les cròniques i l’onomàstica èpica, prou freqüent entre catalans) i per breus cançons populars, de vegades dialogades entre cor i solista, com demostra una fina observació de Ramon Vidal de Besalú, el qual, ja al començament del segle XIII, escriu que “difícilment et trobaràs en lloc tan amagat ni tan solitari, mentre hi hagi poca o molta gent, sense que tot seguit sentis cantar un i altre, o tots ensems, perquè fins i tot els pastors de la muntanya el major plaer que tenen és de cantar”. El poble baix —aquests “pastors” de Ramon Vidal— devia cantar peces de tipus amorós (que més tard imitarà Cerverí, en la Viadeira, de paral·lelisme semblant al galaicoportuguès) i les cançons religioses que aprenia al temple, com l'Epístola farcida de Sant Esteve, el plany de Maria Aujats senyors..., el Virolai de Montserrat, peces conservades en texts del segle XIII, compostes per clergues amb la finalitat de mantenir la devoció popular. Aquests fets fan que no tingui res de sorprenent que el 1166 Alfons I, comte de Barcelona i rei d’Aragó, en heretar Provença i esdevenir, així, vassalls seus un bon nombre de trobadors provençals, adonant-se de la gran valor de difusió d’idees polítiques que té el sirventès i, en general, la poesia en llengua parlada, es convertís en protector i encoratjador del moviment líric romànic, en aquells moments el més important, i conreés, ell, esporàdicament, la poesia en provençal; mercès al seu exemple foren abundosos els homes nascuts a Catalunya que versificaren en llengua provençal, els quals es veieren obligats a aprendre-la, com ho demostra l’existència de Las rasós de trobar, del ja esmentat Ramon Vidal de Besalú, que és el primer tractat gramatical i preceptiu escrit en qualsevol llengua romànica. La història de la lírica catalana començà, doncs, com una província de la lírica provençal, tant en la temàtica i en l’estil com en la llengua i en la versificació, forta empremta que la caracteritzarà fins ja entrat el segle XV. Des de mitjan segle XII apareixen a Catalunya dos tipus d’escriptors que, en una certa mesura, persistiren durant tota la literatura medieval: el gran senyor que conrea la literatura per interès personal, de vegades polític, o perquè creu que això és un ornament necessari al seu estament (Guillem de Berguedà o Huguet de Mataplana), i l’autèntic professional de les lletres, o sia el qui fa literatura per guanyar-se la vida (com Cerverí de Girona o Pere Salvatge, ambdós a sou de la corona). Des de la segona meitat del segle XII apareixen mostres de prosa catalana, com el fragment de la versió del Forum iudicum, les Homilies d’Organyà, i, ja ben entrat el segle XIII, la traducció del De rebus Hispaniae de l’arquebisbe de Toledo Rodrigo Ximénez de Rada, feta per Pere Ribera de Perpinyà, la de la Legenda aurea de Iacopo de Varazze, feta al Rosselló i amb curiosos trets dialectals, la versió primitiva dels Gesta comitum Barcinonensium i les compilacions dels Usatges de Barcelona. Són, totes elles, interessantíssimes mostres de català primitiu, en les quals, de tant en tant, s’observa una clara intenció literària, però llur valor primordial és la lingüística.

Del segle XIII a la primera meitat del XIV: Ramon Llull

Ni aquests texts, normals tempteigs d’una prosa que comença, ni raons de caràcter històric, social ni econòmic no poden explicar el cas sorprenent i únic de Ramon Llull (1233-1316), i cal atribuir senzillament a la seva genialitat, encara que això pugui semblar una explicació ja superada, que sigui ell l’autèntic creador de la prosa catalana culta. Introductor d’un lèxic extensíssim i de gran diversitat, ferm conductor d’una sintaxi rígida i àmplia i, en general, escrivint en un to elevat que no deixa escletxes al popularisme ni al castissisme (i això és, en part, la causa de la seva modernitat), el català de Llull és el més perfecte que ha estat escrit tot al llarg de la història literària catalana. Els propòsits didàctics i missionals de Llull eren assolits perfectament quan escrivia les seves obres en la llengua universal dels cristians, el llatí, o en la dels infidels que volia convertir, l’àrab; però quan ho féu en català, i ho féu sempre en proporció més gran que en les altres dues llengües, cal veure-hi bàsicament una voluntat literària, que ell sabia bé que només podria fer palesa en la seva llengua de naixença. En la historiografia catalana és remarcable el cas únic i ben interessant de dos reis que escriuen llurs memòries, Jaume el Conqueridor i Pere el Cerimoniós, i com que es tracta de dos reis que autènticament dirigiren el govern i la política del país, llurs cròniques constitueixen un document valuosíssim de confessions de dos dirigents polítics medievals, cosa que no s’esdevé en altres literatures. Però també hi ha el professional de les lletres, Bernat Desclot, identificable amb el funcionari de la cancelleria reial Bernat Escrivà, el qual, quan redactà la seva crònica, en una certa manera complia el seu deure d’ofici. Ramon Muntaner fou un militar, del tipus dels moderns capitosts de legions estrangeres, de temperament abrandat i entusiasta, afeccionat a la lectura de novel·les cavalleresques, que donà un to personalíssim a la seva crònica, on els fets són rigorosament certs, l’apassionament, constant, i l’aproximació al lector, un dels més notables guanys literaris. Aquestes quatre grans cròniques, la matèria de les quals es trasllada d’Occident a Orient (episodis aragonesos i conquesta de Mallorca en la de Jaume I, intervenció a Sicília en la de Desclot, expedició a Grècia en la de Muntaner) i acaba centrant-se en complicats problemes interns (a la de Pere el Cerimoniós), foren redactades entre la darreria del segle XIII i el 1386, i constitueixen una excel·lent mostra de l’evolució de la prosa a la cort i als alts estaments, i en aquest aspecte enllaça amb la prosa cancelleresca i humanística. Les de Jaume I, Desclot i Muntaner, no res menys, es caracteritzen per l’aprofitament de cançons de gesta de tipus històric, fragments de les quals hi són inclosos en forma prosificada. La prosa donà d’altres interessants personalitats al segle XIV, com fou el docte metge i fantàstic visionari Arnau de Vilanova, algunes obres catalanes del qual pertanyen a un curiós gènere expositiu davant el públic, “raonaments”, que s’assembla molt a les actuals conferències. A la darreria de la centúria tingué lloc la ingent tasca literària de fra Francesc Eiximenis, l’obra del qual, en conjunt, és una summa dels coneixements que creu necessaris al cristià, però que té la gran valor d’una prosa expressiva, acolorida i vària, amb trets de sagaç observador, i, al mateix temps, un alt interès per la història de les idees polítiques, aspecte en el qual representa la teorització del govern ciutadà i dels principis de la classe que hom anomenarà després burgesia. El gènere que avui és conegut amb el nom de novel·la, del qual, utòpicament, hi ha excel·lents mostres en la prosa de Llull, fou expressat en forma de tirallongues de versos apariats narratius, com s’esdevé en la literatura francesa. Ja havia estat conreat, en pur provençal, per Ramon Vidal de Besalú, i ho fou, en llengua més catalanitzada, per l’anònim autor del Blandín de Cornualla, i, al segle XIV, per Guillem de Torroella, la Faula del qual és una curiosa mostra d’elaboració de temes arturians. Cal remarcar la valor al·legòrica de l’anònim Salut d’amor, d’alguns poemes narratius dels germans Pere i Jaume Marc i de Fraire de Joi e sor de Plaser, peculiar versió del conte folklòric de la bella dorment. Caràcter cortesà tenen algunes narracions en vers de Francesc de la Via, que al Llibre de fra Bernat escriu un tipus d’historieta satírica a l’estil dels fabliaux, gènere que té bones mostres catalanes, superades pel curiosíssim Testament d’En Serradell, de Bernat Serradell.

