i clima | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

clima

substantiu masculím
Meteorologia    Geografia
Mapa climàtic del món
© fototeca.cat
climatologia climat
Conjunt de condicions normals que caracteritzen l’atmosfera d’un lloc determinat i que són definides pels valors mitjans dels diferents elements climàtics, llurs valors extrems i la freqüència o durada dels fenòmens atmosfèrics durant un període de temps molt llarg.

Cal no confondre'l mai amb el temps atmosfèric.

Hom l’empra alhora com a sinònim de zona climàtica i de règim climàtic, en parlar de clima fred o de clima tropical. Tots aquells fenòmens que es produeixen a la superfície de la Terra i que sense ésser pròpiament climàtics repercuteixen directament sobre el clima, com la latitud, la continentalitat i l’altitud i altres menys importants, com el tipus de sòl, la vegetació o el factor humà, constitueixen els factors climàtics. La influència de la latitud sobre el clima és deguda al desigual escalfament de les zones de la terra en rebre els raigs del sol amb una inclinació diferent, la qual cosa varia, doncs, la intensitat i la durada de la insolació. Les regions allunyades de la mar continentalitat tenen unes oscil·lacions tèrmiques molt importants a causa de l’escalfament i refredament ràpid de les masses sòlides en relació amb les masses líquides, on aquests processos són més lents; la mar actua, doncs, com un suavitzador i moderador de les temperatures a les regions sotmeses a la seva influència. Per altra part, la humitat és molt elevada vora la costa i disminueix progressivament a mesura que la continentalitat augmenta. L’altitud repercuteix en el clima a causa de la disminució de la pressió atmosfèrica, de la temperatura (aproximadament 1°C cada 160 metres de desnivell) i de l’augment de les precipitacions; el descens de les temperatures és degut a la menor densitat de l’aire i a la disminució de la quantitat d’anhídrid carbònic a les capes altes de l’atmosfera, que li treuen poder d’absorció de la calor, mentre que l’augment de les precipitacions és degut al refredament de les masses d’aire carregades d’humitat que es produeix quan aquestes es veuen obligades a elevar-se en trobar una serralada o uns altres accidents orogràfics. El color del sòl pot influir en la quantitat de calor que és capaç d’absorbir, i la seva composició, en la humitat que reté; la vegetació contribueix a modificar les temperatures i, sobretot, la humitat dins un sector més o menys important; l’home és també un important factor del clima perquè és capaç de modificar-lo i de crear unes condicions climàtiques artificials en el seu hàbitat. Aquests darrers factors, i d’altres, tenen un valor purament local i afecten sectors molt reduïts, i constitueixen, en realitat, climes locals i microclima.

El règim climàtic és constituït pel conjunt de condicions atmosfèriques característiques d’un sector determinat, degudes al predomini d’un factor sobre els altres. Hom pot establir, en general, els següents règims climàtics: marítim, continental, desèrtic i de muntanya. El primer es caracteritza per la influència de la mar, que contribueix a la uniformitat de les temperatures i a la petita oscil·lació tèrmica, i també a la humitat de l’aire, que es manté constant; el segon es caracteritza per les fortes oscil·lacions tèrmiques (diàries i anuals), una disminució important de les precipitacions, de distribució irregular al llarg de l’any, i per la sequedat de l’aire; el règim desèrtic es caracteritza per una forta aridesa, amb precipitacions que no arriben als 100 mm anuals i amb oscil·lacions tèrmiques diàries molt marcades; amb tot, les causes que originen els deserts són molt diferents segons la zona climàtica en què es donen; finalment, el règim climàtic de muntanya apareix en una certa altura i presenta una disminució de temperatura important respecte a la zona climàtica on es dóna, un augment de les precipitacions i de la intensitat de la radiació solar proporcional. Alguns autors parlen també d’un règim clima monsònic, però aquest clima és tan característic d’unes determinades regions de la Terra, que actualment hom el considera com un dels climes intertropicals.

