i escolapi | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

escolapi

substantiu masculím
Cristianisme
catolicisme catol
Membre de l’Escola Pia, orde religiós dedicat a l’educació dels nois, fundat per Josep de Calassanç, a Roma, per continuar la seva obra d’escoles populars iniciada el 1597.

Foren constituïts en congregació per Pau V el 1617 i en orde religiós per Gregori XV el 1621, que aprovà les constitucions el 1622 d’acord amb el règim propi dels clergues regulars. Els escolapis es difongueren molt aviat pels estats italians i per Bohèmia. Per desavinences internes Innocenci X els suprimí com a orde el 1646, però no abandonaren les escoles, i el 1656 i el 1669 foren novament elevats a congregació i a orde. Continuà l’expansió per tota l’Europa central (Polònia, Hongria, Eslovàquia, Àustria, Romania, Lituània i Alemanya, i també Iugoslàvia, Rússia i Suïssa). Al s XVIII assoliren una gran importància, tant pel nombre de col·legis com pel prestigi científic. El període napoleònic i els esdeveniments polítics europeus els afectaren notablement. El 1994 l’orde tenia 1 447 membres i 229 cases. A la península Ibèrica s’introduïren per Catalunya, encara en vida de Calassanç, bé que només hi pogueren obrir casa a Guissona (1638-41), de vida efímera a causa de la guerra dels Segadors. El 1683, després d’altres intents fallits, hom féu la primera fundació estable a Moià. S'expandiren primer pel Principat i després per Aragó i Castella. A València no obriren escola fins el 1738. Les primeres cases, obra de napolitans, depengueren de la província escolàpia de Sardenya com a viceprovíncia de Catalunya (a vegades anomenada d’Espanya). La guerra de Successió deixà els col·legis en mans d’escolapis autòctons, els quals es constituïren en comissariat dependent de Roma. El 1711 formaren la viceprovíncia d’Espanya, província des del 1731. Les cases del Principat, que ja des del 1729 gaudien d’una certa autonomia, el 1742 formaren la viceprovíncia de Catalunya, província des del 1751 que incorporà Mallorca el 1893, mentre que la resta, incloses les de València, constituí la província d’Aragó. Els col·legis s’havien establert amb contracte amb els municipis, cosa que, juntament amb les donacions dels particulars, en feia possible la gratuïtat. L’ensenyament comprenia catecisme, primeres lletres, gramàtica llatina (a València hom topà amb dificultats per tal com els jesuïtes se n'atribuïen l’exclusiva) i retòrica, amb especial atenció a l’aritmètica. A Mataró hom ensenyà filosofia des del 1742 i nàutica des del 1767. Gairebé tots els col·legis tenien internat i a Mataró i a València hi hagué seminari de nobles. La incorporació dels escolapis als corrents culturals de l’època decantà llur ensenyament vers les ciències positives. A Catalunya es renovaren els edificis escolars, s’inicià (1772) l’edició de texts propis i es redactà un mètode uniforme per a tots els col·legis (1797). La butlla Inter graviores, de Pius VII (1804), separà de l’obediència al superior general els escolapis d’Espanya, i fou creada una vicaria general que durà fins el 1904. El 1826 es formà la viceprovíncia de València, que esdevingué província el 1833. La província de Catalunya obrí col·legis a Cuba el 1857. Les supressions d’ordes religiosos del s XIX no inclogueren el dels escolapis, atesa llur utilitat, però la del 1837 els afectà greument en la disminució de personal i d’activitats docents. D’altra banda, la promulgació de plans d’estudis posà fi a llur autonomia pedagògica i el 1859 foren declarats establiments privats, tot perdent el seu caràcter tradicional d’escoles públiques. La revisió unilateral dels pactes fundacionals per part dels nous ajuntaments sorgits de la revolució del 1868, anul·là o féu insuficients les donacions municipals, i la Santa Seu hagué d’autoritzar (1873) el cobrament als alumnes. Des de la Restauració fins a la Primera Guerra Mundial hi hagué una gran activitat fundacional. Els escolapis participen activament en la renovació pedagògica i en moviments diversos com el litúrgic, el cant gregorià, pomells de joventut, federació de joves cristians, etc. Catalunya féu noves fundacions a Cuba (viceprovíncia des del 1906) i també a Panamà (1889) i Mèxic (1913) i, a Europa, a Lovaina (1909-14). A Barcelona, i posteriorment a València, hom fundà l’Acadèmia Calassància, que aplegà els antics alumnes amb fins culturals i publicà la revista del mateix nom (1891-1930), i hom participà activament en els nous moviments pedagògics i litúrgics. Durant la Segona República els col·legis depengueren jurídicament de les associacions de pares de família. Represes les activitats docents després de la guerra civil de 1936-39, hom fundà noves cases al país, com també a Amèrica i al Senegal: la província de Mèxic (1990) fou fruit de l’aportació catalana, i actualment hi ha viceprovíncies dependents de Catalunya com ara l’Alta i Baixa Califòrnia (1987), i el Senegal-Camerun (1987), i la viceprovíncia de l’Amèrica Central (1960) depèn de la de València. Actualment, hom ha iniciat també labors educatives a parròquies, a institucions estatals i en activitats de lleure (colònies, casals, esplais, etc), i hom ha establert la coeducació en els seus col·legis i ha incorporat seglars a la seva direcció. Per gestionar l’activitat escolar hom creà el secretariat de les Institucions Escolars de l’Escola Pia de Catalunya. La Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi (1983) en el tercer centenari de la seva introducció a Catalunya. Han estat superiors de l’orde els escolapis catalans Calassanç Casanovas (1868-86), Tomàs Viñas (1912-23) i Josep M. Balcells (des del 1985).