Els segles XIV i XV: el català en la poesia. Inicis del Renaixement

Durant el segle IV i els primers decennis del XV la lírica segueix un procés de desprovençalització tant temàtica com lingüística. La provençalització és encara molt forta en un grup de poetes del regne de Mallorca (tant a la seva zona continental, al nord de l’Albera, com a la insular), recollits en un cançoneret procedent de Ripoll (posterior al 1346), on sobresurten els imitadors de Cerverí i, principalment, el Capellà de Bolquera. Alguns catalans concorregueren als certàmens de l’escola poètica de Tolosa (creada el 1323), a imitació de la qual Joan I, el 1393, fundà el consistori de la Gaia Ciència de Barcelona. Aquests esforços de diletants amb vista a fer ressorgir la vella poesia trobadoresca no donaren resultats de preu literari, i les festes floralesques de Barcelona dugueren una vida intermitent i somorta. En canvi, motivaren dues importants obres didàctiques de poesia, el Llibre de concordances, de Jaume Marc, i el Torsimany, de Lluís d’Averçó, aquest darrer, llarg tractat de preceptiva, seguit d’un diccionari de la rima, tots dos redactats a la darreria del segle XIV. En aquest temps tot intent de retorn al passat trobadoresc era ja una actitud envellida i que oblidava o ignorava els guanys assolits per la lírica romànica a Itàlia. Al pas d’un segle a l’altre, alguns poetes secundaris, com Gilabert de Pròxida, Pere de Queralt i Melcior de Gualbes, revelen alguna tènue influència de la lírica en italià, principalment de Dant i Petrarca, per bé que les cançons i els sirventesos originals d’Andreu Febrer segueixen fonamentalment la vella direcció trobadoresca, tot i que aquest poeta tradueixi, a la fi de la seva vida, la Commedia en vers català. En la breu i delicada obra de Jordi de Sant Jordi, mort molt jove el 1424, hom ja no pot parlar de provençal amb catalanismes, sinó de català amb solucions provençals, i encara que hi persisteixen els temes i l’estil trobadoresc hom hi observa una certa renovació, més per raó de la personalitat del poeta que no pas pel seu lleuger italianisme. La cort de Margarida de Prades, vídua de Martí I, és un dels darrers aglutinants de poesia cortesana de tall medieval. La cort d’Alfons el Magnànim, en canvi, centrada a Nàpols, ja té un caràcter renaixentista i plural, car s’hi reuneixen i hi conviuen escriptors en llatí, en italià, en català. Encara que pertanyia a la seva cort, en la qual ostentava el càrrec de falconer, el gran Ausiàs Marc escriví la seva extensa obra lírica, a partir del 1425, a les seves possessions del Regne de València. Ausiàs Marc representa una autèntica superació en la lírica catalana, puix que, ultrapassant l’estilnovisme i petrarquisme, exposa els problemes morals d’una manera humana i crua, bé que sempre amb premisses escolàstiques, però que dóna com a resultat una valenta introspecció, tot plegat expressat en un estil sec i ferreny, sense concessions a la retòrica i a l’agençament formal, però sempre amb puixança i forta originalitat. Ausiàs Marc no tingué successors de la seva categoria entre els nombrosos poetes del segle XV. En aquesta centúria les discòrdies i les guerres civils catalanes, arran de la persecució i la mort de Carles de Viana, trobaren ressò en la poesia, i la poesia es convertí novament en arma d’atac intel·lectual usada vigorosament i eficaç pels dos bàndols contendents. Hi ha tot un cicle de poesies en elogi del príncep de Viana i, al costat joanista, l’extensa i incisiva obra de Joan Berenguer de Masdovelles. El sentimentalisme intentà nous camins, no gaire encertats, en el tema de la desconeixença, poc o molt inspirat en Alain Chartier, el qual, amb Guillaume de Machaut, fou el poeta francès més conegut aleshores. Bernat Hug de Rocabertí i Pere de Torroella, tots dos militars de l’exèrcit reial, escriviren poemes amb una forta empremta italiana, i Romeu Llull, conseller de Barcelona, féu una poesia burgesa. Mentrestant, a la ciutat de València, en plena puixança i lliure de la guerra, es conreava una poesia de tertúlies, d’amics, com els diversos que voltaren Bernat Fenollar, es reprenien els certàmens literaris, que havien de tenir una llarga tradició, i el tarannà alegre, faceciós i despreocupat donà petites joies d’humorisme més o menys procaç. Bé que el Renaixement italià arribà tardanament a la poesia catalana, a la prosa, per contra, ho féu molt d’hora. La cancelleria reial, mercès a l’ordenació imposada per Pere el Cerimoniós, es preocupà extraordinàriament de la precisió i de la bellesa de la llengua escrita, fent una tasca depuradora de dialectalismes i unificadora semblant a la que s’imposaren les acadèmies europees del segle XVIII. Els documents reials, en estendre's constantment per tots els dominis de la llengua amb l’autoritat de llur procedència, crearen una mena de llengua culta i oficial a la qual, de bon grat, se sotmeteren els escriptors, la qual cosa fa que sigui tan difícil d’assenyalar trets dialectals en escriptors catalans en la segona meitat del segle XIV i del XV. En són una prova els magnífics sermons de Vicent Ferrer (els quals, cas raríssim en qualsevol literatura no contemporània, es conserven gràcies a notes estenogràfiques preses pels qui n'escoltaven la predicació), puix que en llur text sobten freqüents valencianismes que, en escriure, ell mateix estalviava i reduïa a la llengua comuna. Als dos darrers decennis del segle XIV, als documents de la cancelleria apareix l’estil de la prosa renaixentista recentment inaugurat a Itàlia, gràcies a l’actitud moderna i al sentit literari dels secretaris i els escrivans que la componien. Entre ells es formà Bernat Metge, el qual, amb Lo somni (1399), introduí definitivament l’estil nou de la prosa en la literatura catalana, la qual és la primera entre les romàniques a produir un diàleg de tipus platònic o ciceronià, tot i que en aquest tractat és debatut fonamentalment el problema de la crisi política i religiosa de la darreria del segle XIV. Bernat Metge, no res menys, és el cas típic de l’home que, a causa de mèrits intel·lectuals, intervé activament en política i que, gràcies al seu talent d’escriptor, s’enriqueix extraordinàriament, bé que la seva manca de moral el faci caure i després es redreci al regnat de Martí I. Es tracta d’una típica mentalitat renaixentista, molt avançada, que no prosperà en temps posteriors, car els escriptors catalans que hom podria anomenar humanistes, que el seguiren, o bé cercaren una conciliació entre classicisme i cristianisme, com fra Antoni Canals, o bé foren mers traductors d’obres llatines, com Ferran Valentí, o bé fixaren llur intenció en el filigranament estilístic, com és el cas de la bella i marmòria prosa de Joan Roís de Corella, mort el 1497. A part l’humanisme, hi ha la singular figura d’Anselm Turmeda, franciscà renegat, que mantingué una curiosa duplicitat en la seva producció literària, principalment al llibre La disputa de l’ase (1417), en prosa, i als seus colpidors versos del Llibre de bons amonestaments, i una actitud francament anticristiana a la Tuhfà, escrita en àrab. Contemporàniament, a Barcelona predicava fra Felip de Malla, teòleg famós a Europa, orador recargolat i autor d’un simbòlic i preciosista Memorial del pecador remut, extensa i abarrocada renovació d’una temàtica típicament medieval. Ell, fra Pere Martines, sor Isabel de Villena i Roís de Corella, en llur obra sacra, són els més destacats representants de la prosa religiosa del segle XV. Ja al segle XIV es traduïren al català les principals novel·les cavalleresques de la matèria de Bretanya, llegides amb entusiasme a tot Europa. Al segle XV, en declinar la cavalleria com a estament i en fer-se freqüents les batalles privades entre els nobles, sobretot al Regne de València, i en augmentar el nombre de cavallers errants catalans que viatjaven per llunyanes terres en cerca d’aventures, hom pot comprovar que la literatura cavalleresca influí sobre la vida real i el capteniment dels homes. Però aquests homes de carn i ossos, al seu torn, esdevingueren models literaris per als escriptors, i així aparegué l’anònim Curial e Güelfa, i així el cavaller valencià Joanot Martorell emprengué la llarga tasca de la redacció de Tirant lo Blanc. Aquestes dues novel·les cavalleresques, de pujats mèrits i de lectura sostinguda fins avui, es caracteritzen per llur fidelitat a una realitat ambiental. El Tirant és la darrera manifestació optimista, llampant i humana, del món dels cavallers en declivi; i simultàniament, a València, el metge Jaume Roig escriví l'Espill (en vers narratiu, però), prototipus de novel·la burgesa, puix que té com a tramat principal l’aburgesament del protagonista; l’obra és colpidora per les seves notes crues, negres i pessimistes i per la seva tan medieval misogínia. A la vetlla de la gran caiguda de la literatura catalana, aquesta donà, a València, aqueixes dues tant contradictòries i tan importants manifestacions. No manquen altres mostres de narrativa, com, a la darreria del segle XIV, Viatge al purgatori, de Ramon de Perellós, obra interessant pel que té d’aventura meravellosa i d’intent de frau, i l’anònim Jacob Xalabín, novel·leta oriental entre sentimental i bel·licosa.

Del Renaixement al Romanticisme

Des dels primers decennis del segle XVI fins als primers del XIX, una sèrie de fets que s’encadenen els uns amb els altres, com la unió de les corones catalanoaragonesa i castellana a partir de Ferran II i de Carles V, el trasllat de la cort al centre de la Península, l’emigració de bona part de la noblesa catalana i la seva posterior assimilació als designis imperials de Carles V i Felip II, el desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l’Atlàntic, el resultat de les guerres de les Germanies, dels Segadors i de Successió, les derrotes i els exilis de 1652 i 1714, etc, produïren una crisi d’autors i de lectors que paralitzà el desenvolupament normal de molts sectors de les lletres catalanes. Així, mentre la minoria aristocràtica, és a dir, l’única que durant aquest període disposava dels recursos necessaris per a crear una cultura important, acusava la crisi i registrava els grans moviments europeus sense gaire convicció i, encara, vacil·lant en l’ús de les llengües llatina, castellana i catalana, la majoria popular continuà refent i ampliant en la llengua pròpia la tradició que havia elaborat en el curs dels segles. Des de la mort de Ferran II (1516) fins al decenni 1570-80 la cultura catalana participà de les inquietuds espirituals i de les tensions crítiques de l’Europa cinccentista (devotio moderna, erasmisme, luteranisme, etc) i, en el camp estricte de la literatura, intentà d’adaptar les actituds i les formes del Renaixement. El centre d’aquestes inquietuds i d’aquests intents fou València i, més concretament, la cort dels ducs de Calàbria. En conjunt, es pot dir que el Renaixement català intentà de fer una síntesi de certs elements medievals i d’uns altres de nous, procedents d’Itàlia i de Castella. Pere Serafí, per exemple, alternà l’idealisme amorós d’inspiració petrarquista o ausiasmarquiana amb la recreació de temes i formes populars; uns altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del segle XV. El 1515 aparegué a Barcelona una novel·la, L’espill de la vida religiosa, atribuïda a Miquel Comalada, que fonia les influències lul·lianes amb les estrictament reformistes i que havia d’assolir una veritable projecció europea; el 1557 Cristòfor Despuig componia a Tortosa uns Col·loquis històrics en una prosa noble, de vagues ressonàncies erasmistes. Aquests anys, a més, funcionava a València un teatre d’intenció realista i satírica que donà mostres tan esplèndides com La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia. La Contrareforma destruí aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida. Els poemes de Joan Pujol (segona meitat del segle XVI) i els actes sacramentals de Joan Timoneda ja reflecteixen el canvi, que havia de culminar amb el Barroc. Aquest, que s’estén des del tombant dels segles XVI-XVII fins a mitjan XVIII, comprèn una sèrie d’autors que revelen unes mateixes influències (Garcilaso de la Vega, Góngora, Quevedo, Calderón, Gracián, etc), però que actuaren sense gaire relació els uns amb els altres. Francesc Vicenç Garcia fou l’únic que aconseguí de formar una escola, que l’imità en aquells aspectes més secundaris i que s’allargassà fins ben entrat el segle XIX. Francesc Fontanella i el seu grup, tanmateix, foren els primers que es proposaren, d’una manera conscient i organitzada, de crear una literatura nova segons els models europeus vigents, que recollia l’eufòria política de la guerra contra Castella i que fracassà amb la derrota dels exèrcits catalans. Josep Romeguera, a l’acabament del segle, mantenia amb relativa eficàcia aquests propòsits, i, durant els primers decennis del segle XVIII, Agustí Eura, Joan de Boixadors i Guillem Roca i Seguí hi insistien amb desigual fortuna. Des de la fi del segle XVIII, però, la filosofia crítica i l’erudició lingüística i històrica de la Il·lustració havien renovat tota la concepció de la cultura i, a mitjan segle XVIII, un grup format per diversos traductors i alguns escriptors, entre els quals Joan Ramis i Antoni Febrer i Cardona, desencadenà un moviment neoclàssic que, ja al principi del segle XIX i gràcies al comte d’Aiamans i a l’anònim autor de Lo Temple de la Glòria, incorporà alguns elements romàntics. Aquests anys, el baró de Maldà inicià amb les seves extenses memòries la literatura costumista, que tant d’èxit havia d’assolir en ple Romanticisme. L’autor de Les Comunitats de Castella, Antoni Puigblanc, tanca l’obscur període anomenat tradicionalment de Decadència, a la vegada que obre, amb la seva enigmàtica personalitat, la Renaixença burgesa i romàntica. Des del segle XVI fins al XIX, a més, les masses populars crearen una poesia i una narrativa de factura més aviat tosca però sovint plena de vivesa i colorit. La part més interessant era divulgada per via oral i no fou publicada fins al segle XIX (Pau Piferrer, Manuel Milà i Fontanals, Marià Aguiló); la part més circumstancial, en canvi, era divulgada a través de la lletra impresa i assolia tiratges prou importants (romanços, col·loquis, relacions de fets històrics o de costums, etc). Cal destacar, entre d’altres, l’anònima cançó del Comte Arnau, que a partir del Romanticisme fou objecte de constants reelaboracions per part de la poesia culta (Joan Maragall, Josep M. de Sagarra, etc), i una narració també anònima, el Viatge a l’Infern d’en Pere Porter, que insisteix en determinats models medievals. Els cançoners musicals o de poesia popular del segle XVI, com el dels ducs de Calàbria o el Flor d’enamorats, contenen algunes de les mostres líriques més pures de l’època. Paral·lelament, les masses populars crearen un teatre que, si en el camp religiós es limità a reproduir els models més típics de l’edat mitjana (danses de la mort, peces relatives als cicles de Nadal i de la Passió, Misteri d’Elx, vides de sants, etc), consolidava, en el profà, el sainet de costums i, ja al segle XIX, adaptava a les necessitats locals el teatre polític sorgit arran de la Revolució Francesa. Josep Robrenyo i Francesc Renart i Arús en són els autors més significatius.