Els geògrafs i els climatòlegs han intentat d’establir unes divisions de la Terra que corresponguessin a la diversitat climàtica existent introduint el concepte de zona climàtica per referir-se a grans sectors de la Terra amb característiques climàtiques comunes i que ocupen alguns continents. Aquestes zones formen bandes o faixes paral·leles a l’equador i simètriques respecte a ell. Tradicionalment hom hi distingia cinc grans zones: una de tòrrida, dues de temperades i dues de fredes o glacials; aquesta divisió era basada exclusivament en la temperatura i sembla que ja era coneguda pels grecs, però actualment hom tendeix a donar importància als altres elements climàtics, a més de la temperatura, i a llur influència sobre els fets biològics. Cal fer notar, tanmateix, que les zones climàtiques són divisions de caire teòric que es basen en la hipòtesi de la homogeneïtat de la superfície de la Terra i en l’absència de relleu. En realitat, aquest esquema ideal és modificat per l’existència dels factors climàtics, principalment l’altitud i la continentalitat.

Les divisions climàtiques més importants fetes durant el segle XX són les d’Austin Miller i, sobretot, la de Wladimir Peter Köppen, que encara té força validesa i que ha servit com a model d’altres de posteriors. En primer lloc, hom pot distingir dos grups de climes amb unes característiques comunes: els climes intertropicals, que corresponen a la zona tòrrida de la divisió tradicional, i els climes extratropicals, que comprenen les altres dues zones (temperada i freda). Sens dubte els climes de la Terra sempre han canviat, però el ritme actual és més ràpid que el que es produïa abans de la industrialització. L’home descobreix que té una influència sobre el medi més gran que no es pensava, però encara no coneix ben bé fins on pot arribar a modificar-lo.