Col·legis i cases d'escolapis als Països Catalans

Província escolàpia de Catalunya  
Moià (Moianès) 1683
Oliana (Alt Urgell) 1690-1844
Balaguer (Noguera) des del 1700
Castellbò (Alt Urgell) 1709-1718
Puigcerdà (Baixa Cerdanya) 1728-1972
Igualada (Anoia) 1723-1836 i des del 1858
Mataró (Maresme) des del 1737
Solsona 1757-1837
Sant Antoni (Barcelona) des del 1815
Sabadell (Vallès Occidental) des del 1818
Calella (Maresme) des del 1819
Olot (Garrotxa) des del 1858
Reus (Baix Camp) 1858-1870
Terrassa (Vallès Occidental) 1864-1868 i des del 1901
Vilanova i la Geltrú (Garraf) des del 1877
Tàrrega (Urgell) des de 1884
Morella (Ports) 1885-1972
Col·legi Calassanci (Barcelona) des del 1893
Palma de Mallorca 1893-1904
Valls (Alt Camp) 1893-1905
Sarrià (Barcelona) des del 1894
Castellar del Vallès (Vallès Occidental) 1896-1939
Col·legi Balmes (Barcelona) des del 1899
Caldes de Montbui (vallès Occidental) des del 1909
Nostra Senyora (Barcelona) des del 1909
Alella (Maresme) des del 1916
Sant Martí de Tous (Anoia) 1926-1928
Granollers (Vallès Oriental) des del 1933
Sitges (Garraf) 1934-1940 i des del 1948
Barcelona-Wad-Ras 1949-1951
parròquia de Sant Josep de Calassanç (Barcelona) des del 1953
Sant Adrià de Besòs (Barcelonès) des del 1963
les Arenes, Terrassa (Vallès Occidental) 1962-1970
l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) 1968-1995
Residència Provincial (Barcelona) 1970-1982
parròquia de Ca N'Oriac, Sabadell (Vallès Occidental) des del 1978
parròquia del Carme (Barcelona)  
Província escolàpia de València  
Sant Joaquim (València) des del 1738
Gandia (Safor) des del 1807
Col·legi Reunit (València) 1830-1847
Utiel (Plana d’Utiel) 1869-1931
Xàtiva (Costera) 1876-1881
Alzira (Ribera Alta) 1877-1949
Castelló de la Plana des del 1897
Algemesí (Ribera Alta) des del 1908
el Grau (València) 1911-1936
Godelleta (Foia de Bunyol) 1915-1960
Residència Universitàrai (València) 1946-1964
Col·legi Calassanç (València) des del 1954
la Malva-rosa (València) des del 1963
Província escolàpia d’Aragó  
Peralta de la Sal (Litera) des del 1697
Benavarri (Baixa Ribagorça) 1729-1837
Tamarit de Litera 1740-1940
Albelda (Litera) 1786-1808
Fraga (Baix Cinca) 1827-1883
Col·legi i cases d’escolàpies  
Figeueres (Alt Empordà) des del 1829
Arenys de Mar (Maresme) des del 1842
Sabadell (Vallès Occidental) des del 1846
el Vendrell (Baix Penedès) 1850-1947
el Masnou (Maresme) des del 1852
Girona 1853-1973
Blanes (Selva) 1854-1865
Barcelona des del 1857
Sóller (Mallorca) 1857-1973
Olesa de Montserrat (Baix LLobregat) des del 1958
Sant Martí de Provençals (Barcelona) des del 1862
Alzira (Ribera Alta) 1877-1886 i 1893-1949
Vilanova i la Geltrú (Garraf) 1880-1906
València des del 1886
Gràcia (Barcelona) des del 1897
Palma de Mallorca des del 1924
Gandia (Safor) des del 1942
Alaquàs (Horta) des del 1957
Horta (Barcelona) 1959-1977
Bon Pastor, Figueres (Alt Empordà) 1966-1990
l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) des del 1972
Paterna (Horta) des del 1972
València des del 1992

Col·laboració: 
MiP
Llegir més...