El segle XIX

El fenomen que caracteritza d’una manera més decisiva aquest segle és l’adveniment de l’anomenada Renaixença, el gran moviment restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura que coincidí, més o menys, amb l’esclat del Romanticisme, i que hom sol situar dins el període comprès entre l’aparició, l’any 1833, en el periòdic El vapor, de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i de la presentació als jocs florals del 1877 de L’Atlàntida de Jacint Verdaguer, tot i que l’embranzida arrenca del segle anterior i dóna senyals de vida abans de les primeres manifestacions romàntiques, alhora que continua després puixant, una vegada exhaurit històricament el corrent romàntic. Les primeres manifestacions romàntiques a Catalunya es produeixen en castellà, i els primers romàntics, d’una manera particular els de tendència liberal, de moment no s’identificaren ni amb la primera experiència d’Aribau ni amb la posterior de Joaquim Rubió i Ors. Després, tot i seguint cada tendència llur camí, es produí una integració pel que respecta a l’ús de la llengua i àdhuc als ideals polítics. El fet és, però, que Romanticisme i Renaixença no coincideixen plenament fins una vintena d’anys després d’haver-se inaugurat aquest darrer moviment. D’una banda persisteix l’interès pels estudis històrics, erudits i filològics: edició de la Crònica de Jeroni Pujades (1829) i reedició de la Gramàtica de Ballot (vers el 1830), acompanyada del Catálogo de Josep Salat; traducció del Nou Testament, de Melcior Prat (1832); edició de les Memorias de Fèlix Torres i Amat i Los condes de Barcelona vindicados de Pròsper de Bofarull (1836). El 1835 la universitat havia estat reinstaurada a Barcelona. A les revistes i els diaris de Barcelona, mentrestant, anaven sortint composicions catalanes, tot i que la primera revista escrita íntegrament en català, Lo Vertader Català, no aparegué fins el 1843. El 1839 fou publicat el primer llibre de poesia en català, Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton MartÍ. Tot aquest conjunt d’elements dispersos sembla que prengué cohesió en un nivell col·lectiu en un moment determinat, quan Rubió i Ors, amb el pseudònim Lo Gaiter de Llobregat, començà a publicar sistemàticament (1839-40) composicions en català al Diario de Barcelona, que el 1841 aplegà en un volum amb el mateix títol del pseudònim. D’altra banda, Rubió creà el mite del “trobador”, convencional i carregat d’idealisme històric, que havia de trobar la seva plena realització en els jocs florals, inaugurats el 1859 sota la presidència de Manuel Milà i Fontanals. Milà, una vegada superat el seu escepticisme juvenil sobre les possibilitats de la llengua, amb la seva tasca filològica i literària contribuí a afermar sòlidament la Renaixença. Un paper semblant al de Rubió tingueren Tomàs Aguiló a Mallorca i Tomàs Villarroya al País Valencià. Fou aleshores quan arreu dels Països Catalans sorgí el gran estol de poetes que constitueix l’anomenada Escola dels Jocs Florals —que comprèn ben bé dues generacions—, els trets estilístics i el contingut de la qual degenerarà després en el pairalisme. Entre aquests poetes hom recorda Antoni de Bofarull, Pere d’A. Penya, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Marià Aguiló, Jeroni Rosselló, Teodor Llorente, Vicent Wenceslau Querol, Tomàs Forteza, Francesc Pelagi Briz, Anicet de Pagès i de Puig, Jaume Colell, Ramon Picó i Campamar, Francesc Matheu, etc. Figures marginals foren Josep Sol i Pedrís, Josep Anselm Clavé i Joaquim M. Bartrina. De fet la irrupció de Verdaguer amb L’Atlàntida representà a la vegada la clausura i la superació d’aquesta escola poètica. Aquesta tradició, però, restà tallada. Continuà, en canvi, el costum de representar peces de contingut religiós popular (pastorets, passions, vides de sants) i sainets (especialment a Mallorca). Els primers autors de la Renaixença, com Rubió, Bofarull i Balaguer, assajaren un tipus de teatre (monòlegs, drames, tragèdies) de tema històric i de caient massa culte perquè pogués tenir èxit. Frederic Soler, conegut amb el pseudònim de Serafí Pitarra, amb les seves comèdies i els seus drames escrits en “el català que ara es parla”, fou el primer autor dramàtic que assolí una autèntica popularitat. El teatre català, però, no arribà a una dignitat i a una categoria universal, tant pel que fa als temes com a la força dramàtica i a la qualitat de la llengua, fins a l’aparició d’Àngel Guimerà, la producció del qual s’allargà molt, cronològicament, i assimilà diversos corrents: el Romanticisme, el naturalisme i el Modernisme. La prosa de creació s’inaugurà amb la novel·la L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862) d’Antoni de Bofarull, escrita a l’estil de les de Walter Scott. Del mateix to és Lo coronel d’Anjou (1872), de Briz. La narració rural fou conreada per Carles Bosch de la Trinxeria i Marià Vayreda, i la costumista, per Emili Vilanova. En una situació de transició cal situar la personalitat de Josep Pin i Soler i la seva trilogia La família dels Garrigues, Jaume i Níobe (1870-89). L’assimilació del naturalisme, orquestrada pel crític Josep Yxart, fou representada per l’aparició de La papallona (1882) de Narcís Oller i pel conjunt de l’obra d’aquest novel·lista. Establint un paral·lelisme molt general, Oller seria, si fa no fa, en el camp de la prosa, el que són Verdaguer en el de la poesia i Guimerà en el del teatre. La prosa ideològica, en les seves dues tendències, la conservadora i la liberal, es polaritzà, respectivament, en les figures de Josep Torras i Bages i el seu tractat La tradició catalana (1892) i Valentí Almirall, fundador d'El Diari Català, el primer òrgan quotidià en català. L’aparició, l’any 1881, del grup i la revista L’Avenç assenyalà la transició del naturalisme cap a un nou moviment, el Modernisme. La revista es convertí tot seguit en el portaveu d’aquest darrer moviment, fecund assimilador de corrents i d’influències estrangeres, que obrí noves perspectives a tota la cultura catalana i es projectà eficaçment al s. XX. Bona part de l’activitat dels seus autors, Pompeu Gener, Raimon Caselles, Santiago Rusiñol, etc., anà a cavall del tombant de segle. Joan Maragall, amb la seva forta personalitat, és també qui clou i supera, a la vegada, el Modernisme i obre horitzons encara més amplis a la literatura catalana. Finalment, cal esmentar l'Escola Mallorquina : Miquel Costa i Llobera publicà el seu primer llibre, Poesies, el 1885, i Joan Alcover donà a conèixer les seves primeres composicions en català a les revistes mallorquines de final de segle.

El segle XX

Fins el 1939: noucentisme i avantguardisme. El predomini de la poesia

A principi de segle coexistiren tres corrents: el continuador de la línia tradicional de la Renaixença, predominant al setmanari La Il·lustració Catalana (1903-17), fundat i dirigit per Francesc Matheu; el corrent modernista, predominant al setmanari Joventut (1900-06), i un nou moviment, el Noucentisme, del qual hom pot descobrir ja inicis a la revista Catalunya (1903-05), dirigida per Josep Carner i en la qual hom combatia certs aspectes del Modernisme i defensava l’estètica classicitzant dels poetes mallorquins, sobretot de Costa i Llobera. El principal definidor del Noucentisme fou Eugeni d’Ors, autor del Glosari, comentaris i reflexions breus, periodístics, de gran diversitat, que, amb el pseudònim de Xènius, publicava al diari La Veu de Catalunya, de vegades formant sèries, una de les quals constitueix la seva millor obra, la novel·la filosòfica i simbòlica La Ben Plantada (1911), la protagonista de la qual, Teresa, personifica no sols l’ideal femení de l’autor sinó també les seves doctrines estètiques, filosòfiques i polítiques, proclamació d’un “mediterranisme” o Noucentisme classicitzant, “arbitrarista”, partidari de la “civilitat” enfront de la natura. L’acció del Noucentisme contribuí a relacionar la política del moment amb les necessitats culturals, i en aquest sentit fou positiva; en literatura fou sobretot poètic i crític. En poesia fou representat per Josep Carner (Els fruits saborosos, 1906) i Guerau de Liost —pseudònim de Jaume Bofill i Mates— (La muntanya d’ametistes, 1908), poetes que tot anant més enllà de la doctrina orsiana n'acomplien, tanmateix, en l’estil i els temes, l’ideal estètic de perfecció lingüística i formal, i havien de contribuir decisivament, sobretot el primer, a imposar-lo. Menys de primer pla, però influent en el fons i altament renovador, se'ls afegí tot seguit Josep Maria López-Picó (Turment-Froment, 1910), poeta d’obra regular i continuada i que de la poesia del quotidià evolucionà cap a la metafísica. Fundà (1915) La Revista i en dirigí també les publicacions, tot al servei d’un eclecticisme volgut, postnoucentista amb els anys, obert i digne. Un temps l’ajudà el poeta Joaquim Folguera (Les noves valors de la poesia catalana, 1919), l’obra del qual, truncada per la mort, s’adreçà cap al simbolisme. Al mateix temps es manifestaren les tendències avantguardistes, representades per publicacions diverses, com Trossos (1916) i Un enemic del poble (1917-19), obra, aquesta darrera, del poeta Joan Salvat-Papasseit, el qual, des del caràcter gairebé experimental del seu avantguardisme (Poemes en ondes hertzianes, 1919), passà a la lírica eròtica (El poema de la rosa als llavis, 1923) i reivindicativa (Les conspiracions, 1922), pròpies d’un gran líric. Més lents en llurs processos, el teatre i la narrativa tendiren a confirmar els valors establerts, naturalistes i modernistes, però Josep Pous i Pagès (L’endemà de bodes, 1904) i Joan Puig i Ferreter (La dama alegre, 1904) se'n separaren amb èxit, mentre continuà la tasca d’Adrià Gual. El mateix Pous i Pagès acostà la novel·la rural i el Noucentisme (La vida i la mort de Jordi Fraginals, 1912), però és Prudenci Bertrana el qui, des de Josafat (1906) fins a la trilogia Entre la terra i els núvols (1931-48), tingué continuïtat, mentre Joaquim Ruyra (La parada, 1919, i Pinya de rosa, 1920) i Josep Carner (Les planetes del verdum, 1918) foren decisius en l’assoliment del conte i les proses literàries. L’assaig, la crítica i l’erudició donaren, entre d’altres, Miquel dels S. Oliver, Gabriel Alomar, Pere Coromines i Alexandre Plana (Antologia de poetes catalans moderns, 1914). En poesia predominà el postsimbolisme, coincidint amb una actitud de rigor formal i de domini del llenguatge, però amb diversitat de tendències. Carles Riba s’afegí als poetes anteriors i aviat els succeí (Estances, I i II, 1919 i 1930) amb el seu to més greu, amb passió i lucidesa, fins a la construcció més rigorosa del poema (Tres suites, 1937). Amb ell, és J.V. Foix (Gertrudis, 1927) qui, avantguardista i clàssic, dominà amb una obra paradoxal i independent les contradiccions de cada circumstància. És el moment també del triomf popular, en la lírica i en el teatre en vers, del fecund Josep Maria de Sagarra (El Comte Arnau, 1928), assimilador i recreador, amb veu pròpia, d’un passat modernista i barroc. Ventura Gassol tingué una posició semblant en la poesia patriòtica, i en algun moment, també Agustí Esclassans. L’arrelament, la intimitat i el somni caracteritzen la poesia de Maria Antònia Salvà, Josep Sebastià Pons, Marià Manent, Tomàs Garcés i, amb una síntesi més intensa i precisa, la de Clementina Arderiu (Cant i paraules, 1936). Pere Quart —pseudònim de Joan Oliver— fou, als inicis del seu inconformisme, satíric (Les decapitacions, 1934), mentre superrealisme, sàtira i exaltació convergiren en l’obra i la vida breus del mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Fins el 1939: assaig, crítica i novel·la

