En sentit estricte, el coneixement és el saber conscient i capaç d’ésser comunicat i discutit, i hom en dirà que és intersubjectiu si totes les persones preparades adequadament en comprenen la formulació de la mateixa manera, és a dir, si són capaces d’efectuar les operacions que permeten d’establir si la formulació d’aquest coneixement és vera o falsa, prenent com a criteri de validesa l’adequació amb la realitat. La ciència, com tota activitat humana, és una resposta de l’home als problemes que la natura li planteja a l’hora de satisfer les seves necessitats.
La finalitat de la ciència és pràctica, i la distinció entre ciències pures i ciències aplicades no és fruit de l’activitat científica pròpiament dita, sinó de les condicions historicosocials en les quals la ciència és feta: a l’antiga Grècia, d’on arrenca bona part de la tradició científica occidental, precisament fou la dicotomia treball manual-oci el que féu possible el desenvolupament de l’activitat científica i artística. El treball manual era menyspreat perquè era efectuat principalment per esclaus; en aquesta època no hi hagué grans conquestes tècniques, sinó que només foren perfeccionats els descobriments que hom havia fet a l’edat del ferro; si hom hi afegeix el caràcter racionalista i realista del pensament grec —caràcter sens dubte afavorit per l’assimilació i la recreació del gran nombre de cultures que influïren els grecs— i la seguretat i l’optimisme de la ideologia d’una classe social en ascens, gairebé hom disposa de les condicions necessàries per a començar-se a plantejar les grans qüestions que la ciència pretén de resoldre: natura dels espais celestes, natura del cos humà, funcionament de l’univers.
Els grecs donaren respostes a totes aquestes qüestions, però, en mancar el control de l’experiència, es perderen en abstraccions i especulacions gratuïtes. El principal criteri de validesa de la ciència, d’acord amb l’afirmació anterior, és l’adequació de les prediccions fetes per mitjà d’ella amb el comportament de la realitat. Aquest és un criteri que hom pot establir fàcilment si el grau d’elaboració de la ciència no és gaire elevat; però aquest no és el cas de la ciència actual, en la qual el problema de la verificabilitat de la ciència es presenta de forma molt crítica, car moltes de les darreres teories científiques tenen en la realitat una referència molt mediata i són difícilment separades del context de descoberta. Sense discutir totes les tesis fornides per l’epistemologia, hom pot indicar dues conclusions bàsiques sobre la validesa del coneixement científic: tot resultat científic és establert amb pretensió de veritable, i qualsevol resultat científic és una barreja de veritat i falsedat.
La veracitat del saber científic és sotmesa, en general, a dos tipus de normes: unes, intrínseques, són de tipus lògic o formal; les altres, extrínseques, són determinades per l’activitat científica com a activitat social. Les normes formals són imposades pel fet que la veritat no és pas una propietat absoluta del coneixement, ans únicament es dóna en relació amb els objectes que només poden ésser coneguts a partir del mateix coneixement. Aquesta situació planteja com a camí indirecte de verificació la no-contradicció entre el nou resultat amb els establerts anteriorment. Com ha establert Gödel, en el coneixement científic lògicament estructurat hi ha un cert nombre de proposicions que no poden ésser verificades, i, per tant, és obligada la rectificació contínua de les hipòtesis admeses a partir de la contrastació empírica de les establertes anteriorment. El procés de rectificació és determinat pels criteris de veritat i el mètode científic en general, els quals no són inherents a l’objecte, sinó que, en certa forma, hi són exteriors, car són imposats per l’activitat científica anterior, i per aquesta raó llur aplicabilitat imposarà determinades limitacions al desenvolupament científic ulterior.
Entre els criteris de veracitat esmentats cal citar: el criteri de coherència, ja comentat, que estableix la no-contradicció interna del conjunt de proposicions i que com a mètode científic correlatiu té la demostració; el criteri del model, segons el qual un sistema coherent de judicis és veraç quan llur estructura té la mateixa relació amb un determinat conjunt d’objectes que un model té amb l’original —si bé hom entén aquesta relació com una correspondència entre els judicis i els objectes, la metodologia de la qual va lligada a l’observació i l’experimentació—; i, finalment, el criteri de sentit, que indica la conveniència que els coneixements sistematitzats tinguin una estructura orgànica, de manera que llur comprensió total i satisfactòria els permeti d’assolir unitat i sentit. Juntament amb les normes de tipus intrínsec breument esmentades cal afegir que la ciència, essent una activitat humana i, per tant, social, necessita la comunicació, la lliure discussió i la revisió de coneixements sobretot en els camps la cientificitat dels quals sigui replantejada per revisar-ne els fonaments o bé per ésser integrats al cos de coneixements. L’epistemologia ha mostrat que el científic no és conscient de la totalitat de factors (socials, polítics, culturals i ideològics) implicats en la seva activitat. El científic no és un ésser totalment racional i conscient, és a dir: ni els seus propòsits i gests són objectius, ni els supòsits són perfectament coneguts i explícits, ni el seu mètode és transparent i protegit de tota influència estranya.
Constantment, hom troba que les metodologies pronunciades i acceptades pels científics són molt més limitades que llur obra. Això és causat pel fet que en l’activitat científica hom ha de formular afirmacions que el coneixement científic no pot resoldre. Tals afirmacions —que, en conjunt, hom anomena concepció del món— inspiren o motiven la investigació positiva, amb els resultats de la qual, d’altra banda, s’han de posar contínuament d’acord. La concepció del món de les col·lectivitats científiques inclou idees i normes metafísiques, religioses i ideològiques que no sempre són explícites. Així, per exemple, ni la psicofisiologia ni l’estudi de la fisiologia del sistema nerviós central des del punt de vista psicològic no haurien estat empresos si la ciència no hagués rebutjat —almenys tàcitament— el dualisme cos-ànima. Més globalment, el simple fet de concebre la ciència (o tal ciència) com a possible ja és per ell mateix un supòsit que té orígens filosòfics i religiosos. Sense remuntar-nos als filòsofs presocràtics, cal notar la influència exercida pel cristianisme. Una determinada concepció del món, en aquest cas el cristianisme, permet o estimula recerques a les quals unes altres cultures proporcionen un quadre molt menys favorable. R.K. Merton provà de demostrar l’estreta relació que hi ha entre l’ètica puritana i la investigació científica.
Les consideracions anteriors permeten d’establir que l’afirmació positivista que la ciència no té res a veure amb cap concepció del món comporta el risc d’acceptar inconscientment la concepció del món inclosa en la cultura de la societat a què pertany el científic, la qual, com s’ha vist, es farà sentir en les fites i en el resultat de la seva activitat com a tal. Només cal recordar un exemple: en la termodinàmica, la noció de rendiment entès com la raó entre el treball produït i la calor bescanviada només amb el focus calent no té cap interès científic. L’interès és purament econòmic, atesa la irreversibilitat de la combustió de qualsevol combustible. Hom ha de mantenir, doncs, la distinció entre coneixement positiu i concepció del món i tenir en compte que si, per mitjà d’aquell, hom accepta una concepció determinada, aquesta no queda provada en sentit positiu. Inversament, una concepció del món no dóna cap raó de la validesa o falsedat d’un coneixement científic determinat. Per tant, hom pot afirmar que és la comunitat científica interessada la que dóna validesa a una teoria o, més en general, a una ciència. Aquesta és una obra col·lectiva i hom la pot definir com un conjunt de resultats que, prèviament criticats, són validats pels especialistes, els quals els admeten, i no sempre racionalment, per mitjà d’un nombre d’elements determinat que engloben implícitament els controls sota els quals tenen lloc els diversos bescanvis d’informacions científiques. La garantia final de les ciències és un consens d’ordre social. Una branca científica qualsevol és formada per un nombre determinat de teories poc o molt integrades entre elles.
La teoria científica i els fets: hipòtesi, experimentació i verificació
Hom pot descobrir una certa unitat bàsica en l’estructura de les teories, la qual hom pot considerar formada, per un costat, pels conceptes més generals (recull i interpretació d’algunes observacions) i els supòsits sobre els quals recolzen els conceptes particulars, i, per l’altre, pels raonaments per mitjà dels quals hom relaciona els conceptes per integrar-los en un sistema de proposicions que expliquin i justifiquin aquests conceptes i les observacions a què es refereixen. Fonamentalment, els mètodes de què hom disposa per a establir aquests raonaments són la verificació empírica i l’argumentació analítica, tant si és deductiva com inductivoprobabilitària. La metodologia analiticoreductiva de la ciència procedeix a la modificació de les formacions complexes i determinades qualitativament en unes altres formacions més simples i amb tendència a fer-les qualitativament equivalents. La metodologia científica va estretament lligada amb la producció de conceptes o coneixements científics, en la qual hom accepta, fonamentalment, només els fets percebuts a través dels sentits. Admetent com a bàsic el postulat d'immanentisme, cal cercar l’explicació d’aquests fets i aquestes observacions en uns altres fets i no recórrer a instàncies estranyes al món o pertanyents a un ordre superior a aquest. L’operació inicial i bàsica del coneixement és de triar les dades fornides pels sentits i, de forma conscient i voluntària i sovint pragmàtica, de prendre'n algunes i prescindir de les altres. Aquesta operació rep el nom d'abstracció; però per a poder-la dur a terme cal una abstracció prèvia, un punt de vista determinat, per mitjà del qual hom pugui separar les dades interessants de les que no ho són. Hom no pot prescindir d’aquesta abstracció, que, en última instància, és fruit del llenguatge, el qual hom pot suposar que procedeix de la pràctica humana recolzada en la base biològica de l’home o, més concretament, del treball que inclou la conservació i reproducció de la vida i la producció dels mitjans necessaris a ambdues.
