Com a teoria social, en el sentit més general, ha estat la base ideològica de corrents filosòfics idealistes que proclamen la igualtat absoluta de tots els homes, com l’expressada en forma aristocràtica per Plató en La República i, més tard, per Tomàs Moro (segle XV), Campanella (segle XVII) i Morelly i Mably (segle XVIII), que ja apunten a un comunisme utòpic. I també hi ha corrents socials igualitaris, com els que secundaren les revoltes camperoles a Anglaterra (segle XIV) i a Alemanya (segle XVI), que mantingueren aspectes de tipus comunista. També ha estat emprat el terme en relació amb determinades formes de vida de la comunitat cristiana primitiva i amb la vida comunitària religiosa. En sentit estricte, però, i tal com és emprat el mot actualment, el comunisme, com a sistema social i com a pràctica política i social, va lligat als corrents del socialisme de tipus marxista (comunisme pròpiament dit) i de l’anarquisme (comunisme llibertari), a la creació de la Primera Internacional (1864) i a la realització i l’experiència de la Comuna de París (1871).
Així, doncs, la teoria i la pràctica teòrica del comunisme van unides a la història del moviment obrer, mitjançant el socialisme, l'anarquisme, el marxisme i les internacionals obreres. Babeuf i el seu comunisme de distribució, sintetitzat en el Manifest dels Iguals i el socialisme utòpic al llarg del segle XIX (Owen, Fourier, etc.), són els precedents del concepte modern de socialisme científic desenvolupat per Marx i Engels. I la Comuna de París és la primera manifestació pràctica de la presa del poder per les classes treballadores i el primer intent d’exercir en certa manera el comunisme. La pràctica política, però, es desenvolupà sobretot a partir de la crisi de la socialdemocràcia durant la Primera Guerra Mundial i el sorgiment del corrent revolucionari format pels bolxevics (bolxevisme) i el grup Spartakus (espartaquisme), entorn de les conferències internacionals de Zimmerwald i de Kienthal (1915 i 1916), contrari al revisionisme i al reformisme de la Segona Internacional.
La Revolució Russa, la creació del Partit Comunista Rus (bolxevic) i la fundació de la Tercera Internacional o Komintern estengueren el marxisme leninisme a les diferents organitzacions obreres i començaren, així, un període d’ofensiva que es clogué amb la desfeta de la revolució alemanya (1923) i amb el creixement del feixisme. En aquest període esclatà la primera polèmica important en el partit bolxevic entorn de la signatura de la pau i el tractat de Brest-Litovsk, en la qual Lenin feia cara a un ampli corrent, dirigit per Bukharin, partidari de continuar la guerra per tal d’estendre la revolució a Europa. Mentre la guerra civil s’estenia per Rússia, el nou estat soviètic reforçà el poder obrer amb noves directrius per a la construcció d’una economia socialista, conegudes per comunisme de guerra, i amb la promulgació de la primera constitució soviètica (1919). La victòria de l’Exèrcit Roig coincidí amb una nova controvèrsia originada pel paper que havien de representar els sindicats en l’edificació del socialisme, la qual controvèrsia originà diverses tendències en el si del partit i de l’estat. Mentre Lenin entenia els sindicats com a organització educadora del comunisme, Trockij defensà llur estatització, Bukharin adoptà una actitud sindicalista i l’oposició obrera reclamà per als sindicats la direcció de l’economia. El desè congrés del partit (1921) aprovà les tesis de Lenin sobre els sindicats i la dissolució de les fraccions, l’informe de Stalin sobre les nacionalitats i el pas del comunisme de guerra a la Nova Política Econòmica (NPE). Paral·lelament l’Exèrcit Roig reprimí durament una revolta a Kronstadt.
A Europa, l’any 1918 començaren a sorgir els primers partits comunistes (Àustria, Polònia, Alemanya, Hongria, etc.), però fou sobretot a partir de la fundació de la Tercera Internacional o Komintern (1919) i del seu segon congrés, el qual aprovà les “vint-i-una condicions”, que augmentà el nombre de partits comunistes, la majoria sorgits d’escissions dels partits socialistes. Un període revolucionari començà amb la proclamació de la república soviètica d’Hongria, les vagues generals a Berlín i al Ruhr, la república soviètica de Baviera, les vagues generals a França (1919) i Alemanya (1920) i l’ocupació de fàbriques al nord d’Itàlia (1920).
