Al començament del s. XX els productors venien les pel·lícules per metres directament als exhibidors ambulants, però amb l’aparició dels locals cinematogràfics i la producció de llargmetratges la indústria es diversificà fins a formar el circuit producció-distribució-exhibició: els productors cedeixen temporalment els drets sobre unes pel·lícules als distribuïdors; els exhibidors (és a dir, els locals de cinema) en lloguen una còpia als distribuïdors. La producció és molt lligada a diverses indústries auxiliars. Fins el 1914 el cinema es desenvolupà a França, els EUA i la Gran Bretanya, on es produïren les primeres temptatives monopolístiques tant en el sentit de concentració vertical de la indústria com en el de domini del mercat. Després de la Primera Guerra Mundial les empreses de Hollywood i l’UFA alemanya imposaren els llargmetratges i el star-system i passaren a dominar el mercat mundial. A part l’URSS i el Japó, els programes mundials eren nord-americans o alemanys en un 80%. En aquesta època les empreses de Hollywood ja eren monopolitzades per les finances de Wall Street, que frenaren al màxim el començament del cinema sonor per tal de conservar-ne el domini. A la fi dels anys vint fins i tot l’UFA entrà dins l’òrbita dels bancs de Nova York. Amb l’arribada del cinema sonor l’any 1927 i, més tard, del cinema en color, les indústries electròniques, juntament amb la banca, passaren a controlar la indústria cinematogràfica, tant als EUA com a Alemanya. El 1927 als EUA restaven ja només vuit grans empreses. El 1940 Arthur Rank monopolitzà la producció i distribució a Gran Bretanya. Aquests anys les produccions es desenvoluparen també en estats com l’URSS, el Japó, l’Índia, Egipte, Txecoslovàquia, Itàlia, l’Argentina i Mèxic. En acabar la Segona Guerra Mundial el Pla Marshall obrí nous horitzons a l’imperi nord-americà del cinema, que passà a dominar tota l’Europa occidental, quasi tot Àfrica, la major part d’Amèrica Llatina i l’Extrem Orient. Durant els anys setanta la indústria cinematogràfica perdé la seva hegemonia en relacionar-se amb estreta dependència a la televisió. Aquesta relació venia ja dels anys cinquanta, quan la competència de la petita pantalla donà com a conseqüència la pèrdua de la meitat del seu públic. Cap a 1952-53, Hollywood reaccionà, i intensificà la producció en color i de pel·lícules de gran espectacle, recuperant alhora la vella idea del cinema en relleu, o bé afegint-hi innovacions tècniques, com el cinerama i el cinemascop, que oferiren a la gran pantalla el que la petita no podia encara presentar. Però aquestes mesures foren poc eficaces. Durant els anys seixanta, la indústria de Hollywood fou tocada per una crisi molt més pregona. Diverses productores foren absorbides per poderosos grups financers, com fou el cas de la Music Corporation of America-MCA (adquirida per la Universal Internacional), de la Gulf and Western (Paramount) o de Seven Arts (Warner Brothers). També es produïren grans canvis en les productores: la Metro Goldwyn Mayer paralitzà la seva producció (1973) i hom reorganitzà la distribució internacional de la producció de Hollywood. Les empreses reduïren al màxim llur producció i començaren a funcionar només com a distribuïdores d’un material promogut i en gran part finançat per grups independents. En aquests darrers anys la televisió ha esdevingut la gran finançadora que ha permès als grups productors de reduir la inversió de fons propis en vendre per endavant els drets d’exhibició a la televisió normal, a la televisió per cable i a les productores de videocassettes. No obstant això, la venda anticipada condiciona els productes cinematogràfics pel que fa a la data d’acabament, les despeses, el metratge, etc, amb la qual cosa una gran part de la producció cinematogràfica ha passat a confondre's amb la televisió fins al punt que, en l’actualitat, és difícil de saber quan una pel·lícula ha estat realitzada per a la petita pantalla i quan no: un film pot ésser realitzat (o pot ésser només revelat i muntat) per qualsevol estudi cinematogràfic, amb diners totals o parcials de la televisió, i ésser emès i fins i tot estrenat per televisió, amb o sense exhibició a les sales comercials.
indústria cinematogràfica
f
Economia