El pensament científic és conscient d’aquesta abstracció, i, així, el que distingeix una ciència, teoria o investigació són les abstraccions bàsiques especials que constitueixen el punt de vista segons el qual hom considerarà la realitat. Aquest punt de vista és anomenat objecte formal de la ciència. L’objecte formal, de la manera que ha estat definit, és talment mediatitzat, que hom no pot separar el context de justificació d’una teoria del context de descoberta, altrament això equivaldria a aïllar l’anàlisi lògica de les ciències de llur anàlisi històrica afavorint la imatge d’una ciència autònoma que només hauria de passar comptes amb la lògica en el sentit més estricte. L’esmentada separació ha estat feta oblidant les zones poc clares del pensament científic, remarcant gairebé de forma exclusiva el diàleg de la teoria amb els fets. És un resultat sòlidament establert per l’epistemologia la inexistència d’aquests fets suposadament purs.
Segons Newton, les teories són deduïdes dels fenòmens, només cal extreure-les-en, puix que hi són contingudes íntegrament. Aquesta és la forma més elemental i optimista de concebre l’activitat científica; exclou formalment la imaginació, potser com a reacció als excessos especulatius del cartesianisme. La diversitat d’hipòtesis és perniciosa per al desenvolupament de la ciència, i la possibilitat de qüestionar globalment sobre una teoria és, per a Newton, impensable. Aquesta tradició ha estat continuada pels empiristes, els quals estableixen una relació biunívoca entre la teoria i l’experiència, de tal manera que a cada concepte que intervé en la formulació d’una teoria en correspon un o uns quants d’observables, i el contingut de cada concepte és ben determinat sense ultrapassar l’experiència. Recíprocament, l’experiència garantiria el rigor de la teoria. Aquesta atomització del coneixement té dos inconvenients greus: primer, és un procediment molt llarg i pesat, i segon, dóna una imatge falsa del que és una teoria. Per exemple: la teoria de l’evolució implica quelcom més que la juxtaposició d’esquelets (els pretesos fets observables). La seva demostració és impossible per mitjà d’afirmacions elementals, com ho seria de situar un esquelet al costat d’uns altres; és el conjunt ordenat d’esquelets (dades) el que demostra la veracitat o la falsedat de la teoria sencera. L’acumulació de “fets” no proporciona cap explicació; a tot estirar, permet d’establir hipòtesis ad hoc que repeteixen els “fets” estudiats, o de construir teories de les anomenades caixes negres, les quals, bé que permeten un cert grau d’operativitat, no aprofundeixen en el coneixement.
Des de la segona meitat del segle XIX hom a posat de manifest, a mesura que augmentava la complexitat de les teories, el caràcter tan elaborat dels pretesos “fets”. Hom constata la mateixa situació en el cas que fa referència a les lleis o generalitzacions de les dades experimentals, que també poden ésser considerades com a definicions i que, preses aïlladament, com a tals definicions, només poden ésser estèrils o fecundes, còmodes o incòmodes, però, sigui com vulgui, només són un instrument per a parlar de l’experiència, no pas una revelació del fons de les coses. En cap moment, però, aquestes definicions no són arbitràries. Semblantment al llenguatge, aquestes definicions o convencions, ultra haver d’ésser compatibles entre elles, proporcionen un quadre de referència per a organitzar i orientar recerques. Bé que les convencions són útils, també tenen un caràcter relatiu que permet de salvar una teoria determinada pel procediment d’augmentar la quantitat de tals convencions, i en aquesta situació la teoria només pot ésser refusada fonamentant-se no pas en una nova experiència decisiva, sinó en tot un context de descobertes que permetin d’abandonar i substituir les antigues convencions.
La verificació empírica d’una teoria implica la comparació entre uns enunciats i uns fets, comparació impossible si no és que el fet donat sigui traduït a un llenguatge adequat, el qual sí que és comparable amb l’enunciat teòric. Però hom ja ha vist que la intervenció del llenguatge imposa necessàriament una interpretació: és a dir, un treball d’abstracció previ. Així, doncs, hom no pot verificar directament una teoria amb els fets empírics purs. En qualsevol cas, és una petita part dels teoremes obtinguts amb ajuda de la teoria, enriquida amb alguna hipòtesi suplementària i amb certes simplificacions, allò que hom sotmet a la prova empírica. Hi ha, per tant, una doble preparació, del costat de la teoria i del costat de l’experiència, que exigeix de l’investigador una gran quantitat d’iniciatives; hom no obté mai, però, proves categòriques, ans només confirmacions indirectes, parcials i subjectes a revisió. El control experimental és un dels possibles entre els quals té un lloc dominant la coherència teòrica o interteòrica. Això explica que les “revolucions científiques” corresponen tant al descobriment de nous fets com a la reestructuració general del llenguatge teòric, i si no són acceptades immediatament és perquè, com s’ha dit, les hipòtesis ad hoc poden momentàniament salvar la teoria. Ara sembla rebutjable la idea que les teories són reflexos passius de l’experiència, la qual, en lloc d’ésser font d’evidències, necessita ésser negada en un cert sentit.
El cas de les teories heliocèntriques és ben clar: l’experiència porta a creure que és el Sol el que es mou al voltant de la Terra, i és comprensible que tals teories no fossin acceptades sense dificultats, i, ultra la filosofia escolàstica, havien d’afrontar aquesta evidència. Els fets que permeteren de fonamentar l’heliocentrisme ja eren el resultat d’un raonament complex que superava l’experiència immediata. En un altre aspecte, hom nega sovint l’estatut de ciència a certes teories, no pas, precisament, perquè els fets les contradiguin, sinó perquè les confirmen sempre, com és el cas de la psicoanàlisi i dels intents de fonamentar les religions racionalment. En lloc d’obrir-se constantment a l’experiència, el científic la construeix imposant-li quadres vigorosos. No hi ha una realitat, objecte material de la ciència, ben constituïda: a cada moment històric són els científics els qui defineixen el que és real i el que no ho és, jutjant l’experiència amb criteris preexistents molt estrictes. Per a comprendre la natura veritable de les teories i de les activitats científiques hom les ha de situar en llur entorn històric, del qual depenen els controls experimentals pròpiament dits i a través d’aquests hom establirà la formulació i la validesa de la ciència.
Llenguatge i formalització
A l’entorn històric de la ciència ha d’ésser inclòs l’instrument per mitjà del qual els científics constitueixen llur coneixement com a intersubjectiu. Hom anomena aquest instrument discurs científic, i l’exposa utilitzant el llenguatge. L’anàlisi dels problemes plantejats per aquesta utilització del llenguatge ha estat duta a terme fonamentalment pels neopositivistes, i hom infereix dels resultats que han obtingut uns nous plantejaments epistemològics. La discontinuïtat existent entre l’objecte percebut i l’objecte científic és causada per la mediació del llenguatge. El llenguatge científic no té com a paper exclusiu el de vehicle entre consciències, sinó que és el mitjancer entre aquestes i els objectes científics, i aquest fet dóna valor a un estudi lingüístic del corpus del coneixement científic.
En tot escrit, havent-hi una barreja, sovint difícil de delimitar, entre el llenguatge “natural” i el llenguatge formal, hom pot dir que el discurs científic es presenta com un intent de formalització comentat per mitjà d’un llenguatge no formalitzat. Això no vol dir que aquest fenomen es presenti aïllat respecte al conjunt de la història d’una ciència determinada, ans al contrari. Separar la funció del llenguatge de les manipulacions experimentals concretes és totalment gratuït; l’activitat lingüística no és, en cap moment, motor del progrés científic, però això no permet en absolut de prescindir de la seva influència. En el procés de formalització del llenguatge, indicador de l’assoliment de diferents nivells de desenvolupament científic, hi ha un primer estadi en el qual el llenguatge es redueix a la seva funció semàntica, bé que fins i tot en aquests inicis ja puguin ésser detectades l’aparició d’alguns signes per a indicar determinades operacions i l’existència d’una sintaxi rudimentària de formació de signes composts; el pas cap a una ciència experimental força elaborada en què ja sigui possible la formulació d’hipòtesis positives és acompanyat de l’aparició d’un nombre molt més gran de signes i de combinacions possibles entre ells. De fet, les diferents etapes de formació d’un llenguatge veritablement científic permeten de donar una expressió simple i fecunda de les estructures complexes per mitjà de les quals la ciència explica el fet experimental.
Contràriament al que s’esdevé en el llenguatge natural, en què el pas del llenguatge oral al gràfic implica una certa pèrdua de contingut, en emprar el llenguatge científic és la forma sintàctica la que dóna una major i més precisa informació, sempre disminuïda en passar a una expressió oral. L’esforç de formalització dels llenguatges científics consisteix, doncs, en termes generals, a explicar-ne la sintaxi amb una reducció gairebé total de la funció semàntica, que arriba a l’extrem en el cas del llenguatge logicomatemàtic. Hom no ha de prendre aquest camí, però, com l’exclusiu (formalisme) i donar com a sinònim de ciència una llengua ben feta. L’estudi de l’organització sintàctica no és sinó un dels aspectes de la construcció dels conceptes, sempre lligats a l’observació i la manipulació dels fenòmens. Aquesta qüestió resta palesa en el cas de l’actual física teòrica i fins i tot en el cas de les matemàtiques, on la fecunditat de la sintaxi és limitada pel fet de donar lloc a teories acabades que forcen a una revisió crítica de llurs fonaments per tal d’encabir-les dins una estructura molt més general amb un nivell d’abstracció més elevat. En certa manera, aquest darrer procés indicat podria ésser anomenat funció dialèctica de les axiomatitzacions. Aquest predomini sintàctic ha donat impuls a una sèrie d’investigacions sobre la possibilitat de crear un discurs científic per mitjà de màquines en convertir aquest discurs en un simple càlcul.