La majoria d’aquestes accions no reeixiren, i el comitè executiu de la Internacional, reconeixent que la conjuntura no era favorable a l’expansió revolucionària, formulà les tesis sobre el Front únic (1921), a partir de la desfeta de la revolució alemanya del març de 1921. Unes altres temptatives revolucionàries tingueren lloc a Bulgària i a Alemanya (1923), però fracassaren. A partir de la derrota a Alemanya, el moviment entrà en un període de confusió referent a la qüestió de les aliances, que durà gairebé fins al sisè congrés de la Internacional (1928), i la repressió caigué sobre la majoria dels partits comunistes europeus. Durant aquests anys la tàctica del comunisme es decantà cap a l’esquerra i formà pinya entorn de la puresa de la teoria i de l’aparell del partit.
El mot d’ordre del cinquè congrés fou el de la bolxevització i la depuració dels partits comunistes, coincidint tot això amb la polèmica entaulada a la mort de Lenin. Trockij definí més la seva teoria de la revolució permanent enfront de la teoria del socialisme en un sol país preconitzada per Stalin, Zinovjev i Kamenev. El trotskisme s’estengué dins la Internacional i la controvèrsia del partit rus es traslladà a tot el moviment comunista internacional. La confusió augmentà en desfer-se la troica: Zinovjev passà a l’oposició, juntament amb Trockij, i formà l’Oposició conjunta. La depuració dels partits comunistes s’estengué cap al grup brandlerià del partit comunista alemany, als grups de Walecki del partit comunista polonès, a Bubnik del txecoslovac, a la fracció de Zheng Dousu del xinès, als grups trotskista (Boris Souvarine) i sindicalista (Alfred Rosmer, Pierre Monatte) del francès, cap al grup d’Amadeo Bordiga en el partit comunista italià i als grups ultraesquerrans de Fischer a Alemanya, Girault a França, etc.
Mentre durà aquesta depuració, el feixisme avançà i les contrarietats del comunisme augmentaren, sobretot a la Xina, quan el partit comunista, a instàncies de Stalin, entrà en els organismes dirigents del Guomindang (1924) i després de diverses vagues generals a Xangai (1925), Hong Kong i Canton (1925-26), i sobretot de les insurreccions de Xangai, de Hunan i la Comuna de Canton (1927), ofegades en sang per les tropes del sector nacionalista del Guomindang, dirigit per Chiang Kai-shek, fins que Mao Zedong i Zhu Te organitzaren les restes de les forces comunistes (1928).
La desfeta de la revolució a la Xina provocà una gran controvèrsia al si del Komintern, origen de la ruptura total del trotskisme amb Stalin, defensat per Bukharin i l’aparell del partit, ruptura agreujada per determinats aspectes de la política exterior soviètica, com la qüestió del comitè anglorus, format pels sindicats soviètics i les Trade Unions britàniques. A partir del sisè congrés del Komintern (1928), es produí un tomb important, en el qual el corrent d’esquerra de la socialdemocràcia fou considerat més perillós que el de dreta, i, bé que les conclusions del congrés eren encara de compromís entre les tendències de Stalin i les de Bukharin, el tomb ultraesquerrà fou complet després de l’expulsió de Bukharin de la secretaria del Komintern el 1929. El congrés, preveient la crisi econòmica del 1929, la interpretà com a catastròfica i final per al capitalisme i adoptà la tàctica esquerrana del “tercer període”, de “classe contra classe” i d’atac a la socialdemocràcia titllant-la de socialfeixista. A Alemanya, on aquesta tàctica fou aplicada amb tot rigor i on els socialistes també tenien, però, una posició més reformista, les conseqüències d’aquestes posicions facilitaren la pujada del nacionalsocialisme. Paral·lelament, les fraccions trotskistes convocaren la Primera Conferència Internacional dels bolxevics-leninistes (1930) i iniciaren un procés de reagrupament que conduiria a la formació de la Quarta Internacional el 1938. Durant aquests anys de política esquerrana (atac a la Segona República Espanyola, per exemple), és a Àsia on el moviment comunista cresqué, una mica al marge dels mots d’ordre dels partits europeus. En plena guerra civil (1927-37), Mao Zedong i Zhu Te, al front de l’Exèrcit Roig, ocuparen la província del Jiangxi i crearen la república soviètica presidida pel primer. A la Indoxina hom fundà el partit comunista (1930) i creà els soviets a les províncies de Nghe An i Ha Tinh (1930-31).
