i comèdia | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

comèdia

comedia (es), comedy (en)
substantiu femeníf
Teatre
comedia (es), comedy (en)
teatre teat
Gènere dramàtic fonamental de la preceptiva clàssica, caracteritzat pel desenllaç feliç i per la seva intenció, generalment crítica, moralitzadora o satírica.

Aristòtil atribueix l’origen de la comèdia als cants fàl·lics populars, precedents del culte a Dionís. Cal esmentar també les escenes breus de tipus grotesc, representades per actors amb màscares i amb els atributs (ventre i anques exagerats, fal·lus, etc.) que passaren a la comèdia dòrica, precedent de l’àtica. El culte a Dionís consistia en processons de coreutes, que foren l’origen del cor i de les quals restà, com a reminiscència, la paràbasi (intervenció del cor, sense els actors, durant la representació). La comèdia àtica, iniciada vers el 470 aC, té una primera fase, la comèdia antiga , dominada per la figura d’Aristòfanes, el qual oscil·la entre la sàtira personalitzada i l’al·legoria, amb danses i cors. El llenguatge al·lusiu i sovint obscè és una altra característica de la comèdia antiga. La comèdia nova , per contra, esdevingué més realista i renuncià al cor i a la personalització de la sàtira. Com a comèdia d’intriga, partí de la tragèdia d’Eurípides més que de la comèdia anterior, i influí en la comèdia romana, que n'és una imitació directa. El seu representant màxim és Menandre, del qual es conserven fragments. L’evolució de la comèdia àtica acabà vers el 250 aC. A Roma, Livi Andrònic importà la comèdia grega ( fabula palliata ), romanitzada per Cneu Nevi ( fabula togata ). La comèdia nova, amb els seus personatges i intrigues, apareix en el teatre de Plaute i Terenci. A l’edat mitjana desaparegué la forma clàssica (en 5 actes) i romangué la tradició del teatre popular amb elements còmics. Existeix l’anomenada comèdia elegíaca , en llatí (darreries del s. XII), on són mesclats el diàleg i els fragments narratius. La comèdia basada en els models clàssics, progressivament enriquits, tingué una època d’esplendor durant el Renaixement. Entre les primeres mostres cal esmentar La cassaria (1508), de Ludovico Ariosto, i La calandra (1513), del cardenal Bernardo Dovizi da Bibbiena. Fins a la fi del s. XVI, conrearen el gènere Annibale Caro, Giovan Maria Cecchi i sobretot Pietro Aretino (5 comèdies) i Niccolò Machiavelli ( La mandragola , 1520). D’altra banda, Andrea Calmo i, sobretot, Angelo Beolco ( Ruzzante ) tendiren al llenguatge popular o dialectal, al realisme i a unes situacions que originaren la Commedia dell’Arte. A la península Ibèrica, a l’edat mitjana perdurà en les Églogas de Juan del Encina i Lucas Fernández, també influïts per la comèdia italiana. La comèdia plautiana, incorporada a Portugal per Francisco Sá de Miranda, mantingué encara formes medievalitzants en Gil Vicente. El castellà Bartolomé de Torres Naharro escriví, sota la influència italiana, les sis comèdies de La Propalladia , una de les quals, La Serafina , fou escrita en castellà, llatí, italià i català. La mateixa influència és visible en les quatre comèdies de Lope de Rueda. La comèdia renaixentista francesa s’inicià amb l' Eugène (1533) d’Étienne Jodelle, i fou continuada per Jean-Antoine de Baïf, Pierre de Larivey, etc. A Anglaterra, els clàssics llatins foren imitats per Nicholas Udall que, abans del 1541, feia representar Ralph Roister Doister . A Alemanya, la temàtica clàssica fou recollida per Hans Sachs, vinculat encara, però, a l’edat mitjana. A Anglaterra, el poeta John Lyly creà, entre el 1583 i el 1602, diverses comèdies classicistes. Cal remarcar l’espectacularitat de George Peele ( The Old Wife's Tale , 1591). La personalitat de William Shakespeare representà la síntesi d’elements novel·lescs i dramàtics anteriors (s. obretot de procedència italiana), imbuïts pel geni teatral i lingüístic de l’autor. L’aventura fantàstica i l’embolic clàssic caracteritzen les dues comèdies de Ben Jonson ( Volpone, 1605; The Alchemist , 1610, etc.). El teatre castellà fou presidit en aquesta època per la figura de Lope de Vega ( Arte Nuevo de hacer comedias , 1609), el qual preconitzà una mescla de gèneres tràgic i còmic sota la denominació general de comèdia. Desapareixen les tres unitats i hom recorre a la polimetria dels versos. Temàticament, el sentiment de l’honor i la fe catòlica determinen la idealització dels conflictes amorosos d’acord amb la mentalitat col·lectiva de l’època dels darrers Àustria. El model de Lope fou aplicat i evolucionà amb Juan Ruiz de Alarcón ( La verdad sospechosa , 1630), Tirso de Molina ( Don Gil de las calzas verdes , 1635), Pedro Calderón de la Barca ( La dama