De les perspectives anteriorment indicades i del fet que tota veritable estructuració tendeix cap a una matematització hom pot deduir la gran importància que adquireix en l’estadi científic actual el procés de formalització. Formalitzar una branca científica consistirà a definir cada un dels conceptes a què fa referència estructurant-los de manera que llurs relacions puguin ésser establertes sense ambigüitat; en altres paraules, hom intentarà de dotar-la d’un llenguatge amb una sintaxi que sigui al més coherent possible. L’axiomatització correspon a un nivell de maduresa de la ciència basat en l’existència prèvia d’una teoria ben construïda i un cert grau de formalització del llenguatge. L’axiomatització d’un conjunt de coneixements els forneix un formalisme molt estricte, car hom ha aconseguit de reduir la branca científica en qüestió a un petit nombre de proposicions suposades bàsiques i a una sèrie de regles sintàctiques que permeten, a partir de les proposicions esmentades, de deduir tot el conjunt de coneixements. La màxima conquesta en aquesta línia de pensament ha estat la nova matemàtica replantejada a partir dels treballs de George Cantor i els seus continuadors. La importància d’aquest fet resideix no tant en l’estricte replantejament de les matemàtiques com en l’abast cada vegada més ampli de camps revisats amb èxit (per exemple, la física matemàtica) i les grans possibilitats de cara a fer-ne el camí a seguir per tal d’integrar les ciències humanes dins l’àmbit de precisió que caracteritza les ciències naturals en els nostres dies.
La ciència es distingeix de les altres grans activitats historicosocials per la seva natura additiva, és a dir, pel fet que els coneixements científics augmenten qualitativament i quantitativament com a resultat del treball científic. Això no obstant, aquest procés d’acumulació no és continu, ans hom hi pot descobrir un cert nombre de discontinuïtats, conseqüència o bé de plantejaments nous dels punts de vista acceptats o també de la descoberta de fets, fins aleshores insospitats, que permeten d’establir formulacions noves i fecundes sobre la realitat. En el primer dels casos, aquesta discontinuïtat es tradueix normalment en l’axiomatització de la ciència específica i n'afavoreix l’operativitat, car el seu objecte formal queda estrictament determinat. Entre aquests punts de discontinuïtat hom pot constatar la consolidació del marc teòric amb la integració de parts de la realitat que, fins aleshores, havien restat inconnexes. Normalment l’aparició o la descoberta d’una nova teoria més general no invalida les teories o aproximacions fetes anteriorment a aquesta, sinó que permet de mostrar els límits de la seva validesa i els camps en els quals l’antiga teoria és aplicable.
Els resultats del treball de creació científica tenen una dobe relació amb el saber ja consolidat: d’una banda l’ultrapassen i proporcionen un coneixement més profund de la realitat, mentre que de l’altra, com ja ha estat exposat, els enriqueixen en permetre de situar-los amb tota propietat on realment tenen validesa. El procés d’acumulació de coneixements no condueix linealment cap a una comprensió més completa de la realitat. Cal comptar que al costat de progressos remarcables hom pot trobar retrocessos, la causa dels quals pot ésser tant la mateixa estructura de la ciència com la influència d’instàncies estranyes a aquesta de tipus socioeconòmic o institucional. La dependència de la ciència de la pràctica historicosocial pot ésser analitzada en dos nivells: el primer restaria implícit en el conjunt dels coneixements científics i els determinaria en els aspectes que ja han estat comentats; el segon tractaria de les relacions entre la ciència presa globalment i la societat.
El desenvolupament de la ciència presa unitàriament recolza en la producció, és a dir, en l’activitat pràctica de la societat, la qual subordinarà a les seves relacions econòmiques la direcció, el ritme, l’ús social dels coneixements i àdhuc el desplaçament del centre d’activitat econòmica. Aquesta subordinació no és, però, unilateral i hom pot emprar el coneixement científic per a conèixer i transformar les citades relacions econòmiques.
Ciència i filosofia
Ja des dels principis del pensament filosòfic una part molt important de les investigacions foren encaminades a discutir què és la ciència, com a coneixement veritable enfront de la simple opinió. L’aparició de “ciències particulars” plantejà el problema des d’un nou enfocament: la relació entre la “ciència general” teoritzada pels filòsofs i les diferents ciències sorgides. D’altra banda, al llarg de la història del coneixement hi ha una permanència constant de l’enfocament del problema que considera la filosofia i la ciència com dos tipus de coneixement diferents i llurs interrelacions. Des d’aquest punt de vista sorgeixen de manera immediata les qüestions següents: possibilitat de concebre dos tipus de coneixement diferents i, donada com a vàlida la divisió, manera com s’interrelacionen aquests dos tipus de coneixement. En aquest camí, Plató ja proposà l’establiment d’una classificació segons diferents gradacions en el coneixement, diferenciació de grau que fou seguida per Aristòtil malgrat que el seu treball empíric sembli donar a entendre que destrià aquests dos tipus de coneixement.
La filosofia postaristotèlica i la medieval afrontaren el problema del dualisme des del punt de vista de l’oposició entre les necessitats plantejades per l’idealisme i l’empirisme i hom plantejà la solució com a existència de dues concepcions diferents del que representa el fet de conèixer i no pas com si calgués parlar de dues formes de coneixement. La introducció de la metodologia científica, tal com hom entén el terme actualment, per obra de Galileo Galilei, féu aparèixer l’experiment, sovint marginat en el sistema aristotèlic, com a fonament lògic d’un nou tipus d’especulació i s’inicià un atac aferrissat contra la metafísica. Els trets fonamentals d’aquesta girada filosòfica que establí una nova concepció epistemològica són l’afirmació de l’empirisme enfront de l’escolàstica i la substitució de la lògica aristotèlica per la lògica inductiva. En aquest darrer sentit, hom no ha de considerar la situació sorgida arran de la ruptura galileiana com si una lògica científica se situés paral·lelament a una lògica filosòfica per tal de coexistir donant lloc a dos tipus de coneixement, sinó com el sorgiment de la ciència oposada frontalment a la filosofia. Hom pot constatar aquesta situació en el fet que, alhora que resta i fins i tot es desenvolupa la lògica aristotèlica, s’inicia la formalització d’una lògica matemàtica, que impulsa el desenvolupament de la ciència empírica.
Locke, Berkeley i fonamentalment Hume suscitaren la crisi interna en el moviment empirista, la qual degenerà en una postura escèptica en considerar inconsistent la certitud de l'a posteriori sense tenir un coneixement sòlid de l'a priori.
Per tal d’iniciar una nova via sintètica Kant afrontà el problema de la unitat o diferenciació entre ciència i filosofia intentant de demostrar el fonament lògic de la universalitat de les lleis que regulen la natura. La seva crítica del coneixement i de la raó desplaçà la posició explícita del dualisme ciència-filosofia cap a un problema de coexistència entre els diferents modes de coneixement absolut, situació que ha condicionat i que alhora forma el nucli central de tota discussió posterior del problema. Les solucions proposades en tot moment han tendit a imposar un tipus únic de coneixement absolut, i la primera temptativa en aquest camí sorgeix en fer la crítica d’allò que Kant anomenà incognoscible. Un cop superats el mètode aristotèlic i el seu oposat, el mètode inductiu, pel criticisme kantià, aquest fou desplaçat per la nova dialèctica hegeliana com a expressió de la síntesi dels oposats. Aquesta nova via postulà l’existència d’una sola forma de coneixement i d’una sola metodologia, és a dir, quelcom que podria ésser anomenat monisme filosòfic, enfront del qual apareix el positivisme com a expressió del monisme científic.
Les crítiques fetes a les concepcions hegeliana i positivista expliciten, en general, la convicció que cal abandonar la temptativa d’una solució unificadora. Els corrents filosòfics que adquiriren difusió a les acaballes del segle XIX intentaren de reduir la ciència a un pseudoconeixement d’un valor convencional i purament utilitari ( convencionalisme). És a l’inici del segle actual que sorgeix com a disciplina autònoma l’anomenada epistemologia amb els treballs dels representants de l'empirisme científic, el positivisme lògic, i amb la creació d’importants escoles com el cercle de Varsòvia i el cercle de Viena, corrents que, tots, s’alcen novament amb força contra la metafísica. La postura dels neopositivistes, entre els quals cal remarcar R. Carnap, H. Reichenbach, M. Schlick i Wittgenstein, pot ésser considerada esquemàticament com una extensió de l’empirisme a tot el cos de coneixements, talment que només són considerades amb significat, en tant que són verificables, les proposicions reals o sintètiques de natura empírica i les proposicions logicomatemàtiques.
El positivisme lògic intentà de resoldre els seus problemes interns negant a la filosofia una autonomia d’objecte i una funció pròpia, per tal de reduir el seu camp d’acció a l’anàlisi, clarificació i rectificació del llenguatge científic. A la vista d’aquest esbós, hom pot constatar la variació constant a què és sotmesa la relació ciència-filosofia al llarg del decurs històric. La radicalització de la qüestió en considerar que la ciència i la filosofia són una mateixa cosa, o bé que no tenen cap mena de relació, sorgeix en suposar que ambdues són conjunts de proposicions que hom intenta de comparar, subordinar, identificar, etc. Si hom examina els punts de vista adoptats per l’una i l’altra pot, fet i fet, constatar l’existència de relacions variables i complexes segons les diferents etapes del desenvolupament humà sense que aquesta postura impliqui l’adhesió a un historicisme radical.