L’avenç del feixisme i del nazisme i el vaivé de la política del Komintern provocaren l’obertura d’un període defensiu del comunisme. En aquest sentit es plantejà la tàctica del Front Popular contra el feixisme, inaugurada pels comunistes francesos i consagrada pel setè congrés del Komintern (1935), presentada i dirigida pel nou secretari Dimitrov. El Front Popular tingué la seva expressió a França i a Espanya, però també a la Xina, on hom creà el Front Comú Antijaponès (entre els comunistes i el Guomindang, 1937-45), i a la Indoxina, on es formà el Front Democràtic (1936-39).
Tot això s’esdevenia mentre a la mateixa Unió Soviètica creixien les tensions amb els processos de 1936-38 (processos de Moscou) contra Zinovjev, Kamenev, P'atakov, Radek, Bukharin i Rykov, entre d’altres, que foren executats, acusats de trotskistes i traïdors; l'estalinisme s’afermà a l’URSS com a política exclusiva tant interior com exterior. La Segona Guerra Mundial afavorí l’extensió del Front Popular, moltes vegades sota el nom de Front Nacional, sobretot als països ocupats pel feixisme. La formació d’aquests fronts, l’avançada de l’Exèrcit Roig soviètic sobre Alemanya a partir del 1944 i la participació comunista en els moviments de resistència originaren la força que el comunisme tingué a Europa en acabar la guerra, bé que l’aliança de l’URSS amb els aliats obligà a la dissolució del Komintern (1943).
El comunisme en el context de la guerra freda. Les derivacions i les transformacions del comunisme posteriors a la guerra freda
A la majoria d’estats de l’est europeu on el front popular s’enfrontà al nazisme i rebé el suport de l’exèrcit soviètic, s’implantaren règims comunistes (‘democràcies populars’) mitjançant l’absorció o l’eliminació dels partits socialistes pels partits comunistes (Alemanya i Romania, 1946; Polònia, 1947; Txecoslovàquia, 1948) o dels partits camperols (Polònia i Hongria, 1947).
El 1949, la creació del COMECON estrenyé, des d’una organització econòmica, els vincles entre els estats comunistes sota el control de l’URSS. Aquests esdeveniments anaven delimitant el bloc comunista que durant més de quatre dècades s’enfrontaria en la guerra freda als estats capitalistes amb democràcia parlamentària encapçalats pels EUA. Aquest enfrontament seria el principal condicionant de l’evolució o l’estancament, segons els casos, del comunisme, i el responsable de la seva ensulsiada final. En alguns estats de l’Europa occidental, com França i Itàlia, la participació fonamental dels comunistes en el moviment de resistència creà uns forts partits comunistes. A Àsia, el desenvolupament del front comú antijaponès a la Xina, la Indoxina i Corea portà a la proclamació de la República Democràtica del Vietnam (1945), de la República Popular de Corea (1948) i, després d’una nova guerra civil, de la República Popular de Xina (1949). Alhora hom creà un nou organisme de coordinació internacional, el Kominform, amb seu a Belgrad (1947). Sorgí una altra vegada la depuració dels partits comunistes, centrada aquest cop en les noves democràcies populars. El iugoslau Tito fou acusat de desviacionisme (1948), l’hongarès Rajk fou executat (1949), Gomulka fou expulsat del partit polonès (1949) i s’inicià un procés contra el secretari general del partit txecoslovac Slánsk6éy (1951).