Els efectes de l’acció antròpica són la deposició àcida, la corrosió de materials, la boira urbana, la boira fotoquímica (o smog fotoquímic), la reducció en la capacitat d’autoneteja de l’atmosfera, la destrucció de l’ozó atmosfèric i, probablement, l’augment de la temperatura global del planeta. Les causes d’aquestes modificacions es troben en la combustió de carburants fòssils per obtenir energia, determinades pràctiques agrícoles i industrials, la combustió de biomassa i la desforestació. Els canvis del funcionament de l’atmosfera no són pas deguts a grans modificacions en la proporció dels gasos principals que la integren, com el nitrogen i l’oxigen (que són el 99% del volum atmosfèric), sinó en l’1% restant, en els anomenats gasos traça —CO (monòxid de carboni), CO2 (diòxid de carboni), CH4 (metà), NO2 (òxid nitrós), SO2 (diòxid de sofre) i halocarburs. Així, el monòxid de carboni, que és present en l’atmosfera entre 40 i 80 parts per mil milions, disminueix molt la capacitat d’autoneteja de l’atmosfera, perquè es combina molt fàcilment amb el radical hidroxil (OH-). Aquest radical es combina amb tots els gasos traça i n'afavoreix la precipitació i eliminació de l’atmosfera, per la qual cosa pot ésser anomenat detergent. La deposició àcida (tant en forma de pluja com en sec) és causada per la reacció dels òxids de nitrogen amb el SO2. Provenen de les emissions de les indústries (als països subdesenvolupats per combustió de biomassa), reaccionen ràpidament amb el radical hidroxil i produeixen àcid nítric i àcid sulfúric, que són sol·lubles en aigua. La deposicició àcida provoca danys en els ecosistemes, però també produeix corrosió de materials. De tota manera la seva escala espàcio-temporal és reduïda, a l’igual dels fenòmens de boira urbana i fotoquímica. La primera, causada per l’emissió de SO2, redueix la visibilitat i pot influir en el microclima urbà. La boira fotoquímica es produeix quan la radiació solar actua sobre òxids de nitrogen i hidrocarburs i genera gasos reactius que provoquen malalties. Un d’aquests gasos reactius és l’ozó (O3), que s’ha multiplicat entre 4 i 10 vegades a Occident en l’últim segle. Als països subdesenvolupats es produeix per la crema de gramínies combinada amb la forta radiació solar (en els tròpics) i l’augment de la població; els seus sòls són molt vulnerables i poden crear greus desequilibris ecosistemàtics. El seu efecte ja no és d’escala local, sinó que implica l’espai planetari, perquè a llarg termini comporta el debilitament de la capa d’ozó. Mentre que aquest gas és perjudicial quan és inhalat, en canvi és necessària la seva presència a l’ozonosfera per a evitar l’augment de la radiació ultraviolada que arriba a la Terra, la qual radiació, si augmentava, tindria greus conseqüències, com l’augment dels càncers, i danys a les collites i el fitoplàncton. Els danys ja són constatats a l’Antàrtida i, en menor mesura, a l’hemisferi nord. Els agents causants del debilitament de la capa d’ozó són els halocarburs, utilitzats massivament els últims decennis perquè no són tòxics per als éssers vius i són inerts en l’atmosfera; per això arriben lliures a l’estratosfera i allà destrueixen amb gran facilitat l’ozó (cada àtom destrueix molts milers de molècules d’ozó). Un altre efecte a llarg termini és l’augment de la temperatura. Aquest fenomen, un dels més complexos que hom pot observar en l’atmosfera, tindria conseqüències en l’adaptació dels ecosistemes, en l’activitat humana i agrària, i, fins i tot, en l’habitabilitat urbana (desequilibris en els subministraments d’aigua o, paradoxalment, excés d’aigua per inundació en pujar el nivell del mar). Els climes es mourien en l’espai terrestre i potser algunes zones en sortirien beneficiades. Les mesures per a disminuir tots aquests efectes —tant els locals en països desenvolupats i subdesenvolupats, com els globals— han d’anar principalment adreçats cap a la minva del consum de carburants fòssils (cosa que reduiria els problemes locals de la deposició àcida i de les boires i al mateix temps del possible augment de temperatura) i el control dels abocadors urbans i de les grans granges ramaderes, que haurien d’aturar l’augment de CH4, sobretot per la seva aportació a l’efecte hivernacle i la boira fotoquímica. Hom diu que les activitats humanes són la causa del canvi climàtic que està experimentant la Terra. L’augment del diòxid de carboni en l’atmosfera —produït, sobretot, pel consum de combustibles fòssils, encara que la desforestació i els canvis en els usos del sòl també hi tenen el seu paper—, juntament amb altres gasos que també provoquen un efecte hivernacle (sobretot vapor d’aigua), fa que s’escalfin la superfície terrestre i la baixa atmosfera. Sembla que el canvi climàtic no té les mateixes repercussions a les diferents latituds terrestres.

Climes intertropicals

Els climes intertropicals es donen aproximadament entre els tròpics de Càncer i de Capricorn; les temperatures hi són altes i regulars durant tot l’any i no es donen les estacions tèrmiques; alguns autors consideren com a intertropicals les estacions que tenen una mitjana anual de 20-21°C o més, i, per tant, llurs divisions han d’ésser basades, no en les temperatures, sinó en les precipitacions i llur distribució. La circulació atmosfèrica és diferent respecte a la de les latituds mitjanes i es caracteritza per la inexistència dels temps meteorològics, puix que són sotmesos a la mateixa massa d’aire durant llargs períodes de l’any. Els ciclons i la seva circulació són també diferents de la zona extratropical. Una altra característica d’aquests climes és la importància de les pluges convectives degudes al ràpid escalfament. En general, s’hi poden distingir sis zones: equatorial, subequatorial, monsònica, tropical, semiàrida o subàrida i àrida.

La zona equatorial, en la qual l’estació plujosa dura pràcticament tot l’any, té precipitacions bastant elevades (més de 1 500 mm anuals), que són regularment repartides al llarg de l’any; la temperatura és també molt regular, i l’oscil·lació tèrmica anual, poc important. La formació vegetal característica és el bosc equatorial o selva, de gran densitat i varietat d’espècies vegetals, perfectament adaptades al clima. Exemples d’aquest clima són la conca del riu Congo, a l’Àfrica, i alguns sectors de l’Amazònia, a l’Amèrica del Sud.

