En l’origen hom l’aplicava només als reis i els infants. Fou ampliat posteriorment als alts dignataris de la cort i, per extensió, als nobles. Als Països Catalans, on apareix ja al s. XIII, el seu ús havia coexistit inicialment amb el tractament En (Na per al femení) i fou aplicat només a l’alta noblesa. Des de la segona meitat del s. XVIII, però, aquest tractament fou concedit a diverses categories de funcionaris i de professionals que usualment gaudien de noblesa personal, com els oficials de la comptadoria i tresoreria dels exèrcits reials, els membres d’acadèmies reials, els professors dels col·legis de cirurgia, els escrivans de cambra de l’audiència de Barcelona, els advocats de Catalunya (1800), els procuradors i notaris (1843), els batxillers, els graus de l’exèrcit de sergent en amunt, etc. A Itàlia, on era tractament eclesiàstic, s’estengué, des de la dominació catalana, a l’alta noblesa siciliana i napolitana, sarda i, més tard, a la milanesa. Als Estats Pontificis s’estengué també a l’alta noblesa. L’ús de don fou molt estricte a l’Antic Règim, però a partir de la segona meitat del s. XIX, anteposat al nom i cognom i, més sovint, només al nom, fou aplicat com a tractament de cortesia a qualsevol persona a qui hom volia demostrar respecte. A partir de la segona meitat del s. XX, a Catalunya el seu ús anà decaient. La generalització davant de qualsevol nom (en substitució de senyor) és d’origen castellà (a Nàpols i a Sicília també tendeix a produir-se aquesta generalització). En lloc de la forma femenina genuïna de dona, ha sorgit la forma castellanitzada de donya.
m
Història