Aquesta ofensiva comunista mundial i l’intent dels EUA i els altres estats capitalistes de controlar econòmicament l’est d’Àsia i aixecar una barrera política i armada a l’avançada del comunisme provocaren uns anys de forta tensió entre ambdós blocs, minats, els capitalistes, per l’ofensiva dels partits comunistes occidentals, sobretot el francès, el belga i l’italià, i, els comunistes, per les depuracions internes. Aquest període, el més precari de la guerra freda, durà fins a la mort de Stalin (1953), la caiguda de Truman, la fi de la guerra de Corea (1953) i de la de la Indoxina (1954). A partir d’aleshores i fins a l’accés de R. Reagan a la presidència dels EUA (1981) es produí un millorament de relacions entre els estats comunistes i els capitalistes, alhora que, en resposta a la creació de l’OTAN, hom fundava el Pacte de Varsòvia (1955).
El vintè congrés del PCUS (1956) inaugurà un període de distensió: Khruščov presentà el seu informe sobre l’època estalinista, formulà els principis de la coexistència pacífica i el Kominform fou dissolt (1956). D’altra banda, des del 1953 (insurrecció de Berlín) s’obrí una nova etapa de revoltes als països de l’Est, reprimides de forma sagnant (Hongria, 1956; Polònia, 1956, 1970 i 1980; Txecoslovàquia, 1968), que posaren en evidència el descontentament d’amplis sectors de la població. A la Xina, Mao inaugurà el període de les ‘Cent Flors’ poc temps abans de la conferència de Moscou dels partits comunistes al poder (1957). El distanciament sino-soviètic es consolidà en el congrés de la Federació Sindical Mundial (a Pequín, el 1960) i en la conferència de Moscou dels 81 partits (1960), que provocaren la publicació, per part del partit comunista xinès, dels 25 punts sobre la línia general del moviment comunista internacional (1963) i l’atac de Suslov als xinesos (1964). El 1965, a la reunió de Moscou del març es consolidà l’oposició, i cinc mesos després Zhou Enlai anuncià la Revolució Cultural; començà, així, la polèmica dins el partit xinès i les manifestacions multitudinàries dels guàrdies roigs, que culminaren amb l’informe de Lin Biao al novè congrés del partit (1969). Un mes més tard tingué lloc la conferència de Moscou dels partits comunistes, amb importants absències, com la de la Xina, a causa de la polèmica internacional.
Durant aquests anys el comunisme s’estengué per Àsia a l’ombra de la guerra del Vietnam, de la propaganda xinesa i de la participació del partit comunista de l’Índia al govern de l’estat de Kerala (1958-59 i 1967), per l’Amèrica Llatina arran de la Revolució Cubana (des del 1959) i del fet de declarar-se Cuba socialista (1961), i per Àfrica entorn dels moviments d’emancipació nacional (per exemple, en ésser fundat el Parti Congolais du Travail i ésser proclamada la República Popular del Congo, etc).
El tret més destacat en l’evolució del comunisme internacional des del 1970 fou la fragmentació del monolitisme regit per Moscou característic d’etapes anteriors; d’una banda, s’aprofundí la ruptura sino-soviètica i fins s’arribà a la guerra entre la Xina i el Vietnam, protegit per l’URSS (1979): el PC xinès s’allunyà també del maoisme. Al món occidental, la crisi desencadenada per la invasió de Txecoslovàquia (1968) portà a un reforçament d’altres corrents comunistes (guevarisme, maoisme, trotskisme), i en el comunisme oficial es concretà, poc després, en l’aparició de l’eurocomunisme com a opció política com més va més diferenciada i autònoma, especialment a França, Itàlia i Espanya, i que permeté al PC francès d’accedir al govern (1981-84); a la mateixa Europa oriental la teoria de la ‘sobirania limitada’ o protectorat de l’URSS damunt els ‘països germans’ fou impugnada fins i tot per alguns dirigents dels partits comunistes, no solament per la ja vella dissidència iugoslava i l’albanesa, més recent (1960), sinó també per la Romania de Ceauşescu i per alguns sectors del POUP a Polònia (Gomulka, 1956; Gierek, 1970). Els avenços més espectaculars assolits pel comunisme a nivell mundial —a Àfrica (Etiòpia, Angola, Moçambic, Benín) i a l’Amèrica Central— ho foren sota la forma de revolucions nacionalistes i populars força allunyades del model soviètic.