duende , 1629), Francisco de Rojas Zorrilla ( Entre bobos anda el juego , 1638), Agustín Moreto ( El lindo Don Diego , 1654), etc. Al s. XVII, la separació de gèneres que preconitzà el neoclassicisme francès no frenà el procés de diversificació, acomplert durant el s. XVIII. Jean de Rotrou i Paul Scarron adoptaren temes castellans i italians i, amb Pierre Corneille ( Le menteur , 1644), preludiaren la comèdia molieriana. Molière conreà la comèdia de caràcters i d’intriga, la comèdia ballet i la farsa. Hi mesclà la sàtira generalitzadora i l’observació exacta dels costums del seu temps. Al s. XVIII, el seguiren Alain René Lesage, Philippe Néricault Destouches, Alexis Piron, etc. Pierre Marivaux hi introduí un element psicològic dominat per la casuística de les relacions amoroses. Pierre Caron de Beaumarchais ( Le mariage de Figaro , 1784) hi introduí un element de crítica que preludiava la Revolució Francesa. A Itàlia, hom retornà a la comèdia escrita amb Carlo Goldoni i Carlo Gozzi, que no negaren la tradició de la Commedia dell’Arte . L’anglès William Congreve, membre de l’anomenada Restorational Comedy , mesclà la comèdia de costums amb la sentimental, que tenia com a precedent la comédie larmoyante francesa (Nivelle de la Chaussée) i, com a corrent paral·lel, el Weinerliches Stück , d’August von Kotzebue i Wilhelm Iffland, a Alemanya. Oliver Gold-smith, Richard B.B. Sheridan ( The School for Scandal , 1777) i John Gay ( The Beggar's Opera , 1728) representaren respectivament la comèdia sentimental, la de costums i la paròdia satiricopolítica. A Alemanya, Andreas Gryphius se situa al final del barroc. La Il·lustració té la figura de Gotthold Ephraim Lessing, creador de la comèdia nacional alemanya ( Minna von Barnhelm , 1767), origen d’un corrent de teatre social que tingué exemples molt importants durant el s. XIX. Schiller i Goethe en foren influïts. El teatre castellà rebé la influència del neoclassicisme francès: comèdies de Tomás de Iriarte, Ramón de la Cruz i, sobretot, Leandro Fernández de Moratín. Durant els s. XIX i XX prosseguí la diversificació i la subsegüent dissolució de l’esquema clàssic. Així, a Alemanya, continuant la línia iniciada per Lessing, sorgiren peces modèliques com Der zerbrochene Krug (‘El càntir trencat’, 1803), de Heinrich von Kleist, i Leonce und Lena (1836), de Georg Büchner. La comèdia alemanya s’enriquí encara amb els austríacs Ferdinand Raimund, Franz Grillparzer, Johann Nestroy i Ludwig Anzengruber, dins el vessant popular. Frank Wedekind conreà la comèdia de crítica social. Seguiren Carl Sternheim, Ödön von Horváth, Bertolt Brecht, etc. Entre els actuals, cal remarcar Peter Hacks. A França, Alfred de Musset ( Comédies et proverbes , 1840) creà un tipus de comèdia romàntica. La tradició de comèdia burgesa ( pièce bien faite ) començà amb Eugène Scribe i continuà amb Victorien Sardou, autor de comèdies d’intriga, i amb Eugène Labiche i Ernest Feydeau, conreadors del vaudeville . Entre els comediògrafs francesos posteriors cal esmentar Georges Courteline, que tendí a una caricatura encara vigent, Sacha Guitry, Marcel Pagnol, Jules Romains, Jean Giraudoux i Eugène Ionesco (que satiritzà la comèdia burgesa amb procediments avantguardistes). Anglaterra ha tingut sempre una alta comèdia convencional (Henry Arthur Jones, Arthur Wing Pinero). S'hi han destacat Oscar Wilde, autor de comèdies de costums i moralitzants, molt ben dialogades, i George Bernard Shaw, autor de comèdies de “tesi”, amb la dialèctica peculiar de tot el seu teatre. La comèdia castellana del s. XIX té tres autors importants: Ventura de la Vega, Adelardo López de Ayala i Manuel Tamayo i Baus, que conrearen l' alta comèdia moralitzadora. Jacinto Benavente, que omplí tota la primera meitat del s. XX, significà la decadència del naturalisme, continuada en uns altres autors d’alta comèdia (José López Rubio). Carlos Arniches se situà dins un corrent popular. Enrique Jardiel Poncela assajà un humor verbal amb situacions grotesques i influí en Miguel Mihura, entre d’altres. Alejandro Casona conreà la comèdia sentimental i d’evasió, i Alfonso Paso ha aprofitat aquestes derivacions tardanes de la pièce bien faite . A Itàlia, cal esmentar la renovació de Luigi Pirandello; també hi fou conreada la comèdia d’evasió i, més important, la comèdia dialectal (Edoardo de Filippo). A Rússia, des de la fi del s. XVII, s’imposà la comèdia satírica, iniciada amb Aleksandr Gribojedov i que culminà amb Nikolaj Gogol ( Revizor , 1836). Durant l’època soviètica, les comèdies de Vladimir Majakovskij han estat qualificades d’aristofanianes i han tingut continuadors en l’aspecte satíric (Konstantin Simonov, entre d’altres).

