El prosoma o cefalotòrax, que és cobert per un únic escut dorsal, el mesosoma o preabdomen, que és ample i format per set segments, i el metasoma o postabdomen, que és molt més prim, llarg i mòbil, i per això rep vulgarment el nom de cua. En l’últim segment del metasoma hi ha una glàndula verinosa que comunica amb un inflament que acaba en un agulló. Els pedipalps són molt desenvolupats i acaben en una forta pinça, amb què agafen llurs preses i les immobilitzen amb l’agulló verinós del postabdomen, que poden doblegar sobre el cap. Els quelícers, per contra, són molt reduïts. A la part ventral del mesosoma hi ha un parell de membranes, en forma de pinta o rastell, de caire sensorial. Respiren per quatre parells de sacs pulmonars. De dia resten sota les pedres i a la nit surten a caçar. La fecundació va precedida per una dansa nupcial. Després de la fecundació, la femella sol matar el mascle i menjar-se'l. Són vivípars, i la femella porta sobre l’esquena les petites cries ja nascudes. El verí dels escorpins africans i sud-americans és molt perillós, àdhuc pot ésser mortal; el dels europeus és simplement molest. L’ordre comprèn unes 600 espècies, distribuïdes en sis famílies, amb nombrosos gèneres que viuen en els països càlids i temperats. Als Països Catalans són freqüents en llocs secs i càlids, i són repartits en tres gèneres: Buthus, amb l’espècie B. occitanus, que viu en terrenys calcaris; Euscorpius, amb l’espècie E. flavicandis, de color negre amb cua groga, que viu en terrenys silícics, i Belisarius, amb l’espècie B. xambeui, negre i cec, que viu en determinades grutes dels Pirineus.
m
pl
Aracnologia
Escorpí
© Fototeca.cat-Corel