La invasió de l’Afganistan per part de l’URSS (1979) i l’accés del republicà R. Reagan a la presidència dels EUA (1981) comportaren de nou l’agreujament de la tensió entre ambdues potències, palès en una represa de l’armament i en l’enduriment dels conflictes locals. L’ascens de M. Gorbačov a la cúpula del poder de l’URSS (1985) inaugurà un nou tombant en la posició relativa del comunisme soviètic en la lluita per l’hegemonia mundial: el 1986 engegà la perestroika, conjunt de reformes de signe liberal destinades a modificar la rigidesa de l’estat comunista tot pretenent, però, conservar-ne els atributs essencials, viratge que palesà el reconeixement soviètic de la creixent pèrdua de terreny enfront dels sistemes regits pel capitalisme i per la democràcia parlamentària. Les principals deficiències de l’estat soviètic —i de la resta dels estats de la seva òrbita— se centraven en els mals resultats de l’economia planificada, en la burocràcia sobredimensionada i corrupta i en la manca de llibertats. Aquesta inferioritat comportà una nova etapa de distensió (retirada soviètica de l’Afganistan el 1989, cimeres sobre desarmament, etc). Gorbačov, però, no fou capaç de mantenir els canvis dins d’un abast compatible amb l’existència de l’URSS: la radicalització de partidaris i contraris als canvis assolí cada cop més protagonisme, i el reformisme de Gorbačov quedà en un segon pla.
Els primers a abandonar el comunisme foren els estats satèl·lits de l’Europa oriental, en alguns dels quals, com ara Polònia i Txecoslovàquia, la dissidència anticomunista havia esdevingut una incomoditat de consideració. A la RDA, l’abandó del comunisme fou seguit d’una ràpida reunificació amb la RFA (1990). A la mateixa URSS, per l’agost del 1991 els sectors immobilistes protagonitzaren un intent de cop d’estat, el fracàs del qual tingué com a principals conseqüències la marginació definitiva de Gorbačov, la desaparició de l’URSS i la dissolució i la prohibició del PCUS a final d’any, com també l’acceleració de la desintegració territorial de l’antic territori soviètic (iniciada ja el 1990) amb l’aparició, a l’empara del nacionalisme, d’un conjunt d’estats independents marcats per la feblesa i la inestabilitat . Rússia, que havia constituït la unitat vertebradora de la Unió Soviètica, reaparegué com a potència hegemònica, bé que considerablement disminuïda. Atiada pel marasme econòmic, la corrupció i la humiliació per la dependència de l’enemic secular i la reculada en l’escenari internacional, la nostàlgia pel règim comunista i per l’URSS no ha fet sinó reforçar-se. Així, el 1993 fou fundat el Partit Comunista de la Federació Russa, que ha esdevingut en poc temps un dels partits més votats.Tanmateix, l’autoritarisme i la progressiva centralització del poder en el president Vladimir Putin (amb molts aspectes heretats de l’antiga URSS) des del seu accés al poder l’any 2000 deixaren el Partit Comunista en una situació marginal.
Els antics partits comunistes (generalment reconvertits en partits socialistes) dels estats ara democràtics de l’antic bloc soviètic tingueren puntuals reaparicions, i a l’Alemanya reunificada es nodrí del descontentament dels ciutadans de l’antiga RDA per la reunificació i la transició a l’economia de mercat. Mentrestant, als païsoa fora de l’antiga òrbita d’influència directa de l’URSS, els estats comunistes han seguit una evolució diversa. Iugoslàvia es descompongué traumàticament en diverses repúbliques independents (1991-92) on, sota un ideari nacionalista, perviuen de l’antic règim sobretot els mètodes autoritaris. A Cuba, privada del suport soviètic de fet des del 1989, la dissidència ha esdevingut cada cop més oberta malgrat la repressió, i els EUA apliquen des del 1990 un bloqueig que amenaça la supervivència del règim de Fidel Castro, el qual, tanmateix es resisteix a la introducció de reformes, tot i les considerables concessions a la iniciativa privada. En l’àmbit polític ha mantingut un sistema de control centralitzat (refermat el 2002 en una simbòlica esmena constitucional), malgrat el creixement de la dissidència i els efectes de l’embargament.
