És composta d’una base de sustentació, o cos, i d’una emulsió magnètica on és fet pròpiament l’enregistrament. La base pot ésser d’acetat de cel·lulosa o bé de polièster, policlorur de vinil, Mylar, etc. L’acetat de cel·lulosa és higroscòpic i amb el temps es pot deformar, mentre que el polièster, no. L’emulsió magnètica, que inicialment era sempre d’òxid de ferro gamma vermell (Fe2O3), ha passat a ésser d’altres substàncies; els nous pigments més utilitzats per a àudio són el diòxid de crom (CrO2), el ferro cobalt format per cristalls de Fe2O3 dopats amb cobalt i finalment el format per ferro metàl·lic (Fe), tots els quals permeten d’aconseguir una més alta qualitat en la reproducció. Els gruixos de les cintes són molt variables; els valors extrems són 50 μm (32μm de suport i 18 de recobriment) per a les cintes professionals i 9μm (6μm de suport i 3 de recobriment) per a la de cassette del tipus C-120. Les amplades de les cintes varien des de 3,81 mm per a les de cassette fins a 50,8 mm, utilitzades en magnetòfons professionals multipista.
Amb l’aparició del vídeo i dels magnetoscopis s’han desenvolupat nous tipus de cintes magnètiques. Les actualment utilitzades per qualsevol dels tres sistemes existents tenen una amplada de 12,7 mm i una velocitat de desplaçament de 2,339 cm/s en el sistema VHS, d’1,98 cm/s en el Beta i 2,44 cm/s en el CCR-2000, mentre que, per al camp professional, les cintes són de 50,8 mm o 25,4 mm d’amplada i tenen una velocitat de 38 cm/s; darrerament hom ha desenvolupat també cintes de vídeo de 8 mm d’amplada per a cambres de tipus no professional. Els pigments magnètics utilitzats en totes aquestes cintes són el diòxid de crom i el ferro cobalt.
Les cintes magnètiques també són emprades en els ordinadors com a unitats d’entrada i de sortida d’informació: solen tenir una amplada d’1/2’ i 1’ i una llargada màxima de 750 m. Poden contenir fins a 1.200 caràcters per cm; la velocitat de la cinta pot arribar a 300 cm/s, i la capacitat, a alguns milions de caràcters.
Els diferents tipus de cintes magnètiques emprades en les cassettes han estat normalitzats i designats amb les denominacions de tipus I, II, III i IV. Les del tipus I són les més antigues i de menys qualitat, però són les més universals i acceptades en tots els aparells sense cap problema de commutació. Corresponen a les primitives cintes d’òxid de ferro, però bastant millorades. Les del tipus II són les de diòxid de crom, que permeten enregistraments de qualitat excel·lent amb una bona dinàmica, però no funcionen correctament en tots els aparells, sobretot en els de baix preu; de totes maneres, tots els aparells una mica bons permeten la reproducció d’aquestes cintes, però cal seleccionar la posició adequada a fi de fer la commutació en el circuit d’equalització de la reproducció. En alguns aparells, aquesta commutació es fa automàticament, gràcies a un sistema de reconeixement del tipus de cinta, per la qual cosa la cassette ha de dur un element identificador. De totes maneres, per diverses raons, no han estat acceptades universalment i fins i tot algunes firmes han deixat de fabricar-les. Les del tipus III, dissenyades com una millora de les del tipus II, són d’alta qualitat i de grans prestacions, però resulten cares a causa de la complicació que representa el fet de posseir dues capes magnètiques; per aquest motiu hom ha deixat de fabricar-les actualment. Les del tipus IV són les anomenades de metall i tenen unes característiques superiors a les anteriors, sobretot per als aguts; a més, eviten els problemes de la saturació, corrents en les del tipus II. Com aquestes, disposen també d’un element d’identificació del tipus de cinta. Però, malauradament, necessiten per a la reproducció correcta que l’aparell tingui la posició adequada amb la commutació corresponent, manual o automàtica. De totes les cintes magnètiques, aquestes són les de millor qualitat i, per tant, les més aconsellables en Hi-Fi. Les cintes per a altres aplicacions també han sofert, com és lògic, unes millores semblants; així, en el cas de les videocassettes han aparegut diferents qualitats de cinta, però la majoria de fabricants utilitzen només cintes de qualitat superior a fi d’aconseguir una bona imatge en la reproducció.