L’aparell digestiu és un tub que normalment té dues obertures, una per a l’entrada dels aliments i una altra per a la sortida dels residus no digerits. Durant l’evolució, el tub digestiu ha sofert una diferenciació en regions anatòmiques i fisiològiques ben particularitzades. En els espongiaris, els cnidaris i els ctenòfors hom no pot encara parlar d’un tub digestiu; tenen solament una cavitat gastrular amb un forat únic, on té lloc una digestió extracel·lular. En els cucs plans (platihelmints) el tub digestiu, poc o molt ramificat, té un sol forat i comunica amb una faringe que, sovint, es pot allargar com si fos una trompa, sortint de la boca ventral; en molts, de vida paràsita, no hi ha restes de tub digestiu i la nutrició és efectuada per osmosi a través de la pell. En la resta dels invertebrats i en tots els vertebrats l’aparell digestiu és ja un tub amb dos forats (boca i anus) i diferenciat en regions; així, el cuc de terra presenta una boca, una faringe muscular i secretora de mucus, un esòfag, una cavitat de parets fines i toves per a emmagatzemar el menjar, un estómac triturador de parets musculars gruixudes i que serveix per a triturar els aliments, i un llarg intestí secretor on té lloc la digestió intestinal extracel·lular i per on també és efectuada l’absorció, el qual, al final, té un anus.
Entre els artròpodes, i sobre un pla general amb moltes analogies, hom pot trobar diferències estructurals típiques de cada grup; així, els crustacis, a part els elements de la boca, tenen un estómac triturador revestit d’anells i peces quitinoses, seguit d’un intestí mitjà proveït d’una glàndula digestiva o fetge; els aràcnids solament poden xuclar aliments líquids, i l’estómac els funciona com una bomba aspiradora; els insectes presenten una gran varietat de formes bucals (mastegadores, xucladores, picadores, etc.), amb un parell de glàndules salivals i l’intestí, que diferencia un estómac més o menys complicat. Dins els equinoderms, les estrelles de mar després de la boca tenen un curt esòfag que comunica amb un estómac en forma de bossa evaginable (tenen digestió externa) que presenta a la part superior cinc ramificacions que entren dins cadascun dels braços, amb missió secretora i d’absorció, i l’intestí desemboca a la part superior de l’animal per un anus. Els eriçons presenten un llarg intestí sense ramificacions, amb una boca mastegadora, composta d’un conjunt de peces calcàries i mòbils, l’anomenada llanterna d’Aristòtil, mentre que alguns ofiuroïdeus no tenen anus. En els vertebrats, l’aparell digestiu té ja una estructura constant, amb les següents regions: boca, faringe, esòfag, estómac, intestí prim i intestí gros (acabant en un anus). La boca té glàndules salivals solament en els vertebrats terrestres, amb missió lubrificant, a més de digestiva, i s’hi produeix una primera digestió bucal. La missió de l’esòfag és només conductora i lubrificant; per això secreta una gran quantitat de mucus. Potser la regió amb més variabilitat morfològica és l’estómac, que té missió digestiva gràcies a la pròpia fabricació dels sucs gàstrics. En els ocells, aquesta dilatació de l’intestí anterior pot ésser dividida en dues subregions: la primera, anomenada proventricle, és glandular i digestiva, i la segona, anomenada pedrer, té les parets musculars molt gruixudes i va recoberta internament d’una capa còrnia dura i de missió trituradora que compensa la manca de dents.
Entre els mamífers, l’estómac més destacable com a complicat és el dels remugants, dividit en quatre regions: rumen, reticle o bonet, llibret i quall; a les dues primeres té lloc una digestió de tipus bacterià, sense secreció glandular, la qual només es dona al quall o estómac veritable. L’intestí prim dels vertebrats va separat de l’estómac per la vàlvula pilòrica i és més o menys llarg, segons la mena de nutrició (molt més llarg en els herbívors); presenta formacions de diverses menes (cecs pilòrics, vàlvula espiral dels peixos cartilaginosos, vàlvules connivents, vellositat intestinal, etc.) que, sense augmentar la llargada de l’intestí, augmenten la superfície d’absorció (absorció i digestió són les funcions principals de l’intestí prim). La digestió hi té lloc mitjançant la secreció de sucs intestinals i de bilis, elaborada pel fetge, i de sucs pancreàtics, i la funció digestiva és facilitada pels moviments intestinals. A l’intestí gros, separat del prim per la vàlvula pilòrica, no hi ha pròpiament digestió, puix que aquesta regió final del tub digestiu no té glàndules secretores d’enzims. En els animals que no tenen enzims cel·lulòsics o cel·lulases hi ha una digestió bacteriana de les cèl·lules vegetals que no han pogut ésser atacades pels sucs estomacals i intestinals. L’aparell digestiu acaba a l’anus, que pot ésser directament en contacte amb l’exterior (mamífers placentats) o bé comunicar amb un diverticle anomenat cloaca, on també desemboquen els porus sexuals i els urinaris.
L’aparell digestiu en els humans
En l’home l’aparell digestiu és constituït pel tub digestiu i les glàndules digestives. El tub digestiu, d’una longitud d’11 metres, comença a la boca, on els aliments són triturats per les dents i són barrejats amb la saliva; després passen, a través de l’istme de la gola, a la faringe, conducte musculomembranós que es continua amb l’esòfag, tub de 25 cm que travessa el diafragma i acaba en una porció dilatada, l’estómac, el qual secreta el suc gàstric, ric en àcid clorhídric i ferments, com és ara la pepsina, i, a través del pílor, es comunica amb el duodè, primera porció de l’intestí prim; les altres dues porcions, el jejú i l’ili, formen la part més llarga de tot el budell, uns 8 m, i es repleguen formant les anomenades nanses intestinals. Al nivell de l’angle ileocòlic comença l’intestí gros amb el cec, seguit del còlon, en el qual hom distingeix tres porcions: l’ascendent, la transversa i la descendent; ve després, en forma de S itàlica, la sigma ilíaca o nansa sigmoide. L’última part del tub digestiu és el recte, que acaba en l’orifici anal. Hom anomena glàndules digestives aquelles que són annexes al tub digestiu, al qual aboquen els sucs que secreten. Són les glàndules salivals, el pàncrees i el fetge. Les glàndules salivals són les paròtides, les submaxil·lars i les sublinguals, i secreten la saliva que conté un ferment, la ptialina, que transforma el midó en maltosa i dextrina. El pàncrees és una glàndula alhora endocrina i exocrina situada entre l’estómac i el duodè, al qual el conducte excretor del pàncrees, anomenat conducte de Wirsung, aboca el suc pancreàtic ric en enzims. El fetge, grossa víscera del quadrant superior dret de la cavitat abdominal, secreta la bilis, que, a través del conducte hepàtic, és dipositada en la bufeta biliar, on és concentrada, i passa després pel conducte cístic i pel colèdoc fins que arriba a la segona porció del duodè.