A Àsia, la República Democràtica Popular de Corea, resta des de mitjan anys noranta, com els darrer bastió del comunisme ortodox al preu de l’augment del seu tradicional aïllament, la misèria i la repressió sobre la població i una deriva cap al rearmament nuclear. Les dificultats econòmiques i d’ordre intern s’han agreujat des de la mort el 1994 del seu artífex, Kim Il Sung, dificultats que el règim intenta desviar mitjançant demostracions bel·licistes. Ben diferent ha estat el cas de la Xina Popular, seguit, d’una manera similar, pel del Vietnam i Laos. A la Xina, sota el lideratge del seu home fort Deng Xiaoping i aprofitant les favorables relacions amb els EUA, des del 1980 hom ha dut a terme la introducció progressiva de l’economia de mercat, però sense modificar el règim polític de partit únic. El resultat d’aquests canvis (que ben poc tenen a veure amb el comunisme) ha estat la transformació de la Xina en una potència econòmica de primer ordre i amb una evident voluntat d’expansió regional.
A l’Europa occidental, l’enfonsament del bloc soviètic portà els partits comunistes de més pes (amb l’excepció del francès, que ha mantingut l’ortodòxia) a anar molt més enllà de l’eurocomunisme: la formació de les coalicions Izquierda Unida (1986) i Iniciativa per Catalunya (1987) i del Partito Democratico della Sinistra (1991) palesen l’esforç per a respondre a un entorn nou en el qual, al marge de les diferències, s’ha accentuat l’allunyament respecte al marxisme com a fonament doctrinal únic. Tot i això, hi ha encara representació del comunisme ortodox a França per part del Partit Comunista Francès i a Itàlia, on, consumada l’escissió del Partito Democratico de la Sinistra, el comunisme ortodox de Rifondazione Comunista de Fausto Bertinotti ha restat clarament minoritari, si bé ha participat en coalicions electorals de l’Ulivo.
El comunisme als Països Catalans
El comunisme sorgí als Països Catalans arran de la Revolució Russa, en crear-se'n nuclis de simpatitzants dins el partit socialista (creació d’agrupacions comunistes a Barcelona i Palma ) i de la CNT (Barcelona, València, Lleida, Reus). Alguns delegats catalans de la CNT (Andreu Nin per Barcelona, Hilari Arlandis per Cullera) influïren positivament en l’adhesió d’aquesta confederació a la Internacional Comunista (congrés del Teatro de la Comedia). Fou a Lleida on sorgí, al voltant del periòdic Lucha Social, el nucli que propagà amb més força les idees comunistes. La majoria dels delegats de la CNT al Primer Congrés de la Internacional Sindical Roja (Moscou, el 1921) foren també catalans (Nin, Arlandis, Joaquim Maurín). En tornar una part de la delegació, hom creà els comitès sindicalistes revolucionaris, a imatge dels que funcionaven a França, i fundà el setmanari La Batalla (1922).
