Hom sol referir-se més específicament amb l'expressió "formació professional" a les titulacions no universitàries de tipus tècnic que es cursen en itineraris d’etapes i durada variables. La formació professional (ensenyament) inclou, ultra les qüestions tècniques, les socials, econòmiques, empresarials i sindicals. A l’Estat espanyol, durant el franquisme la llei d’educació del 1970 programà la formació professional, consistent només en les especialitats d’ electricitat, mecànica i administració, com l’alternativa tècnica al batxillerat. El fracàs d’aquest model d’ ensenyament secundari aconsellà potenciar la formació professional amb el nou sistema a partir del 1990.
Estructurat en dos graus, mitjà i superior, per a accedir al primer hom exigeix el graduat d’educuó secundària, mentre que per al segon és necessari el batxillerat, i els títols corresponents a ambdós són, respectivament, els de tècnic i tècnic superior. La nova formació professional, que a mitjan anys noranta oferia més de 200 especialitats, inclou com a hores lectives les pràctiques en empreses. Les noves especialitats s’implantaren progressivament des del curs 1987-88 amb el nom de mòduls professionals de nivell 2 i 3, que posteriorment, a partir del 1995-96, es definiren com a cicles formatius. El nou sistema comportà un gran augment de l’alumnat. A Catalunya, el departament d’Ensenyament inicià el 1997 la confecció del mapa escolar de la formació professional, que defineix les especialitats a cada centre.
Al juny del 2015 el Parlament de Catalunya aprovà la llei de formació i qualificació professional de Catalunya, que integrava la FP educativa (recollida en la Llei d’Ensenyament de Catalunya de l’any 2009) i la FP laboral, fins aleshores segregades i a càrrec dels departaments d’Ensenyament i Ocupació, respectivament. Fou creat el Sistema Integrat de Qualificació i Formació Professional de Catalunya per a coordinar els centres de formació, oferir orientació laboral i reconèixer l’experiència laboral.