Si amb la seva riquesa el predomini de la poesia fou llavors absolut, la posició crítica més estricta que l’acompanyà afavorí la creació de cultura, amb l’esforç editorial —que cobrí des de les edicions erudites, com les de la Fundació Bernat Metge i les d’"Els Nostres Clàssics”, fins als moderns, com les de Proa i Catalònia—, les revistes i la premsa en general; hom passà, a més, de les restriccions de la Dictadura a l’oficialitat. L’obra literària, el periodisme, la creació de cultura i àdhuc la política convergiren, doncs, en l’obra de Lluís Nicolau d’Olwer (Resum de literatura catalana, 1927; El pont de la mar blava, 1928), de Jaume Bofill i Mates (La llengua catalana, 1933) i d’Antoni Rovira i Virgili, historiador, prosista literari (Teatre de la natura, 1928) i periodista: redactor i editorialista de La Publicitat (1922) i fundador de la Revista de Catalunya (1924). Assagistes i crítics, entre ells Joan Crexells (Primers assaigs, 1933), J.V. Foix i Carles Riba (Els marges, 1927), ocuparen les pàgines literàries d’aquestes publicacions, així com del magazín D’Ací i d’Allà (1924, segona etapa), del setmanari Mirador (1929), de la La Nova Revista (1927) i dels Quaderns de Poesia (1935), mentre Antoni Rubió i Lluch fonamentava la investigació historicoliterària, seguit de Jaume Massó i Torrents i, sobretot, de Jordi Rubió i Balaguer. Època, doncs, més que creadora de teatre o de novel·la, institucional i alhora reflexiva, produí també les cròniques, com Coses vistes (1925), revelació de Josep Pla, l’obra màxima de Puig i Ferreter Camins de França (1934), les Visions de Catalunya (1927-35) de Joan Santamaria, i les memòries de Plàcid Vidal L’assaig de la vida. El conte, així mateix, mantingué la regularitat i la qualitat, amb J.E. Martínez i Ferrando, Prudenci Bertrana, Joan Sacs, Miquel Llor i, a la darreria, Salvador Espriu amb Ariadna al laberint grotesc (1935), mentre Josep Maria Folch i Torres, l’escriptor més popular del seu temps, lliurà periòdicament Pàgines viscudes. En canvi, malgrat una certa facilitat de publicació, com als Quaderns Literaris de J. Janés i Olivé, i els premis —premi Crexells, 1928—, la novel·la no assolí de renovar-se sinó en obres aïllades, en ruptura amb el naturalisme i amb pas a la novel·la psicològica, com Fanny (1930) de Carles Soldevila, Laura a la ciutat dels sants (1931) de Miquel Llor, Vals (1936) de Francesc Trabal i Aloma (1937) de Mercè Rodoreda. Uns altres continuaren obertament la tradició anterior, però amb elements psicològics autobiogràfics i poètics, com Puig i Ferreter (El cercle màgic, 1929), Pere Coromines (En Tomàs de Bajalta, 1925) i Sebastià Juan i Arbó (Terres de l’Ebre, 1932). Semblants a cròniques, hi hagué novel·les: Vida privada (1933) de J.M. de Sagarra, Quan mataven pels carrers (1930) de Joan Oller i Rabassa i la satírica Mort de dama (1931) de Llorenç Villalonga, mentre Salvador Espriu constituí una revelació amb Laia (1932). El teatre perdia, així mateix, vivesa i amplitud. Cap dels principals autors del Modernisme no trobà equivalent en aquest període, malgrat els èxits i la notable continuïtat del teatre de Josep Maria de Sagarra, en general no prou exigent (L’hostal de la Glòria, 1931). A l’extrem oposat, Carles Soldevila intentà la comèdia, ben resolta, d’ambient ciutadà (Els milions de l’oncle, 1927), però el seu èxit fou esporàdic, com ho foren els d’Avel·lí Artís (Seny i amor, amo i senyor, 1925), J. Millàs-Raurell (La llotja, 1928) i Ambrosi Carrion (Níobe, 1928). El teatre infantil de Josep Maria Folch i Torres tingué encerts notables. Entre el 1936 i el 1939, al Principat, la ciutat adquirí un caràcter més “oficial” i sovint engatjat, com indica el fet de la creació de la Institució de les Lletres Catalanes —la qual a més de les seves edicions, publicava la Revista de Catalunya (1938), el servei de biblioteques del front, del Casal de la Cultura, i d’altres serveis de què es féu càrrec la Generalitat. Molts d’escriptors col·laboraren al setmanari Meridià i al magazín Catalans! (1938), però només alguns respongueren a l’afany de renovació, entre ells Joan Oliver en teatre (La fam, 1939), C.A. Jordana en narracions, Pere Calders (Unitats de xoc, 1938), Xavier Benguerel i Josep Sol (Una adolescència, 1936). És culminant en aquest temps l’abundor i la qualitat de traduccions, antigues i modernes.

La postguerra: la clandestinitat i la represa

La postguerra comprèn una època inicial forçosament letàrgica perquè hagueren de desaparèixer publicacions periòdiques, institucions i llibres. La represa d’aquests cap al 1946 (Editorial Selecta) significà el predomini de la poesia, de les reedicions, de les obres de bibliòfil (grans versions de L’Odissea, de Milton, de Shakespeare, de Dant) i de les obres sense peu d’imprempta. Durant un parell de dècades les restriccions afavoriren el predomini marcat de la poesia, primer amb la plenitud de l’obra i el mestratge de Carles Riba, amb les exemplars Elegies de Bierville (1942), i l’acció constant de J.V. Foix (Sol i de dol, 1947). Poetes morts molt joves (Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Salvat-Papasseit) serveixen de bandera a les noves generacions que tot seguit sorgiren. Després, en el tombant del 1960, el guiatge passà per l’obra de Pere Quart (Vacances pagades, 1960) i de Salvador Espriu (La pell de brau, 1960), ja influent des de Cementiri de Sinera (1946), seguits de Gabriel Ferrater, que ràpidament assolí la plenitud (Les dones i els dies, 1968). L’alçament de certes traves —sobretot cap al 1963— potencia d’altres gèneres, com la novel·la, l’assaig i, sobretot, permet la incorporació de traduccions normals o de consum. Es consagraren tres narradors d’èpoques anteriors a la guerra: Mercè Rodoreda amb La plaça del Diamant (1962), Llorenç Villalonga amb Bearn (1961) i Joan Puig i Ferreter amb els onze volums d'El Pelegrí Apassionat (Perpinyà 1952-65). Dels situats entre dues èpoques, sobresurten els contes de Pere Calders i la novel·lística de Joan Sales (Incerta glòria, 1956), Ferran de Pol, Xavier Benguerel, Vicenç Riera i Llorca i Avel·lí Artís-Gener, amb temes de guerra o d’exili. S'amplià fins a la cinquantena de títols l’obra de Josep Pla. Així mateix, dels novel·listes sorgits a la postguerra pren relleu, tant pel volum, també ingent, com per la diversitat de tècniques, l’obra de Manuel de Pedrolo, al costat dels qui, com Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep M. Espinàs, Baltasar Porcel, Blai Bonet i Estanislau Torres, renovaren la novel·la i la feren capdavantera, amb plena continuïtat i contacte amb un nou públic. Tant en la poesia com en la narrativa aparegueren variades formes d’avantguarda (Josep Palau i Fabre, Joan Brossa, Jordi Sarsanedes, Joan Perucho) fins al teatre de Pedrolo, de Brossa i de Porcel. Aquest gènere, reprès cap al 1946, no assolí de superar la crisi i anà de fórmules tradicionals (Sagarra, autors populars) a assaigs excepcionals, com Primera història d’Esther (1948), de Salvador Espriu. Posteriorment sorgí una generació de molt interès. L’erudició més exigent és protagonitzada per Jordi Rubió i Balaguer, Josep M. de Casacuberta, Ferran Soldevila, Martí de Riquer, Francesc de B. Moll i Joan Coromines. El pensament i l’assaig històric se centren en Jaume Vicens i Vives, Maurici Serrahima i Josep Ferrater i Móra. Hi ha també la influència i la vastitud de l’obra del crític, assagista i historiador Joan Fuster, sobretot a partir de Nosaltres els valencians (1962). Els primers premis literaris (Joanot Martorell, Ossa Menor, Víctor Català) eixamplaren a poc a poc la restringida vida literària catalana, que disposà de revistes com Ariel (1946), Antologia (1947) i Poemes (1963), que foren aviat suprimides. A part les abundants publicacions de l’exili (La Nostra Revista i Pont Blau de Mèxic, Germanor de Xile, Catalunya de Buenos Aires), la tribuna de més durada i de més pes fou Serra d’Or (des del 1959), sota l’empara de l’església i l’esforç editorial més important fou la creació d’Edicions 62.

Els anys setanta: la lenta recuperació de les infraestructures culturals. Crítica i assaig

