És parlada a Espanya, on és pròpia de la major part del territori tret de les àrees de llengua catalana (català), portuguesa (gallec, portuguès), basca (basc), lleonesa (lleonès), aragonesa (aragonès) i occitana (aranès), a la dependència britànica de Gibraltar i als estats i territoris americans que havien estat colònies espanyoles, on conviu amb nombroses llengües ameríndies i, dins dels Estats Units, amb l’anglès. També és present com a idioma oficial o de cultura de les antigues possessions africanes i asiàtiques, on, però, la població ha continuat parlant altres llengües o ha fet néixer alguna varietat criolla de base castellana. És un dels sis idiomes oficials de l’ONU, i, a Europa, és oficial a Espanya (incloent-hi els territoris africans de les illes Canàries, Ceuta i Melilla), però no de Gibraltar. Encara hi ha els milers de parlants de judeocastellà escampats pel món.
Des d’un punt de vista diacrònic el castellà presenta uns trets fonètics que el caracteritzen enfront de les altres llengües romàniques, fins i tot les més veïnes geogràficament: diftongació de la ǒ i ě llatines en qualsevol posició (cuesta, rueda, tierra, hielo), però no en contacte amb una iod (ojo); pèrdua de f- inicial (horno); resultat j dels grups ly, c'l, en lloc de ll (mujer, aguja), i resultat z dels grups -sci (azada); pèrdua de les sibil·lants sonores, a partir del segle XVI. El seu lèxic d’origen llatí consta d’elements força arcaics (hablar, trigo) al costat d’uns altres d’innovadors (quejar, corazón). L’abundor de l’aportació aràbiga, la qual afectà moltes denominacions de l’esfera material, és un tret diferenciador remarcable. Les principals característiques fonètiques i morfosintàctiques són: existència de només cinc vocals fonològiques; gran importància de la posició de l’accent en el mot: líquido, liquido, liquidó, fet potser únic entre les principals llengües del món (en català també és possible, però el seu rendiment es mínim i apareix gairebé només en la llengua literària: líquida, liquida, liquidà); triple gradació dels demostratius; preposició a per introduir l’objecte directe, sobretot quan aquest és una persona; existència de dos verbs atributius, ser i estar; distinció de gènere als pronoms personals de la primera i segona persona del plural; ús ambigu del possessiu su sus, el qual, ultra dur la càrrega semàntica llatina (per exemple: ''los padres y su hijo’), serveix també per a la forma de cortesia (Tsu esposa’); preferència de la construcció reflexiva (Tse cumplieron las órdenes’) en detriment de la forma passiva, la qual s’ha perdut pràcticament en el parlar espontani.
Originàriament (segle X) fou el parlar d’una reduïda contrada de Castella (terres de Burgos i la Montaña), el qual s’anà propagant per un vast domini. Hom distingeix, en la història de la llengua, un període de formació (des dels orígens fins al segle XII), un altre d’afirmació damunt el mossàrab, el lleonès i l’aragonès, els qual foren absorbits progressivament dins el sistema castellà (segles XIII a XV), un període d’esplendor i d’expansió per les terres ultramarines (segles XVI i XVII), i un període darrer que s’inicia amb la creació de l’Academia Española (1713). Per a la formació de la llengua literària fou determinant l’activitat d’Alfons X el Savi i els seus col·laboradors, els quals establiren una norma culta. Llur tasca de traducció, a Toledo, de les obres orientals, donà al castellà una gran mal·leabilitat; i cal no oblidar el precedent de les cancelleries reials de Ferran III (1230-52) i del mateix Alfons X (1252-84). Cap a la segona meitat del segle XV hom constata un renovellament lèxic (pèrdua d’una rèmora lexical: ayuso, ca, fincar, fiuza, lueñe, pescudar, sobejano) i un fixament morfosintàctic (desaparició definitiva de y i ende; ordre i autonomia dels pronoms àtons: de hacerlo i no pas de lo fazer, de hazello, consejadle, etc; triomf de les formes tipus hubo damunt la varietat ovo, tovo, estudo, estido, i de les tipus estáis en lloc d'estades; ús d'haber com a únic verb auxiliar, fins i tot amb participis d’intransitius: hemos salido; etc.). Aquests fets anuncien la maduresa de la llengua, expressió de la literatura del Segle d’Or. Així, hom arriba a l’època de la Celestina (1499), del Lazarillo (1554), seguida ben aviat per l’època dels escriptors místics, dels dramaturgs, de Cervantes, forjadors tots ells d’una llengua de gran prestigi. Potser aquesta florida fou massa primerenca, car la influència del castellà sobre les llengües de civilització no respon a la real categoria assolida per les seves lletres durant aqueix període (hom pot comparar-la amb la influència del francès i de l’anglès). Així, a partir del segle XVIII, es veu obligat a rebre les aportacions franceses, de primer, i angleses, actualment. La influència francesa fou benèfica per a bandejar el barroquisme de mal gust que ofegava la llengua. Amb tot, un cert enfarfec retòric es mantingué fins a la primeria del segle XX, quan una reacció d’alguns escriptors conscients aconseguí de fer més planer i flexible l’estil literari; en canvi, el de l’exposició científica encara conserva una pompositat poc escaient.