Aquesta orientació és deguda a dues tendències antagòniques: d’una banda hi ha la tendència a l’ordenació antiparal·lela dels dipols veïns, és a dir, el pol nord de l’un orientat al costat del pol sud de l’altre, com a conseqüència de les lleis generals de l’electromagnetisme clàssic, i hom l’observa clarament dins qualsevol conjunt d’imants macroscòpics; de l’altra, hi ha la tendència, oposada, a ordenar-se els dipols veïns segons una orientació paral·lela, és a dir, els pols nord dels imants continguts es reuneixen reforçant llur acció. Aquesta propensió és deguda a interaccions d’origen quàntic. Com a conseqüència d’aquests dos fets, a l’interior dels sòlids ferromagnètics hom observa unes petites regions, els dominis, dins les quals tots els dipols són orientats en un mateix sentit i, per tant, a cada domini correspon un moment magnètic total distint de zero. Atès que l’orientació dels distints dominis dins el sòlid té lloc segons les lleis clàssiques, llur orientació és antiparal·lela i, doncs, si no hi ha cap camp magnètic extern que influeixi sobre aquesta ordenació, el moment magnètic total d’un sòlid ferromagnètic és nul. El volum d’un domini magnètic varia normalment entre 10&-6sup; cm3 i 10&-2sup; cm3 i, per tant, una mostra corrent d’un material ferromagnètic conté milions de dominis. Dins un sòlid real, constituït per una reunió complexa de petitíssims cristalls més o menys perfectes, hom observa una tendència al fet que cada domini magnètic coincideixi a la vegada amb un d’aquests monocristalls. Això és degut al fet que els dipols atòmics tenen una certa tendència a presentar-se alineats d’acord amb certes direccions privilegiades de les xarxes cristal·lines, com, per exemple, els eixos de simetria de la xarxa.
m
Física