La zona subequatorial es diferencia de l’equatorial per l’existència d’algun mes amb un cert dèficit de pluges i una sequedat que no afecta, però, la vegetació; el bosc o selva subequatorial no és gaire diferent de l’equatorial. Aquest clima ocupa sectors més importants que l’anterior prop de l’equador, tant a l’Àfrica (golf de Guinea) com a l’Amèrica del Sud (Amazònia).

La zona monsònica es caracteritza per l’acusat contrast entre l’estació plujosa (monsó) i l’estació seca. Malgrat la sequedat que hi predomina durant una gran part de l’any, la pluviositat anual és la més alta i té lloc íntegrament durant l’estació plujosa; el bosc monsònic (anomenat també jungla) presenta un elevat percentatge d’espècies caducifòlies, puix que la humitat no és constant durant tot l’any. Aquesta zona apareix cap als 15° o 20° de latitud, i els exemples més característics són a l’Índia, la Indoxina i també a l’Àfrica, a la costa nord del golf de Guinea. Aquests tres climes intertropicals descrits constitueixen els tròpics humits per raó de la importància de les precipitacions, mentre que els altres tres següents constitueixen els tròpics àrids.

La zona tropical té precipitacions importants (bé que a vegades siguin inferiors a 800 mm), però amb més de sis mesos de dèficit acusat; la formació vegetal característica és la sabana, formada per plantes herbàcies i alguns arbres aïllats. Aquest clima, que ocupa superfícies molt grans de la Terra, és una transició entre les zones intertropicals humides i les més àrides, i presenta moltes variants segons la importància de l’aridesa.

La zona semiàrida o subàrida presenta una estació seca que dura gairebé tot l’any, en la qual només es registren tres mesos, com a màxim, de precipitacions; la coberta vegetal es redueix a arbusts espinosos i es degrada progressivament com més augmenta l’aridesa. Aquest clima es dóna a tots els continents, i normalment en voreja els deserts.

La zona àrida, anomenada també desèrtica, generalment es dóna als extrems de la zona intertropical i sovint la desborda àmpliament; l’estació seca dura tot l’any, i les precipitacions hi són molt esporàdiques, cosa que hi impossibilita l’existència de vegetació. Aquesta manca de precipitacions és relacionada amb l’existència d’anticiclons permanents provinents de les calmes subtropicals, situades a uns 25°-30° de latitud. Aquestes regions àrides es donen a Àfrica, Amèrica, Àsia i Austràlia.

clima intertropical
estació tipus temperatura mitjana anual pluja anual mes més plujós mes més sec
àrid Aswān (Egipte) 25 ºC precipitacions pràcticament inexistents precipitacions pràcticament inexistents precipitacions pràcticament inexistents
semiàrid Mitsiwa (Etiòpia)  30,5 ºC  150 mm 38 mm 8,8 mm
tropical Dakar (Senegal)  23,7 ºC  538,5 mm  245 mm  0 mm 
monzònic Rangoon (Myanmar)  27 ºC  2.529 mm  547 mm  0,5 mm 
subequatorial Lagos (Nigèria)  26,9 ºC  1.819 mm  474 mm  27 mm 
equatorial Iquitos (Perú)  25 ºC  2.618 mm  310 mm  117 mm 

Climes extratropicals. Influència del clima sobre la biogeografia i sobre l’home

Els climes extratropicals comprenen tots els que són situats geogràficament fora dels tròpics, a les latituds mitjanes o altes. La temperatura mitjana anual és més baixa que en els climes intertropicals (no passa dels 20°C) i hi apareix una estació amb un dèficit important de calor, formada per un o més mesos d’hivern amb una mitjana mensual de 6°C o menys. Les diferències dins aquest grup de climes són de caràcter tèrmic, i les divisions en zones depenen de la importància i la durada de l’estació freda. Les precipitacions de caràcter frontal depenen del pas dels ciclons, i la circulació ciclònica, constant, determina l’existència dels temps meteorològics a causa del desplaçament de les masses d’aire. Dins aquests climes, hom en pot distingir quatre: temperat càlid, temperat fred, fred i polar.