Relacions entre les ciències naturals i les ciències socials
Des de Descartes, que planteja el determinisme del pensament com a objecte natural que és, fins al corrent positivista, que arrenca dels treballs d’Auguste Comte, no ha deixat de plantejar-se com a problema fonamental del coneixement humà la possibilitat de perllongar l’activitat científica, en el sentit estricte corresponent a les ciències naturals, al camp de les ciències socials. En principi llur objecte material serien els orígens de l’acció humana i, en termes més estrictes, hom podria dir que s’ocupen de les relacions de producció i de la superestructura ideològica que serveix per a mantenir-les i justificar-les, mentre que l’objecte de les ciències naturals seria l’estudi de les forces productives. El desenvolupament de les ciències socials ha estat molt tardà i, a causa d’aquest mateix retard, han depès de les ciències naturals fins al segle XX.
En termes generals, llur desenvolupament actual és comparable al de les ciències naturals abans de Galilei i Newton, sense una metodologia que permeti l’experimentació i confrontació de les teories amb la base material. Hom ha intentat de justificar aquest endarreriment adduint que hom no pot experimentar en les ciències socials. No es tracta, però, d’una impossibilitat essencial, sinó que és imposada per les condicions historicosocials sota les quals té lloc l’activitat científica; en l’actual societat capitalista el respecte a la propietat i al benefici privats i als interessos creats impedeix la lliure col·laboració de les persones que s’interessen en la creació de noves formes socials. D’altra banda, el fet que les ciències socials tractin de judicis de valor estranys a les ciències naturals no impedeix l’adopció dels mètodes d’aquests, car, precisament, un dels objectius de les ciències socials seria l’anàlisi i l’explicació d’aquests valors, que de cap manera no són conceptes intemporals, en llur context social i històric. Més que la coincidència d’observador i observat, més que la complexitat de la societat i el seu canvi constant, la veritable raó que ha impedit la consolidació científica de les ciències socials ha estat l’intent, àdhuc inconscient, d’amagar el funcionament de la societat per part de les classes dominants, les quals han mantingut la creença general que l’ordre de la societat que els assegura els privilegis és el resultat d’un desig diví o de lleis naturals immutables. Els estudis sobre comunitats primitives o desaparegudes mostren la contingència d’aquest gènere d’idees. Bé que les ciències socials no constitueixen un grup de disciplines separades, sinó una disciplina única que s’ocupa de la societat en desenvolupament, hom en pot distingir dos grups: les descriptives, com és ara l’arqueologia, l’antropologia i la sociologia, que descriuen les formes passades i presents de les societats, llurs interaccions i llur desenvolupament i poden ésser englobades en la història humana; i les analítiques, que intenten de descobrir les relacions subjacents que determinen els diferents aspectes del comportament de les societats i que inclouen l’economia, el dret, l’educació, i també la psicologia, la filosofia moral i l’estètica.
Els mètodes emprats successivament per les ciències socials han estat el literari, el biològic i el matemàtic; però cap d’ells no s’adapta prou bé a la natura complexa de les societats humanes i sembla que, com la lingüística ha fet en forma limitada, hom hagi de desenvolupar nous mètodes. Cal notar especialment que aquests mètodes haurien d’ésser capaços de reeixir en el tractament dels canvis espontanis que tenen lloc en les societats gairebé sense influències exteriors. En aquest sentit la contribució de les ciències socials al coneixement científic seria valuosíssima. Les últimes branques científiques sorgides (sovint impulsades pels problemes que planteja la interrelació humanitats-ciències pures), tals com la cibernètica, teoria de la informació, teoria de jocs, en una primera anàlisi semblen apuntar en la direcció esmentada; però si hom considera les condicions que les han fetes possibles, descobreix que llur finalitat és d’augmentar el control social en un determinat tipus de societat i, per tant, els mitjans per a perpetuar-la.
Els intents de classificació
Al llarg de la història hom ha intentat constanment d’agrupar les diferents branques de la ciència basant-se en uns principis determinats, en general donats per les relacions d’afinitat entre llurs objectes formals, tot explicitant-ne els nexes de forma lògicament fonamentada. Bé que, d’una manera estricta, la classificació de les ciències sigui un intent relativament modern sorgit a partir de considerar les ciències particulars independents respecte a la filosofia, hom pot admetre que, en un sentit ampli, aquesta classificació és anàloga a la classificació del saber humà feta pels filòsofs antics i medievals. La variació constant de les classificacions de les ciències i la provisionalitat que comporta tota anàlisi en cadascun dels moments històrics depenen alhora del propi mecanisme intern del coneixement, donat per les diferents perspectives d’enfocament i pels plantejaments metodològics i de l’evolució de la ciència amb l’aparició constant de noves branques a partir del nucli central. Històricament la classificació de les ciències recolza en tres etapes bàsiques del desenvolupament científic: ciència filosòfica global de l’època antiga, diferenciació del coneixement científic per branques a partir de l’edat moderna (des del Renaixement fins a la fi del segle XVIII) i procés d’integració, durant els segles XIX i XX.
El problema de classificar el corpus de coneixements científics ha estat resolt, en cadascuna de les fases esmentades, de forma ben diversa. Dins la primera etapa cal remarcar la postura dels pensadors grecs, i entre ells d’Aristòtil, que dividí l’àmbit del coneixement, segons el seu objecte, en tres grups bàsics: la natura (física), la societat (ètica) i el pensament (lògica). La segona etapa és caracteritzada per la desmembració de la filosofia en una sèrie de ciències amb un grau elevat d’independència, i aïllades entre elles, tals com la mecànica, l’astronomia, les matemàtiques, i de manera que el mètode analític, el predominant durant aquesta època, condiciona fortament les diferents classificacions de les ciències sorgides i els dóna el tret fonamental: la juxtaposició externa amb base en un principi coordinador.
El desenvolupament de les idees humanístiques del Renaixement originà el sorgiment de principis subjectius com a motors de classificació. Així, Francis Bacon dividí el saber humà en tres branques: història, poesia i filosofia, corresponents respectivament a les de l’intel·lecte humà de memòria, imaginació i raciocini. Hobbes, sistematitzador de la doctrina de Bacon, tractà de combinar el principi objectiu amb el subjectiu i, considerant com a universal el mètode matemàtic, situà la geometria a la base de les ciències deductives i la física com a fonament de les ciències inductives. El principi objectiu de classificació de les ciències d’acord amb els trets propis dels objectes científics fou desenvolupat per Descartes, però la línia subjectiva adquirí un nou impuls, molt important, amb els treballs dels enciclopedistes francesos (Diderot i D’Alembert).
Durant l’època de traspàs cap a la tercera etapa, que abasta pràcticament els primers setanta anys del segle XIX, conviuen dues tendències força oposades: d’una banda, la continuació dels procediments de coordinació anteriors, sigui per mitjà d’una solució formal que passa de la generalitat a la particularitat (Saint-Simon, Comte, Ampère), sigui pel pas de la cosa abstracta a la concreta (Spencer, Coleridge, Bentham), i de l’altra, el plantejament del principi de subordinació amb una base generalment idealista que pressuposa com a punt de partida el desenvolupament de l’esperit (Kant, Schelling, Hegel). Els intents de classificació de la tercera etapa cauen dins dues grans línies: els sistemes marxistes i els sistemes no marxistes. Marx i Engels, recolzats en la metodologia del materialisme dialèctic, combinaren el plantejament objectiu i el principi de subordinació i així donaren lloc a una síntesi teòrica general del coneixement humà, que agruparen en tres branques bàsiques: ciències de la natura, ciències de la societat i ciències del pensament. Els sistemes no marxistes de classificació mantingueren en general com a criteri de classificació el principi de coordinació combinat normalment amb altres principis més específics.
Cal esmentar com a intents de classificació notables els adoptats per l’escola empiriocriticista continuadora dels esquemes de Comte, que així mateix foren adoptats per l’escola logicopositivista a la International Encyclopedia of Unified Science, i els de l’escola psicologista amb els treballs de Piaget, que partint del psicologisme desenvolupà l’epistemologia genètica, que sustenta una visió dinàmica del coneixement humà i, per tant, de la seva classificació. La variació constant i la provisionalitat consegüent de qualsevol esquema de classificació que hom ha anotat al principi de l’exposició poden ésser constatades amb una petita síntesi del desenvolupament pràctic de l’edifici científic de la darreria del segle XIX.
Malgrat l’atomització en branques de les velles ciències efectuada al llarg del segle XIX, l’exigència d’una visió més àmplia i sintètica del coneixement aparegué a les acaballes del segle passat, fruit de les investigacions epistemològiques que detectaren una estructura comuna del coneixement derivada d’una actitud comuna davant l’objecte conegut. Alhora les diferents ciències mostraren uns lligams cada cop més íntims —els fenòmens biològics inseparables dels fisicoquímics, penetració de la matemàtica a tots els camps del coneixement—, sorgiren noves disciplines de difícil emmarcament dins qualsevol esquema plantejat —cibernètica i teoria de la informació— i la distinció entre ciència pura i ciència aplicada esdevingué pràcticament inviable. Tots aquests factors, units al sorgiment de noves branques vinculadores de les disciplines fragmentades anteriorment, són dades prou explícites per a obviar a tota altra explicació sobre els problemes plantejats pels intents de classificació del coneixement científic.
