Exemples de diglòssia són algunes aristocràcies europees abans de la Primera Guerra Mundial (llengua A: el francès; llengua B: la del país corresponent), la comunitat suïssa alemanya (llengua A: alemany comú; llengua B: suís alemany) i la societat catalana en el seu conjunt, bé que amb diferències regionals històriques (situació més atenuada a Catalunya que al País Valencià o al Rosselló). Alguns autors distingeixen entre diglòssia em>parcial i diglòssia total segons que l’alternança dels parlars A i B es produeixi amb pressions de caràcter polític externes (ocupació militar, opressió nacional) o no. Joshua A. Fishman (1967) en feu una revisió que ha estat molt difosa i que es proposava distingir l’anàlisi dels comportaments lingüístics individuals (bilingüisme) i el dels usos lingüístics socials (diglòssia). El concepte, que introduïren en l’àmbit català F. Vallverdú i L.V. Aracil, s’ha popularitzat extraordinàriament en la versió que proposa Fishman, la qual cosa ha provocat una pèrdua de denotació i de rigor. Això ha portat a revisar la interpretació diglòssica de la situació sociolingüística catalana en els últims anys, en favor d’altres conceptes més adients com el de conflicte lingüístic.
En la sociolingüística catalana la diglòssia ha estat considerada un concepte sincrònic i ha estat més habitual una visió dinàmica del conflicte lingüístic, en què la distribució funcional manté una tensió interna que només pot ser resolta amb la substitució lingüística per la llengua A, o la normalització de la llengua B.