i castell | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

castell

substantiu masculím
Folklore
Estructura d’un castell de quatre de vuit
© Fototeca.cat
folklore folk
Construcció de diversos pisos formada per persones (casteller) que s’enfilen les unes damunt les espatlles de les altres amb l’objectiu de coronar-la al ritme del so de la gralla.

Sorgí al començament del segle XIX a Valls i al Camp de Tarragona, i s’estengué primer al Penedès i durant el segle XX a la resta de Catalunya, les Illes Balears i la Catalunya del Nord. També s’han començat a crear colles en altres indrets del món (Xina, Xile, Brasil i Argentina) gràcies al suport d’algunes de les principals formacions del país. Al llarg de la darrera dècada del segle XX i la primera del segle XXI, s’han recuperat els millors castells del segle XIX i s’han portat a plaça construccions que mai no s’havien fet abans. Cada temporada es poden contemplar a les millors diades alguns dels anomenats castells de gamma extra, els de màxima dificultat, a càrrec de les colles més expertes i amb un major nombre d’efectius. Aquesta elit està integrada pels Castellers de Vilafranca, els Minyons de Terrassa, la Vella dels Xiquets de Valls, la Joves dels Xiquets de Valls i els Capgrossos de Mataró. El fort arrelament i la singularitat d’aquesta tradició de la cultura popular explica que la UNESCO la declararés Patrimoni Immaterial de la Humanitat el 16 de novembre de 2010. Potser no hi ha millor definició que el vers de Josep Anselm Clavé, “força, equilibri, valor i seny”, inclòs a seva obra Els Xiquets de Valls, per descriure amb precisió les virtuts que han de tenir les persones que es dediquen a l’art d’aixecar castells humans. No és estrany que aquestes quatre paraules s’hagin convertit en un autèntic lema casteller.

Parts i elements dels castells

La pinya

Procés de construcció d'un castell

La base de qualsevol castell és la pinya, el lloc on es troba el gruix de persones que donen suport a la resta de castellers que s’enfilen cap als pisos superiors.  Aquests fonaments del castell estan integrats per castellers de la colla i altres persones que s’hi afegeixen i ajuden a compactar aquest morter humà. Al centre de la pinya trobem els baixos, dels quals n'hi ha tants com castellers hi hagi a cadascun dels pisos del tronc, i que se situen ben travats de braços i fent rotlle. En aquesta planta baixa, que en realitat és el primer pis del castell, es col·loquen també les crosses, que reforcen l’estabilitat dels baixos posant-se a sota de cada aixella, i a continuació els contraforts, les primeres mans, les segones mans, els laterals, els vents i les agulles. La seva missió és donar seguretat i solidesa al conjunt del castell, però especialment als baixos i als segons, que són els castellers del tronc que pugen a sobre dels baixos. A l’entorn del nucli principal de la base, el cap de colla dirigeix la formació de diferents cordons concèntrics de reforç i protecció, que tenen la doble funció de fermar el tronc i de fer de coixí humà per suavitzar els cops en cas de caiguda. Hi ha un darrer cordó de la pinya que fa pressió amb els braços estirats i vigila el desenvolupament del castell.

El tronc del castell

Tipus de castells
© Fototeca.cat
El tronc és la part visible del castell, i inclou des del pis que hi ha a sobre dels baixos fins al pis immediatament anterior al de dosos, que ja forma part del pom de dalt. L’alçada del tronc determina el grau de dificultat del castell i, començant per sota, inclou els segons, que és el primer pis visible en castells sense folres, els terços, que se situen a sobre dels segons, els quarts, els cinquens i així successivament. Els segons, que estan falcats per la pinya, els terços, que ho poden estar pels folres, i els quarts, a vegades reforçats per les manilles, són els encarregats de parar el castell. Es tracta de llocs de gran responsabilitat perquè, a més d’aguantar tot el pes del castell, estan totalment al descobert.

El pom de dalt

Els tres darrers pisos del castell formen el pom de dalt i sempre tenen la mateixa composició. Aquesta cúpula es reserva a la mainada de la colla i hi trobem primer els dosos, un pis integrat per dos castellers que mantenen la posició vertical, un enfront de l’altre, i que carreguen els seus peus damunt diferents pilars. A sobre s’hi col·loca l’aixecador o acotxador, que es posa ajupit, amb un peu a cadascun dels dosos i agafat als braços d’aquests mateixos castellers. L’aixecador acostuma a ser el casteller més petit amb l’objectiu de facilitar que l’anxaneta, que passa per sobre d’ell i també es col·loca ajupit, pugui maniobrar amb més comoditat i acabi fent l’aleta. Amb aquest gest d’enlairar el braç cap al cel, el menut casteller indica que el castell ja està carregat. L’anxaneta corona el castell enfilant-se per un costat i baixa immediatament per l’altre.