El clima temperat càlid ocupa una franja entre el paral·lel 30 i el 45 o 50. Les temperatures mitjanes anuals són elevades, i les mitjanes d’estiu poden arribar als 24° i 25°C. Dins aquesta zona cal distingir entre l’anomenat clima mediterrani, o dels extrems occidentals dels continents, i el clima xinès, o dels extrems orientals. La diferència principal, ultra la localització, es basa en les precipitacions; el primer té una forta sequedat d’estiu i una pluviositat màxima equinoccial, mentre que el segon té una distribució de les pluges més regular al cap de l’any, i són també més abundants. La vegetació d’aquestes zones reflecteix aquests dos fets: la mediterrània és constituïda per formacions arbustives i boscs d’alzines i coníferes, mentre que la vegetació de tipus xinès ho és per espècies tropicals (bambús i palmeres) i altres de clima temperat de fulla perenne o caduca. El clima mediterrani, com indica el seu nom, és característic de les regions que volten la mar Mediterrània, però també es dóna a Amèrica (Califòrnia, Xile), el sud d’Àfrica i Austràlia; el de tipus xinès es dóna a les costes orientals d’Àsia i en sectors de la façana oriental d’Àfrica i Amèrica.

El clima temperat fred, situat sobre els 50° de latitud, presenta unes temperatures mitjanes anuals d’uns 10°C i té un mínim de tres mesos d’hivern. L’amplitud tèrmica i la distribució i la quantitat de les precipitacions depenen del règim climàtic. La vegetació presenta un cert predomini dels arbres de fulla caduca, que reflecteixen en el seu cicle vegetatiu els canvis estacionals. El clima fred, situat cap als 60° de latitud, presenta un hivern de sis a nou mesos, i les temperatures mitjanes anuals són molt baixes. Les precipitacions són en gran part de neu, i la vegetació té un predomini d’arbres de fulla perenne, que formen el bosc de coníferes boreal o taigà, bé que en algunes regions hi hagi també espècies caducifòlies.

I el clima polar, situat a latituds properes als cercles polars, té un hivern de més de nou mesos. La neu i el glaç, que cobreixen els sòls, gairebé no hi permeten la vida vegetal, reduïda a algunes espècies arbustives que constitueixen la tundra.

Aquesta divisió climàtica zonal no és una classificació rígida que correspongui totalment a la realitat, perquè a les característiques de cada zona se sumen els règims climàtics, que les modifiquen. La distribució geogràfica dels climes té també una important repercussió sobre la distribució geogràfica dels sòls, dels organismes i de llurs comunitats naturals. És remarcable que regions del món ben allunyades i sense evidents relacions de substrat ni de contactes en passades èpoques geològiques, però de clima anàleg, tenen sòls, vegetacions i àdhuc faunes molt semblants, com és el cas d’Escandinàvia i el sud de Xile, el sud del Brasil i el sud-est d’Austràlia. Aquesta repercussió marcada a terrenys antics permet d’estudiar-ne el paleoclima. El clima té una influència molt important sobre les activitats de l’home, sigui de forma directa, afectant la seva fisiologia, o indirecta, mitjançant la vegetació, la fauna i els sòls, que condicionen les seves formes de vida. Malgrat tot, les teories deterministes que li atribueixen una influència total sobre les activitats de l’home no tenen un sòlid fonament, puix que la seva tecnologia li va permetent de deslliurar-se, com més va més, d’aquest tipus de condicionament.

clima extratropical
estació tipus temperatura mitjana anual pluja anual mes més càlid mes més fred
polar Spitzberg 7,5 ºC 299 mm 5,5 ºC -19 ºC
fred Uppsala 5 ºC 544 mm 16,5 ºC -5 ºC
temperat fred París 10 ºC 574 mm 18,5 ºC 2,5 ºC
mediterrani (temperat càlid) Barcelona 16,4 ºC 598 mm 24,4 ºc 9,4 ºC
xinès (temperat càlid) Chongquing 19 ºC 1.041 mm 30 ºC 9 ºC
Col·laboració: 
LlRi
Llegir més...