Evolució històrica
Els primers centres científics: Mesopotàmia i Egipte; Índia i Xina
Quan sorgeix la ciència moderna, a partir del segle XVI, ho fa, essencialment, sobre la tradició fornida per la cultura grega. És normal, per aquest motiu, de considerar que els fonaments racionals de la ciència, tal com avui la concebem, foren establerts pels grecs. Però la desclosa de la ciència grega, iniciada al segle VI aC, no hauria estat possible sense un lent i dilatat procés previ que inclou els desenvolupaments tecnològics de l’home primitu i els progressos científics de les civilitzacions fluvials de l’edat del bronze. És en funció d’una pràctica (extracció i afaiçonament de materials, fabricació d’un utillatge progressivament perfeccionat, primeres tècniques agrícoles, etc) que l’home primitiu, tot observant fets i relacions, establint distincions i classificacions, iniciant-se en el còmput rudimentari dels objectes i del temps, comença a distanciar-se, en l’acció quotidiana, de la mentalitat màgica, i, per tant, d’una manera conscient o no, a establir les premisses d’una tasca científica.
L’assentament estable de comunitats agràries a les valls fluvials (Tigris-Eufrates, Nil, Indus, riu Groc, Iang-tsé, etc), on el règim de crescudes i les possibilitats d’irrigació i bonificació impedien l’esgotament de la terra, permeté l’assoliment d’un alt nivell d’organització social i un ràpid desenvolupament de les tècniques agrícoles i industrials que féu progressar, conseqüentment, algunes branques científiques lligades a les necessitats de la producció i de l’administració (aritmètica, astronomia, geometria, medicina). De caràcter eminentment pràctic, sense unes explícites aspiracions teòriques o cosmològiques, aquests desenvolupaments científics coexistiren, subordinant-s’hi, amb les diverses concepcions mitològiques de l’univers que actuaven com a ideologies dominants. Entre aquestes civilitzacions de l’edat del bronze, l’egípcia i l’assiriobabilònica influïren considerablement en la gènesi de la ciència grega. Ho feren mitjançant contactes directes i també a través de cultures intermèdies (minoica, fenícia, lídia). Vers el 3000 aC, les civilitzacions egípcia i mesopotàmica havien progressat molt tècnicament i posseïen literatura escrita. Bé que no sembla que hi hagués entre elles un intercanvi cultural rellevant, els grups socials que hi monopolitzaven la ciència hi assoliren un nivell de coneixements sensiblement equivalent.
Els mesopotàmics excel·liren sobretot en astronomia, i els egipcis, en medicina; uns i altres feren una ciència acumulativa, analítica, bàsicament utilitarista. La tendència a un registre minuciós de dades, càlculs i observacions n'és un tret dominant, particularment notable entre els assírio-babilonis; una necessitat d’índole pràctica (l’establiment de llistes d’ideogrames per obviar a la complexitat de la primera escriptura cuneïforme) els impulsà a confegir repertoris lexicogràfics on inventariaren els ordres més distints de coneixences (zoològiques, mineralògiques, geogràfiques, etc). Els assírio-babilonis estengueren al camp matemàtic i astronòmic aquesta tendència a l’inventari de coneixements: efectuaren registres detallats de càlculs (multiplicacions, divisions, potències, arrels, relacions exponencials i logarítmiques) i d’acurades i perllongades observacions astronòmiques, que subministraren les bases per al càlcul dels valors mitjans dels principals fenòmens periòdics del cel i per a excel·lents previsions dels esdeveniments astronòmics. L’astronomia, que tingué, tant a Mesopotàmia com a Egipte, un ús religiós, és, així mateix, aplicada al càlcul del temps (calendari). Fou no sols una acuradíssima ciència d’observació, sinó també, especialment a Mesopotàmia, una disciplina amb un cert grau de desenvolupament teòric, basada en l’establiment de relacions aritmètiques constants entre els fenòmens observats. Potser per aquesta causa el desenvolupament de l’aritmètica fou particularment remarcable entre els assírio-babilonis: llurs taules de problemes revelen l’ús d’un art combinatori força complex, amb solucions a problemes que impliquen equacions de primer i segon grau, amb una o unes quantes incògnites.
Els egipcis desenvoluparen més la geometria, probablement influïts per la necessitat de cadenar anualment llurs conreus; però fou empíricament, per tempteigs successius a la recerca de la solució més satisfactòria, i no pas per un esforç d’abstracció, que formularen eficaçment superfícies (triangle, rectangle, cercle) i volums (piràmide, tronc de piràmide, cilindre, etc). On els egipcis sobresortiren notablement fou en medicina. Llurs texts mèdics testimonien un saber empíric, assenyat i enginyós que influí decisivament en la medicina grega, i, per tant, de retop, en tota la medicina occidental fins al segle XVII. La medicina assiriobabilònica és molt poc coneguda; hom sap, tanmateix, que, ultra una pràctica purament exorcista, hi hagué una pràctica mèdica més objectiva.
El moviment científic originat amb l’aparició de les civilitzacions fluvials de l’edat del bronze a l’Índia s’estengué àmpliament. Els seus escrits consistien en nombrosos tractats, manuals i diccionaris tècnics, els quals, prèviament traduïts, permeteren el desenvolupament científic en altres països de l’est d’Àsia. A l’oest, fou influïda per les tradicions de l’Àsia occidental i de Grècia, les quals influïren sobre la ciència hindú. Aquest moviment es fonamentava en principis racionals en el sentit que cercava explicacions naturals als fenòmens observats i estructurava els resultats obtinguts segons un sistema lògic formal. Ja en els texts indis més antics, anteriors als tractats científics coneguts, hom troba un gran interès per l’home i el món exterior sense recórrer al pensament màgic, que en unes altres cultures era l’únic acceptat.
La ciència índia desenvolupà principalment l’astronomia, la fisiologia i la psicologia, i negligí la física, la geografia, la geologia i la zoologia. Excel·lí en el coneixement dels vegetals i establí llistes de llurs propietats alimentàries, medicinals o tècniques, bé que llur comprensió no era l’objectiu d’aquest coneixement. Darrerament sistematitzà un conjunt de coneixements químics amb una orientació alquimista o d’aplicacions mèdiques. Tot i que la ciència índia especulà racionalment, pretengué coneixements detallats i observà i creà hipòtesis explicatives, rarament féu ús de l’experimentació, excepte en psicologia, en què el gran progrés aconseguit fou possible gràcies a les seves tècniques de control del cos i de la ment. En els altres camps, les teories eren fonamentades en un nombre insuficient de fets, a causa de llur orientació exclusivament pràctica i utilitarista, oblidant la recerca exacta i sistemàtica. Les teories proporcionaven satisfacció intel·lectual, però no aprofundien en la realitat més del que ho faria una observació superficial. Aquesta satisfacció intel·lectual, juntament amb la retirada cap a l’antiga tradició produïda quan l’Índia era sota la dominació estrangera, deturà eventualment el progrés de la ciència després d’un període de desenvolupament brillant. La tradició d’estudi i pensament no ha estat destruïda del tot, i l’Índia moderna ha adaptat l’herència intel·lectual al corrent d’investigació actual.
La ciència índia havia tingut lligams amb la ciència grega als segles V-III aC. La Col·lecció Hipocràtica esmenta medecines índies i també conté el tractat Sobre el vent, que explica les idees clàssiques de la ciència índia. En astronomia, les durades del calendari triades per Heràclit i Berosus corresponen als valors adoptats correntment a l’Índia. La ciència hindú s’estengué principalment cap al Tibet, la Xina, el Japó, Indoxina i Indonèsia. El sistema astronòmic fonamentat en les nakshatras (segons el qual les constel·lacions de l’eclíptica són governades pel Sol i la Lluna) correspon al cicle zodiacal de Júpiter, de dotze anys de durada, emprat pels xinesos. Entre la ciència feta a l’Índia i la feta a la Xina hom pot trobar relacions força notables, sobretot entre els respectius sistemes d’alquímia. També algunes de les tècniques taoistes per a regular la respiració i controlar el cos i la ment semblen haver estat influïdes, si no inspirades, pel ioga, que entrà a la Xina juntament amb el budisme; això no obstant, el desenvolupament de les ciències mèdiques respectives pot ésser considerat independent.
En els seus inicis, la ciència xinesa i la ciència grega avançaren paral·lelament, però la xinesa desenvolupà ben aviat les seves concepcions característiques de correlació, associació i interconnexió intuïtiva dels elements del cosmos. D’acord amb el principi del neoconfucianisme, el Li (llei, raó), tots els fenòmens i tots els objectes existents només tenen interès com a productes acabats, no pas com a elements individuals. L’harmonia de l’univers resulta de la correcta interrelació de les seves parts. Per tant, qualsevol que conegui el món (macrocosmos) coneix l’home per analogia. La idea de l’ordenació jeràrquica dels elements donava lloc a una construcció que era completament arbitrària, però de tal valor ètic, estètic i cultural, que el procés científic era pràcticament inconcebible. La ciència xinesa no s’estengué, com la ciència hindú, la grega o l’àrabo-persa. Sempre ha semblat que restava aïllada, però de fet ha estat constantment enriquida per contribucions forasteres, mentre que, d’altra banda, ha anat explorant cap a l’oest les seves tècniques (però no pas les seves especulacions) des del s. II dC. Ha estat en contacte directe amb Europa des del segle XVI, però les adquisicions que la ciència xinesa ha fet d’arreu han estat englobades a la totalitat dels coneixements sense cap desenvolupament ulterior, com la ciència àrab ha fet amb la ciència grega
El món clàssic
Al començament del segle IV aC s’inicià entre els grecs un procés que els havia de conduir a superar ràpidament el nivell científic assolit per les velles civilitzacions de l’edat del bronze, no sols quant a l’extensió i la qualitat de les coneixences, sinó, fonamentalment, quant als objectius i als mètodes. La introducció del ferro, l’ús de l’alfabet i una posició geogràfica que permetia un ampli desenvolupament del comerç marítim, féu prosperar acceleradament llurs ciutats.
