Es diferencia del col·lectivisme pel seu desig que en el socialisme cada persona rebi segons les seves necessitats (i no segons el seu treball), sense cap més limitació que les imposades pel desenvolupament de l’economia, i que hom demani a cada persona la màxima aportació considerant les seves limitacions físiques i morals. Sorgí al voltant dels últims congressos de la Primera Internacional, especialment al Jura i a Itàlia. En 1877-82 s’anà imposant dins l’anarquisme per evolució de bona part dels qui fins aleshores eren col·lectivistes. Les figures que més hi contribuïren foren Malatesta, Carlo Cafiero, Kropotkin i Elisée Reclus. El congrés clandestí de la secció italiana de la Internacional, a Florència (1876), ja aprovà una moció comunista de Malatesta. El 1877 l' Arbeiter Zeitung
de Berna elaborà uns estatuts d’un Partit Anarquista Comunista de Llengua Alemanya. El 1880 el congrés de la Federació del Jura, a Chaux-de-Fonds, es declarà obertament anarcocomunista en aprovar la memòria L’anarquia i el comunisme
de Cafiero. A l’Estat espanyol, un corrent minoritari de la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola seguí aquesta orientació, especialment en determinats nuclis d’Andalusia. El 1882, Miguel Rubio combaté les doctrines col·lectivistes del delegat barceloní Josep Llunas al congrés de Sevilla. A Gràcia (Barcelona) aparegué el primer periòdic comunista, La Justícia Humana
. Tanmateix, l’anarquisme català restà fidel al col·lectivisme, i en ésser el grup predominant obtingué l’hegemonia a tot l’estat. Però a partir de 1890-93 la nova orientació s’estengué profusament i s’hi adheriren antics col·lectivistes, com Tarrida del Mármol, Anselmo Lorenzo, etc. Després de l’onada terrorista i l’època de repressió al tombant del s. XIX, el comunisme llibertari ressorgí en els congressos de la CNT. Durant la Segona República, l’anarquisme, especialment a través de la FAI, desenvolupà una gran activitat des de la premsa, sobretot la de Barcelona ( Solidaridad Obrera
, Tierra y Libertad
, La Revista Blanca
, etc.), per difondre les idees del comunisme llibertari, i s’inicià una àmplia polèmica entorn dels seus trets fonamentals entre Federico Urales, Diego Abad de Santillán, Alexandre Gilabert i Isaac Puente; aquest darrer fou un dels qui més influí en el dictamen sobre comunisme llibertari que aprovà el congrés de la CNT de Saragossa (1936). Alhora, durant les insurreccions del gener del 1932 i del gener i desembre del 1933, hom intentà d’implantar el comunisme llibertari, sobre la base dels anomenats “municipis lliures”, a diversos pobles de Catalunya i de la resta de la península.
m
Política