concòrdia

f
Història
Dret català

Conveni entre el rei i les autoritats eclesiàstiques sobre qüestions de jurisdicció i d’interessos comuns; són considerats com a font de dret.

Ha tingut vigència fins al s. XX la concòrdia signada entre Jaume II i el bisbe de Barcelona sobre l’execució de causes pies. La concòrdia de la reina Elionor , que tingué vigència fins als s. XVIII-XIX, fou signada el 1374 entre aquesta reina, lloctinent general de Pere III de Catalunya-Aragó, i el cardenal Bertran de Comenge i establí un procediment per a decidir la competència entre les jurisdiccions reial i eclesiàstica en cas de dubte i tractar especialment dels processos de sometent i de pau i treva respecte als eclesiàstics, llur bandejament i l’ocupació de llurs béns. Alfons el Magnànim signà una concòrdia amb l’estament eclesiàstic del Principat sobre les imposicions a pagar pels eclesiàstics i per llurs vassalls.