En la dècada dels setanta hi hagué un progrés constant en la publicació d’obres literàries i, en general, també en l’interès que desvetllà la literatura. Aquesta tendència positiva ha estat, però, encara ben desigual. Molt més accentuada al Principat, i especialment a Barcelona, on se centra una gran part de la producció editorial, ha estat de caràcter marcadament creixent a les darreries del decenni, tant en el nombre de títols publicats com pel tiratge de les obres, algunes de les quals assoleixen edicions de desenes de milers d’exemplars. Una gradual generalització de l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes i un augment, limitat, de l’ús públic del català i de la seva utilització en els mitjans de comunicació, fets ja iniciats a les darreries del franquisme, però estesos sobretot des del 1979 (3.500 títols en català el 1985 contra els 600 del 1975), figuren entre les primeres causes d’aquesta favorable evolució, estimulada pels poders públics al territori de la Generalitat de Catalunya i secundada, parcialment, a les Illes Balears, però contrarestada per aquests mateixos poders, en gran part, al País Valencià, on tanmateix hom registra un avenç més notable de la producció literària, en qualitat i en quantitat. Alhora, aquest interès creixent és palès en l’augment dels treballs d’estudi i de crítica sobre temes i autors, principalment moderns i contemporanis. Una part d’aquests materials apareix en noves revistes com Els Marges (1974), dirigida per J. Molas; Randa (1975), dedicada a les Balears i les Pitiüses i dirigida per J. Massot i Muntaner, i L’Espill (1979), dedicada al País Valencià i dirigida per J. Fuster. En miscel·lànies dedicades a un autor, en antologies, en pròlegs o estudis preliminars, així com en seccions literàries de la premsa periòdica (com la de l'Avui aparegut el 1976), molt difoses, i en revistes especialitzades de circulació més restringida (Quaderns Crema, Reduccions, etc.), hi ha una creixent profusió de crítica literària i d’estudis sobre autors, materials que sovint han estat aplegats en volums i han produït miscel·lànies o llibres d’història literària, com els de Marià Manent, Joan Fuster, Joaquim Molas, Joan Ferraté, Josep M. Llompart, Baltasar Porcel, Josep Faulí, Lluís Busquets i Grabulosa i d’altres. Josep M. Castellet estudià Espriu i Pla; Pere Gimferrer la poesia de Foix; Albert Manent, Josep Carner i també la literatura catalana a l’exili; Jaume Vidal i Alcover, l’obra de Llorenç Villalonga, etc. D’altres s’especialitzen en un gènere, com Xavier Fàbregas en el teatre, o en una època, com Joan Lluís Marfany i Jordi Castellanos en el Modernisme, Joan Triadú en la novel·la de postguerra, Àlex Broch en la literatura contemporània, Josep Massot i Muntaner en la literatura a Mallorca entre el 1930 i el 1950, i en els estudis sobre llengua i literatura catalanes apareguts entre el 1950 i el 1980. Hi ha encara estudis dedicats a tot un període històric: així, el volum d’Antoni Comas sobre el segle XVIII i el llibre de Joan Fuster sobre literatura catalana del segle XX. Ha crescut, així mateix, en qualitat (text i il·lustració) i en quantitat (entre un 30 i un 40%) el llibre literari destinat a infants i adolescents, i d’autors com Josep Vallverdú, Josep Albanell, Joaquim Carbó, Emili Teixidor, Oriol Vergés i d’altres. Entre moltes obres de conjunt (històries, compendis, llibres de text) hi ha el Diccionari de la literatura catalana (1979) i una Guia de literatura catalana contemporània (1973), mentre continuaven, aquí i fora d’aquí, les monografies i les edicions anotades d’autors antics i moderns, els primers a la col·lecció “Els Nostres Clàssics”, dirigida per J.M. de Casacuberta. Han rebut una particular atenció i han tingut actualitat Tirant lo Blanch, l’obra d’Ausiàs Marc, Verdaguer, Terra Baixa, Narcís Oller, Casellas, Puig i Ferreter, Carner i Pla. Entre els autors d’aquests darrers anys, Mercè Rodoreda és qui ha assolit més difusió i també qui ha estat més traduïda. És Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1980), com ho són d’altres dels més importants escriptors del moment: Joan Oliver (1970), Salvador Espriu (1972), J.V. Foix (1973), Joan Fuster (1975), Vicent A. Estellés (1978), Manuel de Pedrolo (1979), Josep M. Llompart (1982) i Marià Manent (1985) autors que han vist publicades o en curs de publicació llurs obres completes o han donat a conèixer obres de gran qualitat; així Mercè Rodoreda amb la novel·la Mirall trencat (1974), a part l’èxit continuat i creixent de La plaça del Diamant que sembla convertir-se en la novel·la catalana més famosa dels temps moderns; així també M. de Pedrolo amb el cicle d’onze novel·les Temps obert (1968-80), a part la gran difusió de Mecanoscrit del segon origen i una extensa producció renovada constantment; i així Vicent A. Estellés, esdevingut un dels poetes cabdals del període i el primer gran poeta del País Valencià des d’Ausiàs Marc. D’altres premis, com els premis Crítica de Serra d’Or (revista que s’acosta al quart de segle de publicació), els de la Nit de Santa Llúcia (i en primer lloc el Sant Jordi de novel·la), els premis Octubre de València i els Ciutat de Palma i tot d’altres convocats per corporacions públiques (a Barcelona i a d’altres poblacions) o per entitats de diversa mena, han contribuït, amb una gran profusió, a donar a conèixer autors i obres i a estimular la creació literària i la producció editorial.

Els anys setanta: la literatura de creació

Paral·lelament, les actituds estètiques predominants durant el decenni anterior, i sobretot les derivades de l’anomenat “realisme històric”, passen a segon terme ja abans de la caiguda del franquisme i són substituïdes per la llibertat d’opció, l’exigència formal, la transgressió dels límits establerts i una base o punt de partida de recerca avantguardista. Així, l’obra de J.V. Foix (de qui apareix, reunida, la poesia en prosa) renova el seu alt interès, i també l’adquireix amb un gran relleu la de Joan Brossa (Poesia rasa, 1970, eminentment experimentalista, i els volums de “poesia escènica”).

Síntesi d’aquestes opcions, Pere Gimferrer destaca com el millor poeta (Mirall, espai, aparicions, 1981) després de la mort de Gabriel Ferrater (1972). També prenen la plena dimensió en aquest període els poetes Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol, tots dos publicats en obra completa i alhora en plena producció. Agustí Bartra també porta a l’acompliment la seva obra (Obra poètica completa, 1971). La mateixa actitud de base avantguardista i de transgressió de formes que al capdavall porta novament al predomini de la poesia, actua damunt la novel·la, des del mateix Pedrolo a Baltasar Porcel i des de Terenci Moix a Miquel Àngel Riera. Té un altre signe l’aportació valenciana, més satírica i “històrica” (amb Isa Tròlec, Joan-Francesc Mira o, Josep Lozano, Ferran Cremades i Ferran Torrent entre d’altres) i la primera de vàlua des de la Renaixença.

Josep Albanell (Ventada de morts, 1978) i Montserrat Roig (El temps de les cireres, 1977) se situen, formalment, en una posició mitjana, mítica, entre l’avantguarda extrema d’un Biel Mesquida (L’adolescent de sal, 1975) i la novel·la “social” de Víctor Mora (Els plàtans de Barcelona, 1976, 1a edició íntegra) o “històrica” de Xavier Benguerel.

La prosa narrativa pren el relleu just en l’obra de Pere Calders (Invasió subtil i altres contes, 1970) i s’estén vers un públic més ampli i divers. Mercè Rodoreda amb Semblava de seda (1978) i Viatges i flors (1980) fa una altra aportació fonamental a la contística, en la qual (i en la prosa literària en general) són reconeguts per llur mestratge Marià Manent (L’aroma d’arç, 1982), Josep Pla (Notes per a Sílvia, 1974, dins els 44 volums d'Obres Completes), Salvador Espriu, Joan Perucho, Jordi Sarsanedas i Pere Gimferrer (Dietari, 1981 i 1982).

En la prosa documental, més abundosa en el postfranquisme, hi ha els volums de memòries de Puig i Ferreter (de qui és publicat el dotzè volum, L’ascensió, 1977, darrer del cicle El pelegrí apassionat, i comença la circulació lliure de la sèrie), uns volums de les memòries de Maurici Serrahima, un volum de les d’Artur Bladé i Desumvila, L’exiliada (1976), Testament a Praga (1970) de Tomàs i Teresa Pàmies i obres documentals d’Estanislau Torres (La bossa de Bielsa, 1977).

En l’assaig literari breu i d’actualitat destaquen Joan Fuster, M. Aurèlia Capmany, i Josep M. Espinàs (A la vora de... l’Avui, 1980), un dels escriptors més llegits d’aquest període.

En teatre, a part Calders i Brossa ja esmentats, Josep M. Benet i Jornet és l’autor més representatiu (Berenàveu a les fosques, 1972), amb Rodolf Sirera (Plany en la mort d’Enric Ribera (1974) i Una altra Fedra, si us plau (1978) de Salvador Espriu.

En el progrés vers la normalització cultural, tot i un descens inicial de traduccions es passà a un augment fulgurant, hi hagué un increment de versions de qualitat, en primer lloc la d'Ulisses de Joyce per Joaquim Mallafrè (1981), les versions de poesia de Marià Manent i Xavier Benguerel i diverses traduccions de l’alemany, entre d’altres, de Hölderlin, Rilke i Kafka. Durant aquest període el PEN Club Català reprengué lliurement les seves activitats i foren constituïdes una Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

La dècada dels vuitanta

Una de les característiques de la dècada dels anys vuitanta fou el gran creixement del sector editorial en català. Hom triplicà la producció de llibres en aquesta llengua (1.175 exemplars l’any 1979, 3.018 el 1984 i prop de 4.500 el 1987) i es fundaren un gran nombre de cases editorials (Columna, Empúries, La Campana, Eumo Editorial, Gregal Llibres, El Llamp, Pleniluni, Edicions de 1984, Llibres del Trabucaire, Aliorna, etc.), mentre que altres remodelaren i modernitzaren profundament la seva dinàmica, com en el cas de Proa, La Magrana i Pòrtic. Fins i tot, algunes prestigioses editorials de tradició castellana tragueren col·leccions en català (‘Ramon Llull’, d’Editorial Planeta i ‘Lletres Catalanes’, de Plaza & Janés), o editen, de tant en tant, llibres en català, com en el cas de Seix & Barral o Tusquets Editors. Aquest creixement fou afavorit per l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes en tots els centres d’ensenyament primari i mitjà. D’altra banda, I'increment d’un públic lector derivat de la normalització acadèmica ha incidit en la multiplicació de col·leccions editorials infantils i juvenils (‘l’Esparver’, ‘L’Odissea’, ‘El Vaixell de Vapor’, ‘Lectures Moby Dick’, ‘Pòrtic Aventures’,‘El Brot Jove’, ‘El Fanal de Proa’, ‘Aliorna’, ‘Alfaguara-Grup Promotor’, etc.).

Cal esmentar també, en aquest sentit, la consolidació de la narrativa de gènere, impulsada sobretot pel col·lectiu ‘Ofèlia Dracs’, amb els reculls Deu pometes té el pomer (1980) (eròtica), Lovecraft, Lovecraft! (1981) (terror), Negra i consentida (1983) (policíac) i Essa efa (1985) (ciència-ficció). Paral·lelament, la bona acollida del públic a aquesta literatura n'afavorí la creació de col·leccions: ‘Pleniluni’ de ciència-ficció, ‘La Negra’ de novel·la policíaca, ‘La Cuca al Cau’, ‘La Piga’ i ‘La Marrana’ de literatura eròtica), i el 1981 hom reprengué ‘La cua de palla’. Jaume Fuster, M. Antònia Oliver, Ferran Torrent, Antoni Serra, Margarida Aritzeta, Isabel-Clara Simó, Andreu Martín, Josep Bras, Valerià Pujol, Maria Jaén i Manuel Joan i Arinyó són alguns dels autors més vinculats a la narrativa de gènere.

Per altra banda, a inicis dels vuitanta la literatura catalana conegué algunes incursions en la novel·la històrica: Josep Lozano (Crim de germania, 1980), Lluís Racionero (Cercamón, 1983; Raimon o el seny fantàstic, 1985), Maria Mercè Roca (Greuges Infinits, 1992) i altres. L’inici d’una oferta diversificada de material acadèmic al servei de la divulgació, l’erudició i la crítica literàries (col·leccions com ara ‘Les Eines’, ‘El Garbell’, ‘Les Naus d’Empúries’, ‘L’Esparver’, ‘Llegir’...) ha caracteritzat també la revifalla editorial d’aquests anys. En l’àmbit de la traducció, el món editorial català també ha mostrat una empenta considerable.

Des dels primers anys vuitanta, el català és receptor gairebé immediat de best-sellers del tipus El nom de la rosa d’Umberto Eco o El perfum de Süskind, de novetats importants com Bella del senyor d’Albert Cohen, i ha estat en condicions de seguir les modes de cada temporada. Tanmateix, aquesta embranzida, reflectida en un augment de les edicions, ha pagat sovint el preu d’unes traduccions de dubtosa qualitat.

