i Escola Mallorquina | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Escola Mallorquina

poètica poètica
Nom donat al conjunt de poetes mallorquins de la primera meitat del s. XX, especialment el grup de la revista La Nostra Terra, i dels primers anys de la postguerra, les característiques comunes dels quals s’anaren accentuant més i més fins a llur crisi cap al 1950.

Bé que hom ha de considerar com els seus precedents directes Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, l’Escola Mallorquina seguí, de fet, una línia iniciada ja per Pons i Gallarza, la característica primordial de la qual seria la contenció, d’arrel clàssica, traduïda externament en la rigor acadèmica de la forma (li interessà per damunt de tot l’art i la musicalitat com a recurs fonamental de la poesia), de la temàtica (limitada i sovint paisatgista) i del to expressiu (volgudament mesurat, sense violències ni audàcies). Aquesta perfecció formal dels versos i l’humanisme clàssic i mediterrani que hi ha al fons de tota la seva poesia (heretat directament de Costa i Llobera però també dels italians Carducci, Pascoli o Leopardi) l’acosten en un cert sentit al Noucentisme i sobretot a Josep Carner, que defensà en moltes ocasions l’estètica classicitzant dels poetes mallorquins. El gust per la forma i el domini dels matisos de la llengua es posen també de manifest en les traduccions de poesia fetes per les figures més representatives de l’Escola: Maria Antònia Salvà (Mistral), Llorenç Riber (Virgili), Miquel Ferrà, que portà en gran part la direcció intel·lectual de l’Escola (Leopardi, Hugo, Verlaine, Carducci, D’Annunzio, Tibul·le) i també Guillem Colom (Horaci) i Miquel Forteza (Poe, Valéry, Wilde). Gabriel Alomar, allunyat per raons d’ordre ideològic de l’Escola Mallorquina, conformista i sense preocupacions polítiques, participà, això no obstant, del seu classicisme i del gust per la perfecció tècnica de la poesia. Uns primers intents de renovació de la poesia mallorquina, fins llavors impermeable a qualsevol nou moviment, es manifestaren dins mateix de La Nostra Terra amb l’obra de B. Rosselló-Pòrcel, que juntament amb influències clares de la poesia castellana de l’anomenada Generación del 27 presenta encara estrets lligams amb l’Escola, principalment la interpretació poètica del paisatge de Mallorca. Després de la guerra civil de 1936-39, Miquel Ferrà, Guillem Colom, Miquel Forteza i Joan Pons i Marquès, en un esperit de fidelitat als poetes mallorquins anteriors, imposaren a les noves generacions l’ortodòxia de l’Escola i continuaren vinculats a la seva estètica i als seus recursos expressius. Tanmateix, a partir del 1950 els poetes que havien seguit llur mestratge —Miquel Dolç, Llorenç Moyà, Jaume Vidal i Alcover— s’anaren separant cada vegada més d’aquesta ortodòxia. L’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) de Manuel Sanchis i Guarner assenyala de fet l’aparició d’una oposició, a vegades violenta, als esquemes tradicionals de l’Escola Mallorquina, que hom considera desfasats, folklòrics i localistes.

Col·laboració: 
MToV
Llegir més...