El sorgiment de la ciència clàssica començà a les ciutats jòniques en un moment històric caracteritzat per una expansió econòmica molt ràpida i per unes profundes mutacions socials. Els pensadors jonis, que durant els segles VI i V aC mantingueren una activitat i constituïren escoles, eren components de noves classes mercantils i manufactureres que, com a conseqüència del creixement econòmic, substituïen en el poder la vella aristocràcia rural. L’elaboració de llur saber es produïa en uns moments de crisi ideològica, caracteritzada fonamentalment per la pèrdua creixent d’operativitat social de les velles concepcions mitològiques. Una actitud de franca irrespectuositat enfront d’aquestes, una íntima connexió entre saber pràctic, curiositat tècnica i reflexió abstracta i una receptivitat crítica davant els coneixements provinents de les antigues civilitzacions de l’Orient Mitjà foren els factors més característics que feren possible que els jonis, només en el transcurs d’una sola generació, establissin els fonaments, qualitativament nous, de l’ulterior progrés científic del món grec.
La importància bàsica dels pensadors jonis està en el fet que foren ells qui, per primera vegada, tractaren de trobar una explicació del món en termes naturalistes, materialistes. El camí que seguiren marcava una discontinuïtat radical enfront del que havien seguit egipcis i babilonis per donar compte de la història i dels fenòmens de l’univers. Els jonis no cercaven, en efecte, els principis constitutius d’aquest en el camp dels mites, sinó en analogies derivades de l’art tècnic, de la pràctica artesanal. Llur curiositat científica era molt àmplia: física, matemàtica, astronomia i geografia; Tales, Anaximandre, Anaxímenes, Heràclit, són les principals figures associades a aquest corrent naturalista, que continuà després amb els atomistes, com Leucip o Demòcrit (atomisme; presocràtic); hom pot també distingir en aquest període inicial una segona tendència, de caràcter idealista, representada per Pitàgores i els seus deixebles. Dedicades a la pràctica ascètica i a la recerca, a través del conreu de les ciències (sobretot, de les matemàtiques), d’un model conceptual del cosmos, les comunitats pitagòriques —que veien en els nombres la base ideal d’aquest model cosmològic— contribuïren substancialment al progrés matemàtic, alhora que encetaven un procés de distanciament progressiu entre activitat intel·lectual, d’una banda, i pràctica (observació, experimentació, contacte amb les tècniques), de l’altra. El desenvolupament de l’esclavisme, en facilitar una força de treball nombrosa i barata, convertint en “negligibles” els progressos tecnològics, incidí en aquest procés de distanciament. Les ciutats jòniques caigueren sota el domini persa vers el 530 aC. Finides les guerres mèdiques (479 aC), Atenes esdevingué el centre del món grec.
Durant un segle i mig fou, així mateix, un focus intel·lectual extraordinari, que recollí i desenvolupà amb nova força l’heretatge jònic i pitagòric. Però, bé que en el primer període del pensament grec la ciència era encara un mitjà d’incidir sobre la realitat, a través de la seva vinculació amb les tècniques, a Atenes anà prenent un caràcter més especulatiu, més deslligat de la pràctica; més que no pas un mitjà per a l’acció, la ciència esdevingué un mitjà de coneixement. L’interès dels grans pensadors atenesos —Sòcrates, Plató, Aristòtil— se centrava fonamentalment en l’home i l’ordre social, no pas en la comprensió i el domini de la natura. Així, malgrat l’existència d’institucions filosòfiques i científiques —com l'Acadèmia, fundada per Plató el 380 aC, i el Liceu, creat per Aristòtil el 335 aC—, malgrat els progressos assolits en els camps de la matemàtica i de la lògica, o l’aportació, molt important, d’Aristòtil en el de la història natural, la separació de la ciència del contacte, fèrtil i regulador, amb les tècniques i l’èmfasi donat a un enfocament teleològic i apriorístic de la ciència significà una mutilació, almenys quant a potencialitats, que perdurà durant l’antiguitat i l’edat mitjana (aristotelisme; platonisme). Vers l’any 300 aC Alexandria substituí Atenes com a centre científic principal del món grec.
Durant més de cinc segles, el Museu alexandrí agrupà al seu entorn un nombre important de científics, als quals facilitava un marc cosmopolita enriquidor i uns mitjans excel·lents (observatoris, parcs zoològics i botànics, una biblioteca de mig milió de texts, etc). Els resultats assolits foren molt elevats, sobretot en astronomia i matemàtica; pràcticament fins al segle XVII no tornaren a aparèixer nuclis científics d’importància similar. Els alexandrins excel·liren en els camps més diversos: en medicina, amb Erasístrat, Heròfil; en geografia i astronomia, amb Aristarc, Ptolemeu, Eratòstenes, Hiparc; en matemàtica, amb Euclides, Apol·loni, Diofant, etc. En el camp de la física i de l’enginyeria, Heró, Ctesibi i, en certa manera, Arquimedes, etc, efectuaren aportacions substancials d’ordre mecànic: instruments astronòmics, rellotges i també màquines de vapor, d’aigua i d’aire, malaguanyades en ésser convertides en mecanismes purament recreatius, pel fet que les condicions socials (el règim esclavista) no possibilitaven llur traducció en innovacions tecnològiques
La ciència medieval
Durant el període que va del 30 aC fins al 200 dC, malgrat la dominació política que exercí l’imperi Romà damunt el món occidental, la ciència conreada dins els seus territoris conservà l’esperit i el llenguatge propis dels grecs i hom pot resumir les aportacions notables durant aquests dos segles als treballs de síntesi fets per Ptolemeu en els camps de la geografia i la cosmologia (sistema ptolemaic) i de Galè en els camps de la biologia i l’anatomia. Les invasions bàrbares i la disgregació del món romà obriren a l’Occident llatí un dilatat parèntesi d’esterilitat. La recessió econòmica, el desordre i la fragmentació polítics, dimanants del procés d’implantació del feudalisme, implicaren un període de precarietat cultural, amb una activitat científica pràcticament nul·la, des de la caiguda de Roma (476) fins al segle XI. L’imperi oriental, amb un ocàs més lent, prolongat fins al segle XV, conservà la tradició grecollatina i féu possible el seu traspàs al món ascendent de l’islam. Traduïda inicialment al siríac, part de la literatura científica grega i romana fou traslladada més tard, sobretot durant els segles X i XI, d’aquesta llengua a l’àrab.
L’islam entrà, així, en contacte amb la ciència clàssica, a través de traduccions d’obres d’Hipòcrates, Aristòtil, Euclides, Arquimedes, Hiparc, Diofant, etc. La ciència àrab medieval assimilà i conservà l’herència clàssica, i posteriorment la transmeté a l’Occident. Aquesta tasca de conservació en fou el tret més característic. Assimilà també, en menor grau, altres influències, procedents en particular de la tradició matemàtica i alquímica hindú i de la medicina hebrea. El període d’apogeu de la ciència àrab se situa entre els segles IX i XII. La seva aportació més important fou en el camp de la matemàtica: adoptant la notació numèrica hindú, generalitzant el concepte de zero i l’ús de la seva xifra, desenvoluparen especialment l'àlgebra i la trigonometria. L’obra d’al-Hwarizmī, en què, recollint la de Diofant, són tractades les operacions elementals del càlcul amb equacions, tingué un efecte decisiu en el desenvolupament posterior de l’àlgebra a Europa. Així mateix, els texts d’Avicenna i de Razī tingueren una influència notable en el sorgiment de la ciència mèdica europea. L'alquímia comportà el perfeccionament d’aparells i tècniques de laboratori, en els quals es basà el naixement progressiu de la química.
En el món cristià, l’edat mitjana fou una etapa caracteritzada pel predomini cultural exclusiu de l’Església. Els centres d’ensenyament i cultura —escoles monàstiques i catedralícies, primer; després, universitats— se centraren en l’estudi de la teologia patrística, l’especulació teològica i filosòfica, i l’adaptació de l’obra aristotèlica a l’exposició dogmàtica ( escolàstica). L’influx cultural del món àrab començà a penetrar a l’Occident llatí a partir del segle XI a través de la península Ibèrica, Sicília i el Pròxim Orient. El procés de recuperació del llegat cultural i científic clàssic, coronat per una difusió més àmplia dels texts grecs després de la caiguda de Constantinoble (1453), es produí al llarg d’un període de creixement demogràfic, urbanització i innovacions tècniques. El procés de substitució de l’energia humana per energia no humana (animal, eòlica, hidràulica) implicà la transformació de la base econòmica i creà les condicions per a nous canvis socials i per a un salt endavant en el camí de la ciència. Al segle XV, en plena decadència del món àrab, políticament dividit i econòmicament esfondrat, l’Europa occidental, beneficiant-se d’uns condicionants geogràfics especialment favorables, ja havia acumulat un bagatge tecnològic i havia generat un desenvolupament industrial i comercial capaç d’iniciar el procés de superació de l’ordre feudal i de les seves expressions ideològiques.
