i Figueres | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Figueres

El centre de la ciutat de Figueres al voltant de la Rambla
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi i cap de la comarca de l’Alt Empordà, a la plana empordanesa, a l’esquerra del riu Manol.
Població: 
43.330 h
[2009]
Extensió: 
19 km2

Situació i presentació

El terme municipal tradicional de Figueres tenia 12,9 km2, als quals se sumaren, el 1975, els de l’antic terme municipal de Vilatenim (6,41 km2), cosa que fa un total de 19,31 km2. És ocupat en una bona part pel nucli urbà i pels ravals formats al seu voltant. La ciutat s’estengué pel pla i per les petites elevacions del terme, sense cap barrera geogràfica que ho impedís.

El municipi és a la zona de contacte entre la plana al·luvial empordanesa i els primers vessants de l’espai que anomenem les Garrotxes d’Empordà, al final de les terres planes del sector nord-occidental de l’Alt Empordà. Aquesta plana comprèn un ampli sector a llevant, al NE i a migdia del terme tradicional, mentre que el sector de ponent és accidentat per turons calcaris no gaire elevats, que arriben a 136 m d’altitud al Bosc del Rei, amb el sector de la Muntanyeta al NW, on fou bastit el castell de Sant Ferran. El punt de contacte entre els dos espais geogràfics es manifesta també dins el mateix nucli de la ciutat, situada sobre terrenys plans excepte al NW —barri antic i part dels primers eixamples baixmedievals i altres de més moderns vers la carretera general—, on la pujada del Castell i el Garrigal assenyalen els primers pendents vers la zona aturonada.

El terme és drenat al SE pel Manol, que forma en aquest sector un seguit d’amplis meandres i fa de límit amb el terme municipal del Far d’Empordà, i per la riera de Galligants (o riera de Figueres), que el travessa d’E a W per la part central i passa per l’interior del nucli urbà (on ha estat coberta) i desemboca a la Muga a l’antic terme de Vilanova de la Muga (Peralada). Limita amb el terme ja esmentat del Far (SE i E), i amb els de Vila-sacra (E), Peralada, Vilabertran i Cabanes (N), Llers (NW i W) i Vilafant (W i SW). A més de la ciutat de Figueres, forma part del terme l’antic poble de Sant Pau de la Calçada, el veïnat de l’Aigüeta i l’antic municipi de Vilatenim, que comprenia els pobles de Vilatenim, cap municipal, i Palol de Vila-sacra, a la plana al·luvial de la conca de la Muga.

Les comunicacions

Figueres constitueix un punt de convergència de comunicacions comarcals i supracomarcals. Ja des de l’antiguitat, la calçada romana —la Via Augusta, que encara perdura en la toponímia de diversos sectors del terme com ara Sant Pau de la Calçada i la Calçada dels Monjos— travessava el sector de llevant del terme, en una bona part dins la zona urbanitzada. Hom situa a Figueres, o prop seu, la segona de les mansiones que els itineraris antics emplacen al sud dels Pirineus, l’estació de Iuncaria, i que probablement s’ha de relacionar amb les troballes del paratge de l’Aigüeta.

La carretera N-II de Barcelona a Perpinyà pel coll del Pertús travessa l’extrem de ponent de la ciutat, de S a N; la construcció d’una autovia de ronda que envolta el nucli urbà per llevant fent una ampla corba ha evitat els embussos que es produïen en el nucli urbà. L’autopista AP-7 de Barcelona a la Jonquera, paral·lela a la carretera estatal, travessa el sector de ponent del terme, darrere la muntanya del castell de Sant Ferran; té dues sortides prop de la ciutat, que comuniquen aquesta via amb la població i amb les carreteres que porten també al sector septentrional de la Costa Brava.

La carretera nacional N-260 comunica Figueres amb Olot (Garrotxa) i Ripoll (Ripollès), vers ponent, i amb Portbou i França cap a llevant. Unes altres carreteres destacables són la comarcal C-260 de Figueres a Roses, i la comarcal C-31 que porta, vers el S, de Figueres cap a la Bisbal d’Empordà (Baix Empordà), i cap al N arriba fins poc més enllà de Garriguella, enllaçant amb la N-260. De Figueres surten, a més, altres carreteres locals: la de Figueres a Albanyà per Llers i Sant Llorenç de la Muga, la de Sant Climent Sescebes i la que porta al poble proper del Far d’Empordà.

També passa per Figueres el trànsit ferroviari internacional, per la línia Barcelona-Cervera de la Marenda. El traçat de la via del tren travessa la comarca de S a N fins a la ciutat, punt en què canvia de direcció i va cap al SW-NE camí de Portbou, on travessa la frontera francoespanyola sota el coll dels Belitres. El 28 d’octubre de 1877 s’inaugurà el tram Girona-Figueres amb l’arribada del primer tren a la capital empordanesa, i el 20 de gener de 1878 el tren arribava a Portbou.