La comèdia als Països Catalans

A València, a la fi del s. XVI i gràcies sobretot a la influència personal de Lope de Vega, es desenvolupà amb gran èxit la comèdia en llengua castellana, gènere en el qual es destacaren Guillem de Castro, Francesc Tàrrega, Gaspar Aguilar i també Ricard de Túria i Carles Boïl. Al Principat de Catalunya, una de les poques peces a la qual hom aplicà el nom de comèdia, a la manera de barroc castellà, fou la Comèdia famosa de la gloriosa verge i màrtir Santa Bàrbara (1617), de Vicenç Garcia. Lo desengany i Tragicomèdia Amor, Firmesa i Porfia , de Francesc Fontanella, del principi del s. XVIII, es podrien definir com a comèdies pastorals. Les comèdies de la segona època de Frederic Soler (des del 1866)—, constitueixen primeres mostres del gènere en la seva accepció moderna. Així s’anà constituint una comèdia de costums, rural o ciutadana, que adquirí tradició amb Conrad Roure, Josep M. Arnau, Eduard Vidal i Valenciano, Josep Feliu i Codina, Teodor Baró, Albert Llanes, etc, i que tingué el millor moment al començament del s. XX amb algunes de les obres de Santiago Rusiñol i Avel·lí Artís. Una nova generació d’autors intentà d’introduir la comèdia burgesa psicològica de gust francès —sobretot Josep Pous i Pagès, però també Joan Puig i Ferreter, etc—, introducció que semblà reeixir amb els èxits de Carles Soldevila i de Josep M. de Sagarra, bé que aquest darrer seguí en bona part la línia costumista. Joan Oliver escriví alguna comèdia de contingut crític que posava en discussió les directrius ideològiques del gènere. La guerra civil, en tot cas, truncà el procés. Acabada aquesta, amb la represa del teatre català, Soldevila i Sagarra insistiren en llurs mètodes, mentre que Oliver creà alguna peça clau per a la història del gènere fora dels circuits comercials. En aquest, a partir del 1970, la comèdia ha assolit èxits, com en el cas d' El Retaule del Flautista , de Jordi Teixidor.

Col·laboració: 
FFo / JBJ
Llegir més...