El consum, malgrat la seva importància, fou menystingut per l’economia política dels s. XVIII i XIX com a categoria econòmica independent. I bé que per a Adam Smith constitueix l’única finalitat de la producció, els autors clàssics anglesos en parlaren només d’una manera indirecta, en tractar d’altres temes; i similarment cal dir dels corrents liberals i dels socialistes. Al s. XX, l’aparició d’una teoria tècnica de la utilitat, el desenvolupament de la ciència psicològica, l’interès per la dinàmica en la vida econòmica i la reconsideració del problema del benestar n'han impulsat l’estudi. Hom hi distingeix dos nivells; el microeconòmic i el macroeconòmic. En el primer hom fa referència a la manera de distribuir el consumidor la seva renda entre diferents béns, i en el segon nivell hom relaciona la despesa total d’una comunitat en béns de consum (demanda global de consum) amb la renda de la col·lectivitat. John Maynard Keynes elaborà una funció macroeconòmica que ell anomenà propensió al consum , que, juntament amb l’eficàcia marginal del capital i la preferència per la liquiditat, constitueix la base de la seva teoria de l’ocupació i de la renda. Es tracta d’una funció estàtica que relaciona la renda nacional com a variable independent i la despesa global en béns de consum com a variable dependent. La construcció d’aquesta funció es basa en el que Keynes anomenà llei psicològica fonamental: tot increment de la renda comporta un increment en el consum, però en proporció menor que la de l’increment de la renda. Els elements que governen la despesa en consum són la quantia de la renda i una sèrie de factors objectius i subjectius; Keynes opina que la influència d’aquests factors no pot afectar l’estabilitat d’aquesta funció de consum. Correspon també a l’actualitat l’estudi del comportament del consumidor individual, suposant que tingui una conducta racional. Així, hom afirma que, donada una certa renda disponible per a adquirir béns de consum i donats els preus d’aquests béns, el consumidor distribuirà aquella renda de manera que obtingui la major satisfacció possible en adquirir aquests béns. Les variables que governen la demanda de béns per a ésser consumits són, doncs, els preus de tots els béns de consum, la renda disponible per al consum, la riquesa de l’individu o de l’economia domèstica i els seus gusts o preferències. Per tant, el comportament del consumidor serà alterat quan variï algun d’aquests elements. Això implica que el govern pot actuar de diferents maneres damunt les despeses en consum o damunt la demanda de determinats béns. La forma extrema, directa, d’aquesta intervenció és l’establiment del racionament de determinats béns, mesura adoptada solament en casos límits de guerra o de calamitat. Però el govern pot actuar també d’una manera indirecta: augmentant el preu dels béns en gravar-los amb imposts indirectes, reduint la renda dels individus amb imposts directes, que també poden afectar llur riquesa, o reglamentant el crèdit al consum, i això perquè en les societats modernes ha assolit una gran importància l’adquisició de béns de consum durables que hom paga a terminis. Una altra manera de poder actuar el govern sobre el comportament de l’individu, a més llarg termini, és proposant-li un model cultural que influeixi en els seus gusts i preferències.
m
Economia