La població

Amb la carta de poblament concedida el 1267 per Jaume I, Figueres passà de ser un nucli medieval insignificant a una població (figuerencs) amb un ritme de creixement cada vegada més important per la continuada protecció dels sobirans. L’augment es mantingué als segles posteriors, amb oscil·lacions produïdes per les calamitats dels segles XVI i XVII; en el cas de Figueres, a l’increment del segle XVIII, general a tot el país, es degué sumar la immigració francesa motivada per la Revolució. El creixement al llarg de la centúria iniciat a causa de la prosperitat agrícola de la comarca, superats ja els problemes de la guerra de Successió, s’accelerà des de mitjan segle per la construcció del castell de Sant Ferran. Aquest augment, amb certs alts i baixos, arribà a doblar-se amb escreix en el transcurs del segle XIX. Durant els primers decennis del XX, la crisi agrària iniciada a la fi del segle anterior motivà un cert estancament. Després del parèntesi de la Guerra Civil de 1936-39 i dels anys immediatament posteriors, la població, a causa de la immigració industrial, augmentà espectacularment, sobretot a partir dels anys seixanta: 17 548 h el 1960, 22 087 h el 1970 i 31964 h el 1979 (aquest any, però, incloent-hi Vilatenim). Posteriorment, la població continuà creixent amb alts i baixos fins als inicis del segle XXI, (34 573 h el 1991, 33 064 h el 2001 i lVany 2005 va augmentar fins a 38 884 h).

L’economia

L’agricultura

L’agricultura és poc important dins el terme de Figueres a causa de la gran extensió del sòl urbà. La ramaderia i l’agricultura són encara, però, les ocupacions més corrents entre els habitants del poble de Vilatenim. Hi ha tanmateix una zona d’hortes sobretot al sector nord-oriental, ja en contacte amb les hortes de Vilabertran; i plantacions de pollancres prop del riu. Al costat dels productes específicament hortícoles, hi ha alguns conreus de secà, principalment de cereals, alfals i blat de moro.

Quant a la ramaderia, s’explota bestiar oví, boví, porcí, i aviram. El 2001, només el 2,3% de la població ocupada de Figueres es dedicava al sector primari.

La indústria

El desenvolupament de la indústria a Figueres —de menys importància que el sector comercial— ha anat molt lligat a la prosperitat agrícola de la comarca. El primer nucli industrial és situat, bàsicament, al SE de la ciutat, a l’eixample pròxim a l’estació del ferrocarril i a la via. Un nucli també força important s’estén al llarg de la carretera general N-II, sobretot vers el S, i s’expandeix per municipis veïns seguint aquesta direcció (Santa Llogaia d’Àlguema i Vilamalla). A banda i banda de la carretera de Roses, s’han edificat nombroses naus industrials i magatzems, que estan convertint aquest sector en una nova zona industrial. Finalment, hom troba indústries al nord de la ciutat, al llarg de la carretera N-II.

Les primeres indústries creades a Figueres eren petites, moltes simplement de tipus familiar i en general pertanyents als sectors alimentari i agrícola, que després van tenir un increment notable. Més tard creixeren el sector metal·lúrgic i del metall, amb empreses dedicades principalment a la construcció de maquinària agrícola, encara que posteriorment el sector s’ha diversificat. També és important el sector de la fusta (mobles i embalatges) i el de materials de la construcció (ciment, formigó, talc, marbres i granit, etc); hi són presents, encara, els sectors de la pell i la confecció, dels plàstics i el químic. La incidència de l’agricultura es fa palesa en la proliferació de frigorífics de conservació i comercialització dels productes del camp. El 2001, en el sector de la construcció treballava el 12,9% de la població ocupada, percentatge alt condicionat per la proximitat de la Costa Brava. El mateix any, la indústria comprenia el 15,7% de la població ocupada.

El comerç i el turisme

El sector terciari és l’activitat principal dins l’estructura productiva de la capital comarcal. Figueres ha estat sempre, des que té pes a la comarca, una població primordialment comercial. És el centre mercantil i de serveis i el seu mercat atreu tots els pobles de l’Alt Empordà, a més d’alguns de les comarques veïnes.

