castell termenat

m
Història

Circumscripció territorial centrada en un castell, assenyalada amb els corresponents mollons, en la qual el titular exercia una determinada jurisdicció; als Països Catalans equivalia a baronia .

Aquest terme o àrea rebia també, per extensió, el nom de castell i comprenia un determinat nombre de parròquies o nuclis poblats (podia incloure, també, com a districte especial, una construcció militar inferior, la domus, turris o quadra ). Aquesta era la situació de la majoria dels castells importants del Principat de Catalunya i del País Valencià durant l’època medieval i encara als segles posteriors, originada, generalment, per la marxa de la reconquesta i el repoblament dels territoris i de la dinàmica de l’organització senyorial i feudal. El senyor o castlà tenia jurisdicció, almenys en l’esfera civil i en el nivell menor de la criminal, sobre totes les persones residents a l’àmbit del seu terme,amb independència de llur condició personal i real, a les quals podia exigir un conjunt de drets en ordre a la pròpia conservació, manteniment i defensa del castell. Aquests drets, al·ludits ja en els Usatges com a totalment imprescriptibles pel pas del temps, i esmentats a les Commemoracions de Pere Albert , foren determinats casuísticament pels juristes de la baixa edat mitjana. El principal era l’obligació dels habitants del terme de treballar en la construcció i la reparació del castell (especialment refecció de murs i de valls), de prestar el servei de vigilància ( bada o guaita ), de sortir armats al toc de corn en avís de perill per als estadants de la contrada, i de seguir en host i cavalcada , a les ordres del senyor, en temps de guerra. El senyor, al seu torn, era obligat a defensar la gent del terme, que trobaven en el castell el seu refugi natural en moments de perill i s’hi acollia amb els seus béns més importants.Aquests drets subsistiren, bé que adaptats a les noves circumstàncies, durant els segles de l’edat moderna i desaparegueren amb l’extinció de les senyories el 1813.