Quant a la literatura catalana en el sentit més estricte, els anys vuitanta i noranta foren els de traspàs d’un bon nombre de grans escriptors de la postguerra: Llorenc Villalonga (1980), Josep Pla (1981), Mercè Rodoreda (1983), Joan Vinyoli (1984), Salvador Espriu (1985), Joan Oliver (1986), J.V.Foix (1987), Marià Manent (1988), Xavier Benguerel (1990), Manuel de Pedrolo (1990), Jaume Vidal Alcover (1991), Maria Aurèlia Capmany (1991) i Joan Fuster (1992). D’entre els més joves, cal assenyalar la mort de Montserrat Roig (1991) i de Valerià Pujol (1992). El panorama de la poesia en català presentà els noms ja consolidats de Vicent Andrés Estellés, Joan Brossa, Marià Villangómez, Blai Bonet, Jordi Sarsanedas o Miquel Martí i Pol, al costat de l’obra dels creadors de generacions més joves, entre els quals Feliu Formosa (Semblança, 1986), Joan Margarit (L’ordre del temps. Poesia, 1980-1984), Narcís Comadira (Enigma, 1985; En quarantena, 1990), Francesc Parcerisas (L’edat d’or, 1983; Triomf del present. Poesia 1965-83, 1991), Pere Gimferrer (Mirall, espai, aparicions, 1981; El vendaval, 1988 i La Llum, 1990), a més de Miquel Bauçà, Jordi Pàmias i el grup júnior de la que fou anomenada generació dels anys setanta: Ramon Pinyol, Xavier Bru de Sala M.Mercè Marçal, Miquel Desclot, Joan Navarro, Salvador Jàfer, Josep Piera, Marc Granell, Alex Susanna i altres. Entre els més joves, cal parlar de Carles Torner (Als límits de la sal, 1985), Francesc Prat (El soldat rosa, 1983; Larari, 1986), Xavier Lloveras (Les illes obstinades, 1987), Margalida Pons i Jaume (Sis bronzes grisos d’alba, 1986) i Isidre Martínez i Marzo (Inici de les hores, 1987), Jaume Subirana, Antoni Puigvert i Enric Casassas Figueras.

Quant a la narració, en una línia de continuïtat amb la dècada anterior, als vuitanta tingué lloc el rellançament de la narrativa de Joan Perucho (Les aventures del cavaller Kosmas, 1981; Pamela, 1983 i La guerra de la Cotxinxina, 1986). Pere Calders, a partir de l’èxit de la versió teatral que féu Dagoll Dagom d’alguns contes seus (Antaviana, 1979), es convertí en un dels narradors més llegits d’aquesta dècada (Tot s’aprofita, 1983; Un estrany al jardí, 1985; L’honor a la deriva, 1992). D’entre les darreres obres de M. Aurèlia Capmany cal esmentar Mala memòria, 1987 i El cap de sant Jordi, 1988, així com la ingent producció de Manuel de Pedrolo, la publicació d’obra inèdita del qual continuà pòstumament. Miquel Àngel Riera (Els déus inaccessibles, 1987; Illa Flaubert, 1990), per la seva banda, es revelà com un dels novel·listes més sòlids del moment.

També cal referir-se a la consolidació de Baltasar Porcel (Les pomes d’or, 1980; Els dies immortals, 1984 i Les primaveres i les tardors, 1986), de Robert Saladrigas (Memorial de Claudi M.Broch, 1986; El Sol de la tarda, 1992), de Jaume Cabré (La teranyina, 1984; Fra Junoy o l’agonia dels sons, 1984, Senyoria, 1991), de Quim Monzó (...Olivetti, Moulinex Chaffoteaux et Maury, 1981; Benzina , 1983; La magnitud de la tragèdia, 1989) i de Jesús Moncada (Històries de la mà esquerra, 1981; El cafè de la granota, 1985; Camí de sirga, 1988, La galeria de les estàtues, 1992), Miquel de Palol (El Jardí dels set crepuscles, 1989), i J.F. Mira (Els treballs perduts, 1990), així com a un retorn de Terenci Moix a la literatura catalana amb la novel·la El sexe dels Àngels (1992). També cal destacar la continuïtat de l’obra de Carme Riera, Isidre Grau (Els colors de l’aigua, 1985) Joaquim Soler, Valentí Puig, Jordi Coca, Pau Faner i Josep Albanell. D’una manera més particular és obligat de referir-se a l’obra narrativa de Pere Gimferrer (Dietari 1979-80, 1981; Fortuny, 1983), d’Olga Xirinacs (Al meu cap una llosa, 1983), de Maria Àngels Anglada (Sandàlies d’escuma, 1986) i d’Emili Teixidor (Retrat d’un assassí d’ocells, 1988).

Entre els narradors que començaren a publicar a finals del vuitanta i principi dels noranta, s’ha de parlar, sobretot, de Vicenç Villatoro (Hotel Europa, 1992), M. Mercè Roca, Sergi Pàmies (L’instint, 1992), Màrius Serra (L’home del sac, 1990), Ramon Solsona (Figures de calidoscopi, 1989) Josep M. Fonalleras (Avaria, 1990) i Maria Barbal (Pedra de Tartera, 1987). A cavall del llibre de memòries, I'assaig i el retrat literari es situen les darreres aportacions d’Albert Manent (El molí de l’ombra, 1986; Solc de les hores, 1988) i les obres de Gerard Vergés (Tretze biografies imperfectes, 1986), Josep M.Castellet (Els escenaris de la memòria, 1988) i Josep M. Espinàs (Inventari de jubilacions, 1992). En el camp dels estudis literaris, cal remarcar l’acabament de la Història de la Literatura Catalana (1964-88), de Riquer-Comas-Molas, en onze volums.

El 1987, cinquanta anys després de la seva primera i efímera existència, la Institució de les Lletres Catalanes endegà novament les seves activitats. Continuaren la seva acció durant el període, l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el Centre Català del Pen Club, el qual organitzà a Barcelona el 57è Congrés Mundial del PEN el 1992. Amb motiu dels cinc-cents anys de l’edició de Tirant lo blanc, el 1990-91 hom celebrà ‘L’Any del Tirant’ amb nombrosos actes destinats tant a la divulgació com a l’aprofundiment erudit d’aquesta novel·la.

La dècada dels noranta

El creixement i l’eixamplament del sector editorial en català durant la dècada dels noranta significà, en alguns casos, la concentració empresarial, que sovint ha comportat la desaparició d’iniciatives remarcables; en altres casos, la instal·lació en la fragilitat, i encara en d’altres, una certa desil·lusió o atonia, paral·lela, malgrat tot, a un avanç positiu en la professionalització de la literatura catalana. Dins una progressiva normalització, continuà l’embranzida de les traduccions, en què, a més de la ràpida incorporació de best-sellers i novetats internacionals (com ara A.Tabucchi, M. Kundera, U. Eco, P. Auster, J. Gaarder, R.J. Waller, etc.), cal destacar edicions com les de Salambó, Les temptacions de sant Antoni i Tres contes, de Flaubert; Middlemarch, de George Eliot; Les aventures del bon soldat Svejk, de Jaroslav Hašek; Les metamorfosis, d’Ovidi, Les mil i una nits, etc. També contribuïren a la normalització altres factors, com les campanyes ‘L’Escriptor del Mes’, la tasca dels premis Octubre, que el 1996 complien 25 anys, etc.

La producció literària d’aquests anys, força esplendorosa en el context esmentat de professionalització, havent deixat definitivament enrere l’anomenat postnoucentisme i la postguerra i havent mort els darrers autors considerats ja clàssics (Jaume Vidal Alcover, 1991; Joan Fuster, 1992; Tomàs Garcés, Vicent Andrés Estellés i Josep Maria Llompart, 1993; Pere Calders, 1994; Lluís Ferran de Pol, 1995; Miquel Àngel Riera, 1996, etc.), sembla que ja no es regí per la dinàmica de mestratges que caracteritzaren el segle XX i partí en general de propostes individuals, cosa que no impedí que, pel que fa als gèneres, continuessin ben vives algunes tendències, com per exemple la novel·la que, en més o menys grau, arrenca de la història, la qual irrompé amb força els anys vuitanta i que han continuat autors com Jaume Cabré (El llibre de Feixes i L’ombra de l’eunuc, 1996), Jesús Moncada (Estremida memòria, 1997), Carme Riera (Dins el darrer blau, 1995), etc. També en el camp de la narrativa, continuaren la seva obra autors consagrats com Miquel Àngel Riera (Crònica lasciva d’una decadència, 1995), Quim Monzó (El perquè de tot plegat, 1993; Guadalajara, 1996), Ferran Torrent (Gràcies per la propina, premi Sant Jordi 1993; La mirada del tafur, 1997), Robert Saladrigas (El sol de la tarda, premi Sant Jordi 1992; Un temps del diable, 1994; La mar no està mai sola, premi Carlemany 1996), M.A. Oliver (Joana E., premi Prudenci Bertrana 1992; Amor de cans, premi Ciutat de Palma 1994), Maria Barbal (Càmfora, 1992, premis 1993 de la Crítica, Crítica Serra d’Or i Nacional de literatura; Ulleres de sol, 1994), Isabel-Clara Simó (La salvatge, premi Sant Jordi 1994; La innocent, 1995; Dones, 1997), Guillem Viladot (Carles, 1994), Josep Albanell (Fantasies auxiliars administratives, 1993), Jaume Fuster (El jardí de les palmeres, 1993), Jordi Sarsanedas (De Famagusta a Antofagasta, premi Crítica Serra d’Or 1995), Josep Palau i Fabre (Les metamorfosis d’Ovídia i altres contes, 1996). S'anaren consolidant, entre d’altres, Maria Mercè Roca (Cames de seda, premi Sant Jordi 1991), Vicenç Villatoro (Memòria del traïdor, 1996), Jordi Coca (La japonesa, 1992; Louise, 1993; El cor de les coses, 1995; Dies meravellosos, 1996), Miquel de Palol (Amb l’olor d’Àfrica, 1992; Ígur Neblí, 1994, premi Ciutat de Barcelona; L’Àngel d’Hora en Hora, 1995), Maria Àngels Anglada (El violí d’Auschwitz, 1994); Lluís Maria Todó (El joc del mentider, 1994), Antoni Marí (El vas de plata, 1991; El camí de Vincennes, 1995), Lluís-Anton Baulenas (Noms a la sorra i Alfons XIV. Un crim d’Estat, finalistes del premi Sant Jordi 1994 i 1996, respectivament), Pep Coll (Muntanyes maleïdes, 1993; El pont de Mahoma, 1995), Mercè Ibarz (La palmera de blat, 1995), Víctor Mora (La dona dels ulls de pluja, 1993; Entre silencis d’estels i tombes, 1995), Ramon Solsona (Les hores detingudes, 1993), Nèstor Luján (La Rambla fa baixada, premi Ramon Llull 1994; El túnel dels anys quaranta, memòria personal, 1995, i Els fantasmes del Trianon, premi Sant Jordi 1995), Josep M. Ballarín (Santa Maria, pa cada dia, premi Ramon Llull 1996), Joan Francesc Mira (Borja Papa, 1996), Josep Piera (Seduccions de Marràqueix, premi Sant Joan 1996), etc. I, d’entre els més joves, destacaren el poeta Antoni Puigverd (Paper de vidre, 1993), Carles Casajuana (Punt de fuga, 1992), Sergi Pàmies (Sentimental, 1995), Gabriel Galmés (La vida perdurable, 1992; El rei de la selva, 1996), Màrius Serra (Contagi, 1992), Jaume Subirana (No som perfectes, 1992), Maria de la Pau Janer (Màrmara, 1994; Natura d’anguila, premi Carlemany 1995), Isabel Olesti (Dibuix de dona amb ocells, premi Josep Pla 1995), Jordi Mata (El misteri de Berlín, premi Sant Jordi 1996), etc. També cal esmentar la primera novel·la dels poetes Xulio Ricardo Trigo (La desaparició d’Evelyn, 1995) i Maria Mercè Marçal (La passió segons Renée Vivien, 1995, premis Crexells, de la Crítica espanyola, Crítica Serra d’Or i Prudenci Bertrana), i Ever more (ficcions), 1995, de la també poeta Marta Pessarrodona.

