Apareix en la litúrgia dels sagraments, i ha adquirit un relleu especial en la celebració eucarística, sobretot a l’Orient, com a part important de l'anàfora. Amb l’epiclesi hom demana al Pare d’enviar l’Esperit Sant damunt el pa i el vi perquè siguin convertits en el cos i en la sang de Crist i siguin profitosos per a la santificació dels combregants. Les anàfores de la tradició alexandrina la tenen abans de les paraules de la institució de l’eucaristia; les altres anàfores orientals, després, com una seqüència de l'anamnesi. A l’Occident, l’epiclesi no ha estat mai tan explícita com a l’Orient. El cànon romà clàssic conté una invocació de caire consecratori abans de la institució. Les noves pregàries eucarístiques (1968) tenen una epiclesi consecratòria antecedent i una altra de comunió després del relat de la institució. La diversa importància i força donada a l’epiclesi per les Esglésies d’Orient i d’Occident ha fet que l’Església llatina posés el punt central de la missa en les paraules de la institució eucarística, mentre que les Esglésies orientals han explicitat més el paper de l’Esperit Sant en la teologia eucarística. Aquestes diverses concepcions provocaren, al llarg de la història, controvèrsies doctrinals que han dificultat l’acostament entre els dos mons eclesials.
f
Cristianisme