Afecta sobretot els nens d’un a cinc anys, i és de predomini hivernal. És característica la formació de pseudomembranes fibrinoses molt adherides i blanques —o marrons si hi ha hemorràgies— a la gola i a les vies respiratòries i digestives superiors, amb simptomatologia local de tumefacció, disfàgia, dispnea, etc. Si la membrana es localitza a la laringe, el malalt pot morir d’asfíxia. Les alteracions generals (febre, astènia, anèmia i paràlisi) són produïdes per l’alliberament de les toxines bacil·lars. El malalt ha d’ésser aïllat, i cal esterilitzar tot allò que hi tingui contacte, per tal d’evitar el contagi. El tractament és fet amb sèrum antidiftèric (perfeccionat pel biòleg Gaston Léon Ramon) i antibiòtics. Mortal en un gran nombre de casos abans del desenvolupament d'un vaccí, fou descrita el 1826 pel metge francès Pierre Bretonneau, el qual la diferencià de l'escarlatina i li donà el nom, en referència a les pseudomembranes (del grec diphthera, ‘pell adobada’). El 1913, a partir dels treballs d'Emil von Behring i altres científics, hom obtingué un vaccí d'elevada efectivitat, que es començà a administrar a gran escala els anys vint. A l'Estat espanyol hom n'establí l'obligatorietat des del 1943, que es mantingué fins al final del franquisme. Sol ser administrat en combinació amb altres antígens, com els del tètan, la tos ferina, o la poliomielitis, entre d'altres, i requereix dosis de record. A Catalunya el darrer cas fou registrat el 1983. El maig del 2015 fou novament identificada en un infant no vacunat.
f
Patologia humana