Folre, manilles i puntals

En els castells de més dificultat, es fa necessari reforçar la pinya amb altres faixes humanes als pisos immediatament superiors. Així, el folre se situa a sobre de la pinya, que ara rep el nom de soca, i malgrat que té una forma molt similar, la seva singularitat és que està format per molts menys castellers. Aquesta segona pinya s’utilitza per ajudar a subjectar els terços i falcar millor els segons en els castells més alts i fràgils, com per exemple el tres de nou amb folre. Seguint la mateixa lògica, les manilles serien una tercera pinya i, en aquest cas, els castellers se situarien a sobre del folre, al nivell dels terços, amb la finalitat d’ajudar a fixar els quarts. Un bon exemple seria el tres de deu amb folre i manilles. Finalment, en els castells més delicats, s’utilitzen els puntals, una quarta pinya de molt pocs castellers que s’ubica a sobre les manilles, al nivell precisament de quarts. Aquesta tècnica s’ha fet servir en els intents de pilar de nou amb folre, manilles i puntals, una construcció encara inèdita.

Modalitats de castells

La dificultat dels castells és determinada per l’alçada i el nombre de rengles, així com pel reforç que requereixen. Això vol dir que un castell serà més difícil com més alçada tingui i menys reforços (folres, manilles i puntals) es necessitin. La menor quantitat de rengles a bastir també augmenta la dificultat i, en conseqüència, els més complicats són els pilars, a continuació les torres i, tot seguit, els tresos, els quatres i els cincs. Hi ha dificultats afegides quan la construcció incorpora un pilar o agulla al mig, i també augmenta la valoració quan el castell, amb el pom de dalt ja col·locat, és aixecat per sota.

Finalització del castell

Si bé l’objectiu de la colla que aixeca un castell és descarregar-lo, no sempre es pot arribar a completar, i això fa que es puguin distingir i classificar les construccions humanes en funció del major o menor grau d’assoliment. Així, es parla d’intent quan el castell cau abans de carregar-se, però ja han sonat les gralles que donen validesa a la construcció. En aquests casos també es diu que el castell ha fet llenya. En canvi, si l’anxaneta i la resta de castellers baixen abans d’arribar-se a carregar el castell, tot i haver començat a sonar la música de gralles, es considera un intent desmuntat. El castell es dóna per carregat quan cau després que l’anxaneta hagi fet l’aleta. Finalment, es considera descarregat quan tots els castellers que han participat en la construcció baixen sense caure després d’haver-lo carregat.

Música castellera

La gralla i el tabal són els instruments que acompanyen la construcció dels castells i n'accentuen els moments cabdals. La música indica l’evolució del castell, tant en el procés de carregar-lo com a l’hora de descarregar-lo. La peça que toquen els grallers i tabalers, generalment components de la mateixa colla castellera, és el Toc de Castells, i està composta de diverses parts. Es comença a tocar abans o després en funció del castell que s’està executant, i això vol dir que, si es tracta d’un castell de set, començarà a sonar la música a la pujada dels terços, mentre que si és de vuit arrencarà a la pujada dels quarts. Després del clímax musical, que coincideix amb l’aleta de l’anxaneta, comença a sonar la música de la baixada del castell fins a completar la descarregada.

Vestuari casteller

Cada casteller es vesteix amb la camisa del color que identifica la seva colla, pantaló blanc, faixa negra i mocador. Aquesta indumentària tradicional es va començar a utilitzar el 1929 en una actuació de la Colla Vella dels Xiquets de Valls a Barcelona. La camisa és de màniga llarga, amb coll de camisa, i sol portar l’escut de la colla cosit al pit. El pantaló és prou resistent per no trencar-se amb l’estrebada dels castellers que pugen, i té la cintura alta i estreta per evitar que llisqui. La faixa s’enrotlla al voltant del cos a l’alçada dels ronyons per protegir la zona lumbar, a la vegada que serveix de punt de recolzament per als castellers que pugen i baixen del castell, i que ho fan descalços. En canvi, els que toquen de peus a terra van calçats. El mocador és molt llarg, té forma triangular i és de color vermell amb punts blancs. A la pinya, sovint es porta lligat al cap o als canells, mentre que alguns castellers del tronc se'l lliguen a la cama dreta, per sobre del genoll, per fer de punt de suport. També hi ha qui el porta lligat a la cintura per evitar que la faixa es desenrotlli. Aquests darrers anys, sobretot a partir del 2006, la canalla dels pisos superiors (aixecador, anxaneta i dosos) va començar a utilitzar el casc de poliestirè expandit com a mesura de seguretat.

Col·laboració: 
SAS / EMiF
Llegir més...