Si hom el frega amb la mà se’n desprèn una lleugera olor. Normalment actua amb valència +2 i +4, malgrat que també es pot presentar amb —4. Hom en coneix deu núclids naturals: 112 (0,9%), 114 (0,6%), 115 (0,4%), 116 (14,1%), 117 (7,5%), 118 (24%), 119 (8,6%), 120 (33%), 122 (4,8%) i 124 (6,1%), i onze núclids artificials: 108, 111, 113, 117m, 119m, 121 i 121m, 123, 125, 126 i 127. També ren el nom de júpiter, provinent del déu romà Júpiter.
Esmentat per Homer i emprat pels contemporanis de Plini per a recobrir els objectes de coure i de llautó, l’estany fou molt utilitzat durant l’edat mitjana, sobretot com a substitutiu, més econòmic, de l’argent; la vaixella d’estany era la vaixella ordinària de la burgesia; els pesos eren també d’estany, i l’Església n'admetia l’ús per a la fabricació de vasos sagrats. Durant els segles XVI i XVII la professió d’estanyer continuà essent molt difosa: hom obtenia les peces de valor, recercades encara avui dia, en motlles de metall o de pedra tallada; per als plats o plates ordinaris hom emprava motlles de sorra. L’art de l’olleria d’estany fou substituït al segle XX pel de la ceràmica.
SnO2 + 2C →2CO + Sn — 85 Kcal.
Una part de l’estany resta a les escòries, que hom recicla com a mineral; hom sotmet l’estany brut obtingut (99%) a una liquació, a una temperatura lleugerament superior a la de la fusió de l’estany (232°C), que elimina el ferro sota la forma d’un aliatge sòlid ferro-estany i, finalment, a l’acció oxidant d’un corrent d’aire, que n'elimina les impureses restants sota la forma de “crasses” que es formen a la superfície del bany. El metall així obtingut té una puresa del 99,9% i, a vegades, hom l’afina electrolíticament. El valor i la raresa de l’estany fan de la seva recuperació una operació remuneradora. Ateses la seva inalterabilitat i la seva resistència a la corrosió, hom empra l’estany per a la protecció de certs metalls (Cu, Fe). En la indústria alimentària és emprat sota la forma de tubs o de làmines i també per a la fabricació de llauna, que absorbeix més de la meitat de la producció de l’estany. En la indústria elèctrica hom l’empra per a estanyar fils conductors; en les indústries química i agrícola, per a fabricar peces, recobrir canalitzacions i per a obtenir els seus composts; en la indústria farmacèutica, per a tubs i altres recipients, i en la mecànica, per a l’obtenció de planxes i per a la protecció de certes làmines de plom. Polvoritzat, en solució col·loidal i juntament o no amb el seu òxid, l’estany és emprat com a vermífug i per a combatre la furuncolosi. L’estany serveix també per a fabricar nombrosos aliatges, sobretot bronze i antifricció. Aliat amb plom, permet d’obtenir diferents metalls per a soldadures: soldadura dels estanyers (45 a 65% de Sn), soldadura per a soldar el zinc (30 a 40% de Sn), soldadura pels plomers (25% de Sn), etc. Aliat amb l’antimoni (15 a 20%), que l’endureix, l’estany serveix per a fabricar aixetes per a la indústria química. Certs aliatges tenen una utilització molt ben definida: el metall de la reina (estany, antimoni, plom i bismut) i el metall anglès (estany + 10% d’antimoni + 2 a 3% de coure i de plom) són emprats per a fabricar coberts, cafeteres, etc. L’estany també és emprat per a obtenir aliatges que es fonen a una temperatura inferior a 100°C (aliatges de Newton, de Darcet, de Lipowitz i de Wood).