El sorgiment de la ciència moderna. De Copèrnic a Newton
Europa entrà, durant la segona meitat del segle XVI, en una fase de progrés demogràfic i econòmic. La producció industrial i agrícola, l’extracció minera i el comerç, es desenvoluparen ràpidament. La impremta, les expedicions i els descobriments geogràfics, l’augment dels contactes entre els països, les innovacions tecnològiques, els nous corrents del Renaixement i de la Reforma, crearen noves i millors condicions per a la ciència. La revolució científica es produí, així, a Europa, durant els segles XVI i XVII, dins el marc general de l’ascens de la burgesia i de la transformació de l’economia feudal en economia capitalista. A l’Orient, on la ciència xinesa i, en menor grau, l’índia havien assolit, durant l’edat mitjana, un nivell d’organització i desenvolupament superior a l’occidental, aquesta revolució científica no es produí contemporàniament. A la Xina, per exemple, un aparell d’estat burocràtic, en mans d’una elit culta, no hereditària, havia representat un element poderós d’ajut a la investigació: es desenvolupà, així, una ciència altament institucionalitzada (observatoris, enciclopèdies, expedicions científiques, etc). La inexistència de masses de mà d’obra esclava constituïa, d’altra banda, un factor probable d’impuls per a la ciència aplicada. Però el feudalisme burocràtic d’Àsia, a diferència del feudalisme aristocràtic i militar europeu, no fou capaç de passar a un ordre predominantment mercantil ( forma social asiàtica); consegüentment, la ciència d’estat asiàtica no efectuà el salt qualitatiu de la ciència europea i restà ben ràpidament sobrepassada per aquesta.
ciència Elevador hidràulic reproduït a l’obra De Re Metallica de Georgius Agricola (1556)
© Fototeca.cat
Tres elements poden caracteritzar, fonamentalment, la revolució científica europea dels segles XVI i XVII: l’aparició d’una nova concepció del món, oposada a la medieval; la convergència i interpenetració de les tradicions artesana i erudita; i, en conseqüència, la definició d’una nova actitud i uns nous mètodes de recerca científica. Els primers atacs contra la imatge medieval de l’univers centrada en la cosmologia aristotèlica i el geocentrisme ptolemaic es produïren en el camp de l’astronomia. Copèrnic arribà a la concepció que el Sol és al centre de l’univers i que la Terra té un moviment de rotació diürn i de translació anual al voltant del Sol. Formulada inicialment a tall d’hipòtesi, en part per evitar una condemna eclesiàstica i en part perquè Copèrnic no podia, realment, presentar cap prova concloent, la nova teoria heliocèntrica contenia, això no obstant, una enorme càrrega revolucionària, en tant que implicava la possibilitat d’una nova concepció de l’univers (destructora de l’immobilista geocentrisme medieval), el reconeixement de la vulnerabilitat de la tradició antiga i de les Escriptures, i en tant que establia el treball científic no pas en la fidelitat a la tradició, sinó en l’estudi dels fets i en la formulació de lleis noves capaces d’explicar aquests fets. Els treballs posteriors de Tycho Brahe, Kepler (establint les lleis dels moviments el·líptics dels planetes) i Galileu assentaren definitivament la nova concepció copernicana.
La ruptura amb les concepcions medievals s’anà produint d’una manera indeturable. L’ofensiva contra el sistema ptolemaic de les esferes celestes i contra la cosmologia aristotèlica arribà al seu terme a les acaballes del segle XVII amb la imposició definitiva del model copernicanokeplerià, completat amb la dinàmica de Galileu i la teoria de la gravitació universal de Newton. El canvi radical de situacions i perspectives produït per aquest fet apareix lligat a un canvi metodològic no menys radical. Foren fonamentalment les aportacions crucials de Galileu, René Descartes, Francis Bacon i Isaac Newton les que fomentaren l’establiment de la nova metodologia científica. Els criteris d’observació, experimentació, matematització, s’imposaren sobre la vella metafísica; la lògica inductiva i empirista vencé la lògica aristotèlica, escolàstica.
La investigació científica restà establerta com a procés productor de nous coneixements, mitjançant el qual l’ús d’un mètode hipoteticodeductiu i experimental permet de preveure i demostrar fenòmens encara no observats, de forma tal, que la ulterior experimentació o observació d’aquests fets previstos en verifica l’explicació. Els treballs científics es multiplicaren en tots els camps. Amb De humani corporis fabrica (1543), d’Andreas Vesalius, obra que pot ésser considerada com la primera gran monografia científica de caràcter modern, l'anatomia, centrada ja plenament en l’estudi directe i la direcció del cos humà, s’establí com a ciència. Amb Miquel Servet, Gabriele Fallopio i sobretot William Harvey prengué cos la fisiologia. L’ús del microscopi obrí noves possibilitats a la biologia, que desenvoluparen Robert Hooke, Antony van Leeuwenhoek, Marcello Malpighi, etc.
En plena efervescència, la matemàtica veié néixer, o renovar-se profundament, l’àlgebra, el càlcul de probabilitats, la geometria projectiva i el càlcul infinitesimal. John Napier, René Descartes, Isaac Newton, Gottfried Wilhelm Leibniz, Laplace, foren els principals autors d’aquests avenços. Disposant d’aquests nous mètodes matemàtics i de l’ús de noves tècniques i nous instruments (òptics, en particular: el microscopi compost fou inventat vers el 1590; el telescopi, l’any 1508, per Lippershey), les ciències físiques progressaren ràpidament sobre bases quantitatives: la dinàmica, que, de Galileu a Newton, anà constituint-se ciència autònoma; la mecànica celeste, que establí els seus principis bàsics, sobretot amb els treballs de Kepler i Newton; l’òptica, etc.
Des d’un punt de vista d’organització, és aquest un període d’especialització i diversificació de les ciències matemàtiques, fisicoquímiques i biològiques. Des d’un punt de vista metodològic, és un període d’acompliment del procés iniciat pels corrents naturalistes del Renaixement, mitjançant l’acumulació d’una praxis científica. Aquest procés no s’efectuà, però, sense resistències. Entre els obstacles principals cal remarcar l’isolament dels científics enfront de la “ciència” oficial, representada per la tradició escolàstica, i, en particular, la seva feblesa enfront dels creixents atacs eclesiàstics a mesura que prenia cos i penetrava la nova concepció heliocèntrica. Giordano Bruno fou cremat, després d’un procés que es prolongà durant set anys, i Galileu topà també dramàticament amb la inquisició.
Revolució industrial i creixement exponencial de la ciència
La dura i decisiva lluita dels científics del segle XVII tingué una continuació normal i directa en els desenvolupaments del segle següent. L’activitat científica semblà afeblir-se en el període comprès entre la fi de l’expansió comercial dels segles XVI i XVII i els inicis de les transformacions agràries i de la Revolució Industrial, a la darreria del segle XVIII. Però, ja a partir de la segona meitat d’aquest segle, la prossecució de les vies obertes per la revolució científica reprengué impetuosament, en un clima d’intensa curiositat intel·lectual i de confiança en el progrés científic. L’increment del maquinisme, l’ús del vapor en la indústria, tot el conjunt de profundes transformacions que hom engloba sota el terme de Revolució Industrial, determinaren, al llarg dels segles XVIII i XIX, la transformació d’una ciència bàsicament acadèmica, deslligada d’interessos d’ordre pràctic, en una ciència cada vegada més vinculada a la producció, a la tecnologia i als interessos socials.
La interrelació creixent entre ciència, tècnica i vida econòmica, en un període de transformacions revolucionàries en l’ordre tecnològic i econòmic, actuà com a impuls poderós del progrés científic, sobretot quan la revolució industrial, en el darrer terç del segle XIX, esdevingué un procés no sols d’extensió del maquinisme sobre la base del ferro i el carbó, sinó també de creació de noves àrees de producció més complexes (acer, electricitat, química i petroli). L’espectacular desenvolupament de la química n'és un exemple palès. Joseph Priestley i Antoine Laurent Lavoisier introduïren en aquest camp, a la segona meitat del segle XVIII, els nous mètodes de les ciències físiques i feren que, deslligat dels vells mites alquímics i superant la simple pràctica a les palpentes, es convertís en una ciència racional, de base quantitativa i experimental, que es desenvolupà molt de pressa: Dalton formulà la seva teoria atòmica (1830), Berzelius desenvolupà la notació química (1835), Von Liebig, Fisher i Dumas crearen la química orgànica i la bioquímica, etc. En menys d’un segle, des de l’aparició, el 1789, del Traité élémentaire de Chimie de Lavoisier, que establí les bases de la química moderna, fins a l’establiment de la classificació periòdica dels elements per Mendelejev i Lothar Meyer (1869), o l’establiment de la teoria de les dissolucions per Van't Hoff (1886) i la teoria de la dissociació electrolítica per Arrhenius (1887), hom pot dir que la química es desenvolupà i s’estructurà a un nivell pràcticament actual.
En el camp matemàtic, el desenvolupament del càlcul infinitesimal i la posada a punt de nous mitjans (equacions diferencials, derivades parcials, càlcul de variacions, etc) permeteren de continuar el procés de matematització de la dinàmica i de la mecànica celestes d’emprendre la d’altres branques de les ciències físiques (hidrodinàmica, acústica, etc) que, d’altra banda, es desenvoluparen també ràpidament en el terreny experimental (electricitat, electromagnetisme, òptica, etc). Probablement hom pot qualificar com a principal avenç en aquest període l’establiment de la teoria electromagnètica de la llum, de Maxwell.
