És anomenat així perquè hom hipostatitzà en una estructura política global bàsicament autoritària i unipersonal una ideologia dimanant de la Il·lustració. Hom l’anomena també despotisme ministerial, puix que en molts de casos l’efectiu detentor del poder no fou el sobirà, sinó un “primer ministre” (Pombal, Tanuncci, Struensee, etc.), o despotisme legal, nom donat pels fisiòcrates per contraposar-lo a un “despotisme arbitrari”. El despotisme il·lustrat no es donà en determinats estats, bé perquè llur estadi d’evolució havia superat aquesta forma o perquè no hi havia arribat. En el primer grup cal situar, d’una banda, els estats on la formació economicosocial imperant ja no era pròpiament la feudal en el sentit ampli, com el cas de la Gran Bretanya, o de les Províncies Unides (on el capitalisme s’assentava des de feia un segle pel cap baix, amb la conseqüència política d’un cert parlamentarisme), i, d’una altra banda, els estats on l’absolutisme superfeudal havia arrelat plenament des de feia temps i on la desagregació precapitalista que presentaven feia inviable aquesta forma, com en el cas de França (malgrat els intents de 1770-76). Un altre grup d’estats no havia arribat a un estadi d’evolució econòmica —bàsicament agrària— suficient per a instal·lar ni tan solament un absolutisme superfeudal centralitzat; tal fou el cas de Polònia (on alguns situen un “feudalisme il·lustrat” o una “llibertat il·lustrada”, segons la interpretació que hom doni al fenomen), de certs estats germànics o itàlics (Estats Pontificis) i del sud-est otomà. Cinc conglomerats en situacions relativament diferents en el grau d’evolució, però semblants en el fet d’un progrés accelerat i notable en la infraestructura (pel cap baix, des de l’època de la conjuntura favorable dels anys trenta: augment demogràfic, de la producció i dels preus), havien d’esdevenir els més vistents teatres d’implantació de la nova forma d’estat: l’imperi dels tsars (amb Caterina II), la monarquia hispànica (amb Carles III i Pombal), l’imperi dels Habsburg (amb Josep II sobretot), el mosaic prussià (amb Frederic II), una gran part de la península italiana (Tanuncci a Nàpols, Leopold I a Toscana, Du Tillot a Parma, Carles Manuel III als estats sards); els estats nòrdics presentaven una situació especial amb l’aïllat Struensee a Dinamarca i el contradictori Gustau III a Suècia. La cronologia del moviment també difereix segons els llocs, però hom en pot assenyalar, d’acord amb una conjuntura política internacional, tres fases: ascendent (1748-63), de plenitud (1763-83) i descendent (1783-89). Els trets essencials del despotisme il·lustrat poden ésser estructurats així: sobre la base de l’absolutisme superfeudal, hom admet l’existència d’un “contracte social” (entès de múltiples maneres, però que pretén el suport dels sectors camperols i burgesos) que legitima l’autoritat unipersonal del sobirà, autoritat que, de vegades, pot “consultar” una “corporació suprema” representativa del sector políticament significatiu dels súbdits (aquesta “corporació” esdevindrà de nova planta i tindrà com a finalitat d’enterrar políticament els antics cossos intermedis, del tipus dels “parlaments” francesos i d’altres, representants aïlladament de les oligarquies diferenciades: noblesa, clericat, comunitats mercantils o artesanals, etc.). Per tal que l’autoritat sigui eficaç, hom organitza una xarxa burocràtica (tendència a la supressió de la venda de càrrecs), i que alhora serveixi a la finalitat de centralització i homogeneïtzació, sempre limitada per la perpetuació de la intocable societat estamentària (per exemple, la tendència a l’alliberament dels serfs és molt feble, i fins i tot de vegades es dóna una involució en aquest sentit: és el cas de Rússia). Les tensions internes i internacionals fan que la fita bàsica de l’estat sigui de preservar la tranquil·litat i la seguretat (“estat benefactor”) i alhora d’expandir-se (“estat militarista”); per això cal primordialment apaivagar els conflictes econòmics, amb mesures que oscil·laran entre els pols d’un dirigisme “mercantilista” i d’un prelliurecanvisme híbrid, amb especial atenció “fisiocràtica” pel camp, i, a més, aconseguir un pressupost estatal elevat, a base de nous tributs o de l’elevació dels existents, i d’altres expedients fiscals (els bancs centrals n'esdevindran, en part, la conseqüència), un exèrcit fort, amb tendència a la professionalització, una policia segura, lleis i jurisprudència estables i racionalitzades (vessant cap a la codificació general i a l’assuaujament dels mètodes penals) i supressió, a l’interior, de poders estranys a l’estat mateix, fonamentalment lluita contra el poder eclesiàstic, en formes regalistes i nacionalistes en sentit ample; finalment, la hipòstasi il·lustrada es mostrarà més vistentment en una certa llibertat de pensament, de premsa, de cultes, etc., i en l’interès per l’ensenyament. La Revolució Francesa del 1789 significà una aturada generalitzada del despotisme legal, en el sentit que, d’una banda, les classes feudals se situaren en posicions defensives i reaccionàries i, de l’altra, que les classes interessades en una “hegemonia burgesa” pretengueren de configurar un estat propi. Això no obstant, com a mínim fins el 1815 (i en certes zones fins força més tard: és el cas espanyol), el fenomen se sobrevisqué a ell mateix en formes peculiars i de contingut encara més contradictori (els extremismes “despòtics” i “il·lustrats” s’arribaren a donar en un mateix estat i en un mateix moment: per exemple, les reformes prussianes del 1807), i això sense admetre la teoria del despotisme il·lustrat de l’imperi napoleònic. És important d’assenyalar que no hi ha acord, sinó contradiccions i oposicions, de vegades totals, ni entre els historiadors ni entre els teòrics, sobre la valoració dels elements que es barregen en l’estructura del despotisme il·lustrat (fins i tot de vegades el que hom discuteix són els fets mateixos) o sobre la qualificació global d’aquest fenomen: això no és més que la constatació, a nivell específic, de l’interès en l’escorcollament d’allò que hom podria anomenar períodes de crisi o formacions economicosocials de transició, on es desenvolupa una important lluita teoricoideològica.
m
Història