En el camp de la poesia, continuaren la seva obra Josep M. Llompart (Spiritual, 1992), Joan Brossa (Poesia rasa. 1950-59, 1990-91; Furgó de cua, 1993; Passat festes, 1995), Miquel Martí i Pol (Suite de Parlavà, 1991; Un hivern plàcid, 1994), Joan Margarit (Els motius del llop, 1993; Aiguaforts, 1995), Feliu Formosa (Per Puck, 1992; Al llarg de tota una impaciència, 1994), Marta Pessarrodona (Tria de poemes, 1994), Narcís Comadira (Usdefruit, 1995), Francesc Parcerisas (Focs d’octubre, 1992), Pere Gimferrer (Mascarada, 1996), Carles Miralles (La ciutat dels plàtans, 1995), Lluís Alpera (Amb cendres i diamants, premi Ausiàs March 1994; Amor de mar endins, 1996), Joan Perucho (Els jardins botànics, 1996), etc. També cal esmentar la consolidació de Miquel Desclot (Com si de sempre, 1994), Enric Casassas (No hi érem, 1993; Calç, premi Carles Riba 1996), Àlex Susanna (Les anelles dels anys, premi Carles Riba 1990; Boscos i ciutats, 1994), Jaume Pont (Vol de cendres, 1996) i Ramon Guillem (Terra d’aigua, 1993), i els nous autors Carles Torner, Jaume Subirana, Vicenç Llorca (Atles d’aigua, premi V.A. Estellés 1995), Xavier Lloveras, Albert Roig (Vedat, premi Carles Riba 1993), el conegut crític David Castillo (La muntanya russa, 1993; Tenebra, 1994), Antoni Puigverd (Curset de natació, premi Carles Riba 1991), Vinyet Panyella (Memorial de platges, 1993), Andreu Vidal (L’animal que no existeix, 1993), Ponç Pons, etc.

Pel que fa al teatre, continuaren destacant l’obra d’autors com Josep Maria Benet i Jornet i Sergi Belbel i n'aparegueren de nous com Jordi Galceran, que obtingué un gran èxit amb Dakota (1996).

En aquests anys també es consolidà el boom editorial de la literatura infantil i juvenil, amb títols com L’ós groc (1993), de Joles Sennell; Bèsties petites (1993) i El mar i el desig (premi Joaquim Ruyra 1993), de Maria Àngels Gardella, i Somies, estimada? (premi Joaquim Ruyra 1995), de Montserrat Galícia.

Finalment, pel que fa a l’assaig i els estudis literaris, cal esmentar Albert Manent (Retorn a abans d’ahir, 1993; Marià Manent. Biografia íntima i literària, premi Ramon Llull 1995), Àlex Broch (Literatura catalana dels anys vuitanta, 1991), 70-80-90 (1992), de diversos autors, Isidor Cònsul (Llegir i escriure. Papers de crítica literària, 1995), Vicenç Llorca (Salvar-se en la paraula. La novel·lística de M.À.Riera, premi Joaquim Xirau 1994), Pere Calders (Mesures, alarmes i prodigis, premi Crítica Serra d’Or 1995), Avel·lí Artís i Gener (Tísner) (Viure i veure IV, 1996) i l’edició crítica d'Excursions i viatges i de Canigó , ambdues de Jacint Verdaguer (1991-92 i 1995, respectivament), feta per Narcís Garolera, a més de l’inici de l’edició de les obres completes de Josep Yxart, Joan Crexells, Josep Maria de Sagarra, Pere Gimferrer, Joaquim Molas i Josep Vallverdú.

Els darrers anys del segle XX l’àmbit literari català estigué sacsejat per la polèmica sobre la pèrdua de projecció social de la literatura catalana i la percepció d’una certa manca d’ambició. Encara que aquest debat és força universal, el cas català presenta algunes peculiaritats com, per exemple, l’adequació dels mecanismes de la cultura resistent a la situació actual (els premis literaris, el màrqueting editorial) i la situació de l’escriptor davant la problemàtica lingüística. En aquest context, el fenomen de vendes dels autors anomenats mediàtics ha estat prou important i no exempt d’alguna controvèrsia sobre el fet cultural i literari. En una línia ben diferent, cal destacar algunes celebracions, com la del centenari del naixement del poeta Pere Quart, amb l’edició de la seva obra completa (poesia, teatre i prosa), la difusió de cartells amb poemes seus i l’estrena d’un muntatge teatral; també es commemoraren els 70 anys de Miquel Martí i Pol, amb un col·loqui sobre ‘Cinquanta anys de poesia 1948-1998’ i una exposició dedicada al poeta; així mateix, la degana de les escriptores catalanes, Anna Murià, fou objecte d’un homenatge.

Els premis d’honor de les Lletres Catalanes foren per a Avel·lí Artís i Gener, Tísner (1997), Joaquim Molas (1998), Josep Palau i Fabre (1999) i Josep Vallverdú (2000). Pel que fa al capítol de defuncions, cal lamentar l’any 1998 la de Joan Brossa i les prematures de Jaume Fuster i M.Mercè Marçal, les de Maria Àngels Anglada i Guillem Viladot (1999) i les d’Enric Valor i Tísner (2000).

En el marc de diverses remodelacions en l’àmbit editorial, algunes prou significatives, cal esmentar, pel que fa a la narrativa, la publicació de les noves obres d’Isabel-Clara Simó (El professor de música, 1998; El gust amarg de la cervesa, 1999, i T'imagines la vida sense ell?, 2000), Carme Riera (Temps d’una espera, 1998, i Cap al cel obert, 2000), Lluís-Anton Baulenas (El fil de plata, premi Carlemany 1998, i La felicitat, premi Prudenci Bertrana 2000), Jordi Coca (De nit, sota les estrelles, 1999, i Sota la pols, premi Sant Jordi 2000), Maria Barbal (Bari, 1998, i Carrer Bolívia, 1999), Maria de la Pau Janer (Orient, Occident, finalista del premi Sant Jordi 1998, i Lola, premi Ramon Llull 1999), Quim Monzó (Vuitanta-sis contes, premi Lletra d’Or i Premi Nacional de cultura de la Generalitat 2000), Ferran Torrent (L’illa de l’holandès, 1998, i Living l’Havana, 1999), Ramon Solsona (DG, 1998, i No tornarem mai més, 1999), Joan Brossa (Alfabet desbaratat, 1998), M.Mercè Roca (L’àngel del vespre, 1998, Temps de perdre, 1999, i Delictes d’amor, premi Ramon Llull 2000), Miquel de Palol (El Quincorn, premi Sant Jordi 1998), Olga Xirinacs (L’home que mossegava les dones, 2000), Maria Àngels Anglada (Nit de 1911, 1999) i Emili Teixidor (L’amiga més amiga de la formiga Piga, Premi Nacional de literatura infantil, 1999, i El Llibre de les Mosques, premi Sant Jordi 1999).

En poesia, destacaren Enric Casasses (Plaça Raspall, 1998), Montserrat Abelló (Dins l’esfera del temps, 1998), Antoni Marí (El desert, premi Josep M. Llompart 1998), Joan Brossa (les obres pòstumes La memòria encesa i Sumari astral, 1999), Màrius Sempere (Si no fos en secret, 1999), Bartomeu Fiol (Tot jo és una exageració, 1999), Àngel Terron (Geometria descriptiva, 1999) i Enric Sòria (L’instant etern, premi Carles Riba 1999).

Pel que fa a l’assaig i l’erudició, cal esmentar, entre d’altres, Jaume Cabré (El sentit de la ficció, 1999), Xavier Bru de Sala (El descrèdit de la literatura, 1999), Ignasi Riera (JoanOliver/Pere Quart. L’inventor de somnis, 2000) i Albert Manent (En un replà del meu temps, 1999).

El segle XXI

Els primers anys del segle XXI, la literatura catalana s’ha vist projectada per un doble reconeixement internacional. L’any 2004 fou la cultura convidada a la Fira Internacional de Guadalajara (Mèxic), la més important de l’Amèrica Llatina i, el 2007, a la Fira del Llibre de Frankfurt, la més important del món. En tots dos casos, ha estat la culminació conjunta del treball iniciat per l’Institut Ramon Llull i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Aquesta doble possibilitat de projecció coincidí amb la sortida d’uns anys d’estancament i de força moviment editorial. L’any 2003, el nombre de llibres publicats en català havia crescut fins a 10.337, xifra que representava el 15,8% del conjunt publicat a l’Estats espanyol. El creixement del sector comportà, però, canvis i ajustaments diversos en els segells editorials que afectaren, sobretot, a la propietat i als responsables editorials de segells com Destino i Columna que entraren dins de l’òrbita de Planeta. Un cas similar al d’Edicions de la Magrana, que passà a ser propietat de RBA, així com la progressiva intervenció de “la Caixa” en la titularitat d’Edicions 62. Canvis que serviren per a ajustar el món editorial català als reptes de l’inici del segle XXI i que coincidiren amb algunes efemèrides significatives com els setanta cinc anys d’Edicions Proa (1928-2003) i els quaranta d’Edicions 62 (1962-2002). Durant el mateix període nasqueren nous projectes editorials com Ara llibres (2002) i Mina (2005), mentre diversos segells de tradició castellana encetaren col·leccions en català, com Tusquets i Plaza & Janés.

Pel que fa a l’obituari, entre els anys 2001 i 2005, la literatura catalana perdé valors considerables com Marià Villangómez (1913-2002), Anna Murià (1904-2002), Joan Ferraté (1924-2003), Joan Perucho (1920-2003), Miquel Martí i Pol (1929-2003), Miquel Bauçà (1938-2005) i Jesús Moncada (1941-2005).

Pel que fa als àmbits de la creació literària, hom troba una sèrie de novel·les i llibres de contes esplèndids que demostren el bon moment de la narrativa catalana en aquest canvi de segle. Entre els noms més importants cal comptar Baltasar Porcel amb El cor del senglar (2000), L’emperador o l’ull del vent (2001) i Olympia a mitjanit (2005); el retorn de Joan F. Mira, Purgatori (2003); d’Emili Teixidor, Pa negre (2003); de Jaume Cabré, Les veus del Pamano (2004); de Carme Riera, La meitat de l’ànima (2004), i de Quim Monzó, El millor dels mons (2001). Alhora, seguiren la seva progressió narradors com Julià de Jòdar (El trànsit de les fades i L’home que va estimar Natàlia Vidal); Joan Rendé (La pedra a la sabata); Jordi Coca (Sota la pols, Lena i Cara d’àngel); Vicenç Villatoro (La ciutat del fum i La derrota de l’àngel), Lluís-Anton Baulenas (Amor d’idiota i Per un sac d’ossos) i Ferran Torrent (Societat limitada i Espècies protegides); al costat de l’esclat pròdig de Joan Agut i la feina de continuïtat de Pep Coll, Alfred Bosch, Assumpta Cantalozella, Vicent Pagès, Emili Bayo, Robert Saladrigas, Joan-Lluís Lluís, Francesc Puigpelat, Isidre Grau i Margarida Aritzeta. Al mateix temps es donaren a conèixer, com a novel·listes, noms com Imma Monsó, Núria Perpinyà, Toni Sala, David Castillo, Vidal Vidal, Empar Moliner, Sebastià Alzamora, Jordi Cabré, Albert Sánchez Piñol, Àngel Burgas, Jordi Puntí, Pere Guixà i Manuel Zabala.