El 1923 aquest nucli entrà en relació amb el Partido Comunista de España i amb la Internacional Comunista (a través d’Ignazio Silone), i a la tardor del 1924 s’integrà en el PCE formant la Federació Comunista Catalanobalear (FCCB), dirigida per Maurín, Pere Bonet, David Rey, etc. Aquests anys, a partir de l’Agrupació Comunista de València es formà la Federació Regional Llevantina (FRL), dirigida per González Canet, Julià Gómez Gorkin, etc. Anys més tard es dividí en federacions provincials. La de Castelló, dirigida per Julià Peirats, simpatitzà amb la FCCB, i la de València, dirigida per Josep Antoni Urivei i Juli Mateu, restà adherida al PCE. La integració de la FCCB no fou completa en cap moment, i des de la fi del mateix any sorgiren divergències fonamentals entre ella i el PCE respecte a política sindical, al funcionament intern del partit i al problema nacional, que portaren a la ruptura definitiva amb el PCE, de la FCCB i molts grups de la federació provincial de Castelló (1930). Mentrestant, a Palma la primera agrupació comunista (1921-23) publicà El Comunista Balear, i l’any 1931 hom creà l’Agrupació Comunista Palmesana (més tard, Comitè Provincial de Balears), adherida al PCE i dirigida per Antoni Bauzà, que publicà Nuestra Palabra. En 1928-29 s’havia format un grup nou dirigit per Jordi Arquer i altres partidaris del marxisme, amb trets nacionalistes importants i no alineats amb la Internacional Comunista, el qual grup constituí el Partit Comunista Català, amb una certa influència a Barcelona i a Lleida. Aquest partit i la FCCB es fusionaren a la fi del 1930 i crearen el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
El 1931 sorgí Estat Català — Partit Proletari, escissió d’orientació marxista d’Estat Català, que després prengué el nom de Partit Català Proletari i que publicà L’Insurgent. El 1932, un petit nucli afiliat al PCE i alguns militants separats de la FCCB (Hilari Arlandis, etc.) fundaren el Partit Comunista de Catalunya, adherit al PCE i a la Internacional Comunista; fou dirigit per Ramon Casanelles i publicà Catalunya Roja. La nova situació política de la fi del 1933 i del 1934 motivà la política d’unificació de les forces obreres (al marge de la qual restà la CNT-FAI) a través de la plataforma de l'Aliança Obrera; en fou el resultat el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), dirigit per Maurín i Nin i que publicà La Batalla, i, més tard, el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), dirigit per Joan Comorera i que publicà Treball.
Durant la Guerra Civil aquestes dues organitzacions es disputaren la representació del comunisme, i ambdues intervingueren en el govern de la Generalitat, bé que el PSUC amb més freqüència. L’enfrontament polític dels dos partits augmentà sobretot des de la sortida del POUM del govern (desembre del 1936) fins a arribar al xoc armat durant els fets de Maig (1937), a partir dels quals el POUM fou dissolt, en foren empresonats els dirigents i en fou assassinat el secretari polític, Andreu Nin. Des d’aleshores el PSUC i el PCE (la seu del qual s’instal·là a València) foren les úniques organitzacions comunistes legalitzades als Països Catalans, tot i que funcionà clandestinament algun grup del POUM, sobretot a València, i algun grup bolxevic leninista afiliat a la Quarta Internacional.
Des del 1939, la història del comunisme català oficial és la del Partit Socialista Unificat de Catalunya i la de les federacions balear i valenciana del Partido Comunista de España. La gradual diversificació organitzativa del moviment comunista sorgí de les crisis internes d’ambdós partits que donaren lloc, a partir del 1964 i el 1968 com a efecte del maig francès, a un seguit d’escissions i a una proliferació de grups comunistes (maoistes, trotskistes, retorns a l’ortodòxia soviètica, etc.) que s’accentuà durant la transició espanyola a la democràcia (1975-78) i la primera meitat dels anys vuitanta. La inserció cada cop més clara dels Països Catalans en el model de les democràcies europees occidentals i la crisi general del comunisme derivada del final de l’URSS, comportaren la desaparició de tots aquests grups. Pels mateixos motius, el PSUC ha accentuat l’allunyament respecte al pensament marxista tradicional i, tot i l’escissió del 1982 que donà lloc al prosoviètic Partit dels Comunistes de Catalunya, ha cercat l’assimilació de l’esquerra alternativa procedent de l’ecologisme, el feminisme i també de certs corrents del nacionalisme. Expressió d’aquesta nova orientació ha estat la fundació, el 1987, de la federació Iniciativa per Catalunya, en la qual el PSUC, tot i el seu pes determinant, no incideix com a grup organitzat.
A les Balears i el País Valencià, els respectius partits comunistes han seguit una evolució semblant amb la federació Izquierda Unida, d’àmbit estatal.