En el camp de les ciències biològiques, el moviment científic més important girà al voltant del problema de l’origen de les espècies i de l’evolució. La biologia passà d’una fase descriptiva i sistemàtica, que assolí la seva maduresa al llarg de la segona meitat del segle XVIII, amb Linné i Cuvier, a una fase sobretot de plantejament sintètic, en la qual dues grans teories transformistes tractaren de donar solució al problema de la història dels éssers vius: la de Lamarck, basada en el criteri de l’adaptació de l’ésser vivent al medi, i la de Darwin, que, partint de les teories evolucionistes en geologia (establertes per Hutton i, sobretot, per Lyell) i de l’obra de Malthus, introduïa el concepte de selecció natural com a mecanisme essencial de l’evolució. L’obra de Darwin The Origin of Species (1859), iniciadora d’una aspra i llarga controvèrsia al voltant de les implicacions ideològiques de l’evolucionisme, representà un element innovador i alliberador d’importància equiparable a la revolució copernicanogalileiana. Així com aquesta representà en el seu temps la liquidació de la cosmologia geocèntrica, la síntesi darwiniana implicava la de la imatge antropocèntrica, immòbil i jeràrquica de la natura heretada de l’aristotelisme i de la tradició judeocristiana.
La ciència al segle XX
A la fi del segle XIX hom havia aconseguit una imatge del món acabada respecte a la tradició científica que arrenca de Galileu i Newton. Aquesta imatge donava una visió del món que l’explicava gairebé tot i en la qual qualsevol branca científica es relacionava amb les altres com les peces d’una immensa màquina en funcionament. Al començament del segle XX aquesta imatge, en aparença la conquesta suprema del coneixement humà, fou trasbalsada, i en lloc seu n'aparegué una de nova que encara resta incompleta. Aquesta substitució, veritable revolució en les ciències, ha estat feta en tres etapes.
La primera, del 1895 al 1916, fou un període de conquestes individuals fetes principalment en laboratoris universitaris amb molt pocs mitjans. Hom descobrí els raigs X, la radioactivitat, l’estructura dels cristalls i les grans síntesis teòriques, com la teoria quàntica (1900) de Planck, la teoria especial de la relativitat (1905) d’Einstein, la teoria general de la relativitat (1916) del mateix Einstein, la teoria atòmica (1913) de Rutherford-Bohr. En aquest període poden ésser observats els primers signes d’infiltració industrial amb el laboratori criogènic de Leiden, la creació (1911) dels instituts Kaiser-Wilhelm-Gesellschaft, mostra de l’interès de la indústria pesant per la investigació, i el nomenament d’Irving Langevin, físic prestigiós, com a cap dels laboratoris de la General Electric Co.
En la segona etapa, del 1916 fins al 1939, la ciència entrà a gran escala en la indústria, bé que a través dels laboratoris universitaris, als quals les organitzacions industrials proporcionaven els mitjans econòmics necessaris. Aquesta interrelació s’enfortí definitivament amb els preparatius de la guerra, durant la qual hom féu una aplicació accelerada i planificada de la ciència.
El tercer període, del 1939 fins avui, presenta unes característiques totalment noves: la ciència és destinada a les aplicacions militars (amb les interferències consegüents en el treball científic ocasionades per l’exigència del secret i el control personal dels científics), alhora que, per les despeses elevades que suposa, és concentrada en unes quantes institucions que reben tota la protecció i ajuda dels governs i de les organitzacions industrials monopolístiques. És en aquest tercer període que la ciència ha mostrat tot el que seria capaç de fer si hom podia dirigir els treballs de forma constructiva. A través d’aquestes tres etapes esmentades hom pot trobar un caràcter que és nou a la ciència i que podria ésser concretat en un afany totalitzador i integrador de branques científiques que, fins ara, havien estat disconnexes.
Els descobriments que commogueren totes les velles teories científiques s’escaigueren en camps que aquelles havien marginat, principalment a partir de l’estudi de les descàrregues elèctriques en el buit, en les quals hom trobà que es produïa un transvasament de càrrega elèctrica per mitjà d’unes partícules molt petites que es movien a velocitats molt grans. Aquest descobriment féu que hom tornés a la vella concepció atomística de la matèria, segons la qual aquesta és fonamentalment discontínua, en oposició a la noció de camp de força, que és intrínsecament continu i estable. La discontinuïtat fou introduïda formalment en les ciències físiques amb la quantificació de l’energia de Planck i l’establiment de les mutacions en la biologia, que fou fet per De Vries. Des d’aleshores, l’establiment de les estretes relacions entre la física i la química, d’un costat, i d’ambdues amb la biologia, de l’altre, fou fet, formalment, molt de pressa, bé que, pràcticament, hom conservés restes de les velles maneres de pensar i de la concepció del món que havien portat a la divisió del coneixement en fragments aïllats sense que hom en cregués necessària la síntesi. Així, el mateix desenvolupament formal de la ciència ha mostrat el fet que hom no pot fragmentar la realitat, i, com a conseqüència, l’activitat científica tampoc no és una activitat marginada de les altres activitats, ja siguin pràctiques o teòriques.
El desenvolupament de cadascuna de les ciències manté una estreta relació amb totes plegades, de manera que qualsevol descoberta transcendental en una d’aquestes repercuteix immediatament en les altres. Aquest tret es manifesta àdhuc en els objectes materials estudiats per cadascuna. Hom intenta d’explicar, més que no pas objectes concrets, sistemes que n'enclouen un gran nombre, siguin galàxies, partícules elementals, organismes vius o societats humanes, el grau de complexitat dels quals és molt gran. Per a arribar-hi hom disposa de mitjans que han estat posats a punt per una doble necessitat: l’una, intel·lectual (poder satisfer la curiositat científica), i l’altra, en última instància determinant (per a l’ús industrial que hom fa de la ciència). Com ha estat indicat, des de la Segona Guerra Mundial la ciència ha estat directament integrada en el procés productiu. Si des del Renaixement fins a la tercera de les etapes esmentades era la tècnica la que contribuïa al desenvolupament de les forces productives, manllevant molt esporàdicament nous coneixements de la ciència, en la situació present la ciència i la tècnica són part de les forces productives.
De forma simplificadora hom podria dir que aquest fet obeeix a la necessitat de les economies monopolístiques d’obtenir un percentatge de beneficis creixent augmentant la productivitat total sense que això faci créixer el nombre de parats, per la qual cosa hom es veu obligat a augmentar les despeses públiques, emprant-les en activitats que no tenen una finalitat útil, com és ara la fabricació d’armament. Per aquest fet els científics s’han vist obligats a abandonar la vella idea del savi humil, modest, feliç de les descobertes d’altri, i adaptar llurs normes intel·lectuals i ètiques a la nova situació en què la “ciència pura” ha desaparegut per causa de la seva integració directa al procés productiu i a la societat en general i la seva necessitat interna de totalitzar el coneixement. Hi ha, doncs, una crisi de la ciència, entesa en el sentit tradicional del mot, i que és reflex de la crisi de les relacions de producció, que no ha deixat de manifestar-se en el si de la societat a través d’enfrontaments de tota mena.
Els preparatius de la darrera guerra mundial demostraren que hom pot ésser capaç de dirigir esforços molt considerables en un sentit determinat i reeixir-hi àdhuc millorant els resultats prevists. Aquests resultats no eren posats al servei dels individus, sinó que pretenien llur destrucció en un moment determinat, i aquesta és la finalitat de la majoria dels desenvolupaments ulteriors. Els científics són conscients d’aquest fet, i des de la creació de les conferències de Pugwash han anat concretant les causes i possibles solucions dels problemes que planteja l’aplicació pràctica de la ciència. Els punts sobre els quals centren el conflicte són els següents: el coneixement científic, és a dir, aquell que pot ésser expressat quantitativament o ésser formalitzable, no és cert que sigui l’únic coneixement real i veritable; dir altrament és equivalent a afirmar que aquest coneixement objectiu és vàlid per a tothom, en qualsevol lloc i en tot temps; però de l’estudi de la història de la ciència hom pot establir que tot coneixement és determinat històricament i que, més tard o més d’hora, deixa d’ésser vàlid. Hom accepta com a coneixement científic —i, per tant, vàlid— tot el que pot ésser expressat en termes quantitatius o pot ésser repetit en condicions de laboratori, i així hom identifica coneixement i veritat. Ara, aquesta veritat comporta una sèrie de valors que poden ésser, a causa de tal identificació, fonamentats científicament.
Com que la ciència és una força productiva més, l’interès de la democràcia i de l’individu exigeixen que sigui posada a l’abast de tothom desembarassant-la de l’aparença de misteri que hom li dóna: això permetrà que el poder de decisió no resti concentrat només a les mans dels experts. Hom ha posat, també, de manifest la insuficiència de les explicacions mecanicistes en les ciències naturals i més encara en les ciències socials, en què aquesta mena d’aplicació és d’antuvi errònia i en què hom ha reeixit, si bé limitadament, en intentar nous mètodes diferents de la formalització matemàtica de l’objecte material de la ciència. Hom dedueix dels raonaments anteriors que no és cert que la ciència i la tecnologia siguin els únics mitjans utilitzables per a la resolució dels problemes de l’home, és a dir, dels problemes psicològics, morals, socials i polítics. Aquests punts debatuts poden ésser agrupats sota el nom de cientisme, l’efecte del qual és allunyar el científic de la resta de la societat i fer-ne una mena de mecanisme cerebral cibernètic. Alhora té un efecte paralitzant, espiritualment i intel·lectualment, tant sobre el profà com sobre el científic, car impedeix el desenvolupament de tot coneixement ulterior en separar els tres modes de l’experiència humana: el pensament, l’emoció i l’acció. En termes sociopolítics el cientisme afavoreix la jerarquització rígida de la societat permetent que un petit nombre d’experts prengui pel seu compte decisions que concerneixen la societat sencera i que, en el cas extrem, poden destruir tota mena de vida sobre la terra.