Els noms propis de la poesia catalana en els primers anys del segle XXI foren Jordi Sarsanedas amb L’enlluernament al cap del carrer (2001), Com una tornada, sí (2003) i Silenci, respostes, variacions (2005); Màrius Sampere, amb Les imminències (2003); Joan Margarit, amb Joana (2003), Càlcul d’estructures (2005); Els primers freds. Poesia 1975-1995 (2004), i Miquel Martí i Pol, amb Haikus en temps de guerra (2001) i Després de tot (2002). També Montserrat Abelló i Feliu Formosa que aplegaren el conjunt de la seva poesia a El cor de les paraules (2003) i Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (2004) respectivament. D’altra banda, continuaren la seva trajectòria poetes com Pere Gimferrer, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas, Enric Casasses, Perejaume, Xavier Bru de Sala, Ponç Pons, Anna Montero, Àlex Susanna i Jaume Subirana; també es produí l’esclat de Lluís Solà i, entre els autors més joves, cal comptar la sorollosa irrupció del grup conegut com a “Imparables’, el nucli del qual és format per Manuel Forcano, Sebastià Alzamora i Hèctor Bofill, per bé que, en l’antologia aplegada per Sam Abrams i Francesco Ardolino, també s’hi sumen Joan-Elies Adell, Lluís Calvo, Maria Josep Escrivà, Isidre Martínez Marzo, Txema Martínez i Susanna Rafart.

Com ja s’ha dit, l’esdeveniment més important dels darrers anys fou la presència de la cultura catalana com a convidada a la Fira de Frankfurt. Un procés que acabà donant els fruits esperats en forma d’una major difusió dels autors. Dotze mesos després de la Fira, Maria Barbal havia venut 50.000 exemplars de la versió alemanya de Pedra de tartera; 40.000 Les veus del Pamano, de Jaume Cabré i 25.000 Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol. Un altre esdeveniment important fou l’Any Rodoreda, celebrat de manera paral·lela a l’Any Bartra, en commemoració del centenari del seu naixement el 1908.

La conselleria de cultura de la Generalitat de Catalunya posà en marxa el Pla de Foment de la Lectura 2008-11 amb una sèrie de propostes en diversos àmbits, que contrastaven amb l’efímera existència (tres edicions) del Saló del Llibre de Barcelona o de la Setmana del Llibre en Català, que passà del centre de Barcelona a Sant Cugat del Vallès en només quatre anys. A l’agost de 2006 es féu pública la compra del Grup 62 per Planeta, Enciclopèdia Catalana i ‘la Caixa’ en una operació de la qual sortí un grup editorial de presència majoritària en el mercat. Pocs mesos després Fèlix Riera fou nomenat director editorial del grup. Al final del 2006 es produïren canvis en la cúpula de la Institució de les Lletres Catalanes. Josep M.Castellet fou nomenat degà en substitució de Josep Maria Benet i Jornet, i Jaume Subirana cedí el seu càrrec de director a Oriol Izquierdo. L’any 2007 el Grup 62 anuncià la sortida del segell Labutxaca. Per la seva banda, Ara Llibres anuncià el fitxatge d’Ernest Folch com a director i la seva ampliació a la literatura de ficció.

En l’apartat d’absències, cal esmentar Manel García Grau, Jordi Sarsanedas, Sebastià Sorribas, Paco Candel, Jordi Pope, Josep Palau i Fabre, Josep Benet, Josep Vicent Marquès, Mikel de Epalza, Ricard Salvat i Xesca Ensenyat.

Els llibres destacables a finals de la primera dècada del segle XXI en narrativa són: L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, Confessió general, de Joan Garrabou, La decisió de Brandes, d’Eduard Márquez, Un home de paraula, d’Imma Monsó, Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara, La noia del ball, de Jordi Coca, Mil cretins, de Quim Monzó, La mort i la pluja, de Guillem Frontera, El professor d’història, de Joan F. Mira, i Quiet, de Màrius Serra. En poesia destaquen Dos dies més de sud, de Francesc Parcerisas, Nura, de Ponç Pons, Rebel·lió de la sal, de Teresa Pascual, Casa de Misericòrdia, de Joan Margarit, Esquena nua, de David Castillo, i Llei d’estrangeria, de Manuel Forcano. En assaig, memòries i altres gèneres cal destacar Relacions particulars, de Josep M.Espinàs, Temps indòcils, d’Agustí Pons, El preu de ser catalans, de Patrícia Gabancho, El dia revolt, de Julià Guillamon, la correspondència Joan Sales-Mercè Rodoreda, els llibres de memòries de Jordi Pujol i de Joan Triadú i dos diccionaris: el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i el Diccionari de la literatura catalana, coordinat per Àlex Broch. En l’apartat dels clàssics, cal esmentar la traducció de Vicent Alonso dels Assaigs de Montaigne, la versió de Jordi Llovet de Les flors del mal, de Baudelaire, i la publicació d’una selecció de cinquanta títols de la col·lecció Bernat Metge per ésser distribuïda a quioscos.

Des del 2008, la literatura catalana ha conegut una reorganització dictada per les dificultats de la crisi econòmica i, en un altre pla, per la progressiva penetració del llibre electrònic, amb diverses iniciatives impulsades per editorials i cadenes de distribució per normalitzar-lo. Les noves formes de consum cultural a què internet ha donat lloc han obert també un intens debat que afecta el fons de la naturalesa de la indústria editorial i, en un cert sentit, fins i tot l’activitat i els continguts literaris. La comunicació o interactivitat entre lector i autor que les noves tecnologies fan possible esdevé una font potencial de canvis la repercussió dels quals és encara difícil de valorar en quantitat i qualitat.

Pel que fa a autors reconeguts i consagrats cal esmentar en primer lloc Jaume Cabré, que amb la seva ambiciosa novel·la Jo confesso (2011) incrementà la seva projecció internacional, iniciada el 2007 amb Les veus del Pamano. Situat, junt amb Albert Sánchez Piñol, com l’escriptor en català actual més llegit en llengua catalana, Cabré fou guardonat el 2010 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes). Altres autors consolidats que hom pot esmentar són Maria Barbal, Julià de Jòdar, Carme Riera, Màrius Sampere, Isabel-Clara Simó, Ramon Solsona (premi Sant Jordi 2010 per L’home de la maleta), Emili Teixidor, Ferran Torrent, Miquel Pairolí (que morí el 2011), Miquel de Palol o Sergi Pàmies; i en poesia: Montserrat Abelló (Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 2008), Josep Ramon-Bach, Carles Camps Mundó (premi Carles Riba 2009 per La mort i la paraula), Enric Casasses, Antoni Clapés, Narcís Comadira, Ricard Creus, Bartomeu Fiol (mort el 2011), Francesc Garriga-Barata (Tornar és lluny, premi Carles Riba 2012), Joan Margarit (Premi Nacional de literatura i Premio Nacional de poesia, 2008), Antoni Marí, Carles Miralles, Dolors Miquel, Jordi Pàmias, Lluís Roda, Pere Rovira, Cèlia Sánchez-Mústich o Jordi Vintró. Pel que fa als autors que consoliden la seva carrera durant aquests anys, en narrativa, cal destacar Sebastià Alzamora (premi Sant Jordi 2011 per Crim de sang), Lluís-Anton Baulenas, Joan-Daniel Bezsonoff, Jordi Cabré, Hilari de Cara, David Castillo, Joan-Lluís Lluís, Eduard Márquez, Empar Moliner, Imma Monsó (premi Ramon Llull 2012 per La dona veloc), Vicenç Pagès (Dies de frontera, premi Sant Jordi 2013), Ponç Puigdevall, Jordi Puntí, Toni Sala, Màrius Serra (Plans de futur, premi Sant Jordi 2013) o Francesc Serés. Pel que fa a la poesia, en aquest segon grup, hi ha noms com Lluís Calvo, Ernest Farrés, Jordi Julià, Jordi Llavina, Marc Masdéu, Joan Navarro, Susanna Rafart, Marcel Riera (premi Carles Riba 2011 per Llum d’Irlanda), Marc Romera (premi Carles Riba 2013 per La nosa) o Jaume Subirana (premi Gabriel Ferrater 2011 per La pedra sura).

Dins del panorama editorial català actual cal esmentar que el Grup 62, l’editorial més antiga en català, amb el catàleg més extens i els tiratges més alts, el 2013 passà a ésser controlada majoritàriament pel Grup Planeta. Paral·lelament, el creixement d’editorials ja existents, com Pagès, Lleonard Muntaner, Edicions de 1984, Viena o Club Editor, o el sorgiment de noves, El Gall, A Contravent o Labreu, entre d’altres, permeten que els autors que enceten la seva carrera literària tinguin possibilitats de publicar, més enllà de les editorials històriques o amb un catàleg molt tancat. Així, es donen a conèixer autors que de vegades vénen d’altres àmbits professionals i d’altres vegades pertanyen a la generació que per edat toca de sortir a la palestra literària: Sílvia Alcàntara, Borja Bagunyà, Iolanda Batallé, Max Besora, Xavier Bosch (premi Sant Jordi 2009 per Se sabrà tot), Joan Carreras, Anna Carreres, Ramon Erra, Marina Espasa, Lluís Llach, Rafael Nadal (premi Josep Pla 2012 per Quan érem feliços), Jordi Nopca, Marc Pastor, Llucia Ramis (premi Josep Pla 2010 per Egosurfing), Albert Villaró (Els ambaixadors, premi Josep Pla 2014), Marta Rojals, Cristian Segura (premi Josep Pla 2011 per El cau del conill), Joan Todó, Muriel Villanueva, Antoni Vives, en narrativa; Tomas Arias, Sílvia Bel, Blanca Llum Vidal, Laia Noguera, Josep Pedrals, Andreu Subirats o Adrià Targa, en poesia. Aquest panorama tan divers es completa amb assaigs o textos memorialístics de Sam Abrams, Josep M. Benet i Jornet, Lluís Calvo, Josep M. Castellet, Narcís Comadira, Jordi Cornudella, Amadeu Cuito, Josep M. Espinàs, Jordi Llovet, Joaquim Molas, Enric Sòria o Vicenç Pagès; i textos teatrals de Damià Barbany, Carles Batlle, Guillem Clua, Jordi Condal, Lluïsa Cunillé, Jordi Galceran, Sergi Pompermayer, Joan Rosés o Marc Rosch.

Pel que fa a commemoracions i reconeixements, el 2011 se celebrà l’Any Maragall, i el 2012 es recordaren Joan Sales (del qual s’ha seguit publicant la correspondència), Pere Calders i Avel·lí Artís-Gener Tisner. D’una significació especial per les connotacions patriòtiques i cíviques en la història recent fou la commemoració, l’any 2013, de l’Any Espriu, del qual l’assagista Agustí Pont publicà una important biografia (Espriu transparent). El 2009, Joan Solà (que morí el 2010), rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Albert Manent l’obtingué el 2011 i Josep Massot el 2012. El 2009 moriren Baltasar Porcel, Isidor Cònsul, Ricard Salvat i Albert Ràfols-Casamada; el 2010, Joan Triadú; el 2011, Salvador Iborra; el 2012, Teresa Pàmies; el 2013 l’historiador de la literatura Martí de Riquer, el biògraf Jaume Pomar i la poeta Joana Raspall, i el 2014 el crític i editor Josep Maria Castellet. Els canvis polítics i en el sector editorial provocaren que Ester Pujol esdevingués directora editorial del Grup 62, en substitució de Fèlix Riera, nomenat director de l’Institut Català d’Indústries Culturals. Vicenç Villatoro assumí la direcció de l’Institut Ramon Llull fins el 2014, que el substituí Àlex Susanna. Ernest Folch, per la seva banda,  passà a ésser director editorial d’Ediciones B. 

Data de revisió: 
2014-02-25
Llegir més...