El concepte d’edat del ferro, nascut a la primeria dels estudis de la prehistòria (primera meitat del s. XIX), fou resultat d’una visió purament tipologista, aleshores inevitable, puix que es tractava primordialment d’ordenar les troballes d’objectes. Avui, bé que aquest nom es manté, ha perdut valor com a etapa històrica, puix que només és aplicable a Europa. L’ús del ferro com a metall d’utilització artesana fou un fet tardà. Les grans civilitzacions del Pròxim Orient (Egipte, Mesopotàmia, Creta, etc) empraren bàsicament el bronze. L’ús del ferro sembla que començà a generalitzar-se a partir de l’Àsia Menor, vers la fi de l’imperi hittita, i les primeres referències escrites procedeixen dels arxius reials del palau de Boǧazköy. Des d’aquest nucli originari, el coneixement del ferro s’estengué, d’una banda, cap a Síria, Palestina, Mesopotàmia i Egipte, i, de l’altra, cap a Europa. Al Pròxim Orient esdevingué normal entre el 1900 i el 1200 aC. Les invasions dòriques l’introduïren a Grècia, cap al 1100 aC, i esdevingué d’ús general durant el període geomètric (s. X-IX aC). Per la ruta del Danubi, el coneixement del ferro s’introduí cap a l’Europa central, on floria aleshores una notable metal·lúrgia del bronze, i l’expansió del ferro fou afavorida pel nomadisme i els moviments de pobles. L’expansió mediterrània del ferro fou resultat de les navegacions i les colonitzacions dels fenicis i dels grecs, durant els s. VIII-VI aC, a conseqüència dels nous establiments, com Cartago, o de les relacions comercials amb els indígenes. A través d’Egipte, seguint la via del Nil, el ferro penetrà, molt lentament, cap a l’interior del continent africà. Un centre de difusió d’aquest metall fou el reialme de Núbia o d’Etiòpia (s. V-III aC), però tardà segles a arribar a la costa atlàntica i al sud. A Europa, hom distingeix dos períodes: Hallstatt i La Tène. L’època de Hallstatt, que començà vers el s. XII aC i tingué el moment màxim pels volts de l’any 1000 aC, representà la transició de la metal·lúrgia del bronze cap a la del ferro a l’Europa central i centreoccidental; el ferro era utilitzat, però la majoria de les peces metàl·liques eren encara de bronze. La gran mobilitat d’aquests pobles, indoeuropeus i incineradors, facilità l’expansió del coneixement del ferro. Un altre nucli important, relacionat amb els del centre d’Europa, es creà al nord i al centre d’Itàlia (cultura de Villanova) del 1000 aC al 700 aC, aproximadament, i és a la base de la posterior civilització etrusca. L’època de La Tène, lligada originàriament als pobles gals del centre i del nord de l’actual territori francès, representà la incorporació a la plenitud de l’ús del ferro (s. VI-II aC). Però uns altres pobles desenvoluparen també una metal·lúrgia semblant en intensitat, sense influències directes de La Tène, com els del centre de la península Ibèrica durant els s. V-II aC (cultures dites posthallstàttiques).
La divisió tradicional entre la primera i la segona edat del ferro no té gaire sentit als Països Catalans. Hom considera pertanyents a la primera edat del ferro el període hallstàttic, corresponent a les invasions dels indoeuropeus, dels s. X-IX aC fins al VI aC, mentre que la segona edat del ferro correspon a l’època ibèrica, del s. VI aC fins a l’arribada dels romans (218 aC). Però, en realitat, la veritable introducció a la tecnologia del ferro fou posterior a les invasions indoeuropees, puix que no es produí fins que donà fruit la influència grega i feniciocartaginesa, entorn del s. VI aC, i correspon a l’època ibèrica. A Mallorca i a Menorca, on la civilització talaiòtica presenta una forta continuïtat durant tot el primer mil·lenni aC, aquest terme, en sentit de divisió cronològica, no és gaire utilitzat pels prehistoriadors.