i empriu | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

empriu

substantiu masculím
Dret dels Països Catalans    Història del dret
història del dret català hist dr cat
Dret d’aprofitament comunal de certs béns rústics, en general pastures, boscs i aigües (més rarament, terres ermes reduïbles a conreu), per part dels veïns d’un poble o comunitat rural, gairebé sempre com una accessió a la possessió particular, sota qualsevol títol jurídic, d’una peça de conreu.

Hom ha considerat els emprius, propis de l’occident europeu, com a residus d’una primitiva propietat col·lectiva veïnal o com a concessió del sobirà o senyor feta als habitants dels pobles del seu domini. No seria difícil de detectar a Catalunya una doble procedència romana i germànica testimoniada entre els visigots establerts sobre propietats d’hispanoromans. Però en les contrades catalanes organitzades arran del principi de la conquesta cristiana, hom els registra ben aviat en la pràctica corrent de sostreure de la possessió o tinença individual del sòl rural les superfícies de boscs, prats, i també les aigües, abeuradors, que hom pressuposava, per natura, com d’aprofitament indivís per tots els veïns o conreadors del terme (tant en els establiments senyorials d’un lloc com, principalment, en les cartes de poblament). La regulació jurídica d’aquests emprius fou summament variable, i, si en general originàriament comportava la prestació d’un cànon o dret al sobirà o senyor del terme, com més anà es féu més corrent de reconèixer l’ús gratuït, bé que hom entenia que aquest ús era limitat a la satisfacció de les necessitats pròpies de cada veí, de la seva llar i dels seus ramats, i mai com a explotació lucrativa o comercial. La consolidació dels emprius rebé confirmació en les corts catalanes del 1283. La figura s’estengué a les terres valencianes i mallorquines. La reglamentació, establerta sovint pel costum, apareix sancionada en els estatuts i les ordinacions municipals de la baixa edat mitjana i de l’edat moderna. Les lleis desamortitzadores del s XIX afectaren en part la permanència i la integritat dels emprius i altres béns comunals o particulars, però, tot i això, una bona part dels municipis catalans, especialment de les regions muntanyenques, els han poguts conservar fins avui i llur condició jurídica i la forma d’aprofitament veïnal és reconeguda per les disposicions administratives de l’ordenament espanyol vigent.

Col·laboració: 
JMFR
Llegir més...