Els mercats del dijous de Figueres són molt concorreguts, malgrat que han perdut la gran importància que tingueren fins abans de la Guerra Civil de 1936-39, fet generalitzat arreu a causa de la facilitat actual de les comunicacions. Els llocs de venda del mercat figuerenc s’escampaven abans per tot el nucli urbà: la verdura i les fruites es venien a la plaça de l’Ajuntament, els cereals a la plaça del Gra, l’aviram i els conills a la plaça del Sol, la roba a la Plaça Triangular, i els ferros vells a la plaça de la Palmera. Però ara resten limitats al mercat de roba del Passeig Nou i al mercat de verdures i fruites de la plaça del Gra, on se celebra també el primer diumenge de cada mes un mercat de brocanters.

Les fires, abans famoses i d’una gran importància, sobretot les de ramaderia i maquinària agrícola, han anat en decadència. Destaca, per la seva antiguitat, la Fira de la Santa Creu, al principi de maig, que se celebrà per primer cop el 1420 coincidint amb la festa major de la ciutat. Des del 1989 té lloc al recinte firal situat a la carretera comarcal de Figueres a Roses, davant la urbanització de la Marca de l’Ham, on s’inclou una exposició de maquinària agrícola i una mostra d’indústria i comerç en general.

Les botigues i els establiments de tota mena proliferen per influència del turisme, molt nombrós pel fet que Figueres és una ciutat de pas —la primera gran població que hom troba en travessar la frontera—, perquè té una gran oferta cultural i perquè és molt propera a la Costa Brava, d’una bona part de la qual constitueix el cap o centre comercial natural.

La ciutat de Figueres

Morfologia urbana

La ciutat de Figueres, situada a 39 m d’altitud, es formà als vessants del petit turó del Garrigal, entre el curs de la riera de Galligants (extrem de migdia del nucli antic) i l’antiga calçada romana. El 2005 tenia 38 509 h. Figueres és la població més gran de l’Empordà i la capital indiscutible de l’Alt Empordà no sols per raons demogràfiques sinó també per altres de geogràfiques, històriques i socioeconòmiques. La seva situació al centre d’una comarca agrícola pròspera, vora vies de comunicació d’una gran importància i el fet de ser la primera ciutat al sud de la frontera, amb tots els avantatges econòmics i de moviment comercial i turístic que això comporta, ha contribuït, juntament amb factors històrics, al seu creixement modern i al fet que desplacés l’antiga capital feudal, que fou Castelló d’Empúries. La funció comercial de Figueres, ciutat mercat per excel·lència, i la tasca realitzada pels actius grups que dirigiren la vida pública local del segle XIX, en una gran part formats per gent d’idees modernes i progressistes, són les causes principals de l’aspecte urbà civilitzat i ordenat que encara manté.

L’expansió de la ciutat

El primitiu nucli murat, que es destaca pel traçat urbà de tipus medieval, peculiar dins el conjunt de la ciutat, amb carrers estrets i costeruts, es desbordà per tots costats a partir del segle XVIII, a causa del gran creixement demogràfic d’aquesta època. Les muralles, però, ja s havien enderrocat gairebé del tot al segle XVII i també s’havien iniciat alguns carrers extramurs.

L’expansió del segle XVIII s’originà principalment a l’actual carrer de la Jonquera i a l’altre costat de la riera (a l’indret de la Rambla actual). Des d’aleshores, l’antic traçat de la carretera estatal assenyala l’eixample, que s’inicia al Carrer Nou i s’estén per tot el sector meridional (carrer de Sant Pau). La gran expansió del segle XIX, una mica pertot, continua principalment en aquesta direcció, i també vers llevant. Sorgeixen nous carrers, com el de Sant Llàtzer (1832), i s’allarguen els ja existents. Durant el segle es construeixen una sèrie d’edificis públics que l’època exigeix, com la plaça del Gra (1825), el primer teatre (1826), l’institut d’ensenyament mitjà (1845), l’escorxador (1846), la fàbrica de gas (1860) o la plaça de toros (1894).

La construcció, els anys 1753-66, de la fortalesa militar del castell de Sant Ferran condicionà el desenvolupament urbanístic de la població (unes ordenances del 1770 organitzaven el territori en zones on era prohibida o limitada la construcció de nous edificis i es marcaren ja directrius de la futura ciutat). La plaça de l’Ajuntament, on hi ha la casa de la ciutat, porxada (destruïda en part en traçar la carretera de Girona a França), fou projectada el 1823 probablement per Rafael Cantró, autor també dels plans de la plaça vella del Gra (actualment de les Patates), del 1825, també porxada i dins l’estil neoclàssic imperant a la vila. Una nova plaça del Gra, coberta amb una estructura metàl·lica, s’acabà de dur a terme al final de l’Eixample de llevant cap a la fi del segle, planificada per Puig i Sagués.

El ferrocarril (1878) creà una altra àrea d’expansió; l’eixample més important es va estendre entre l’estació del tren (vers llevant de la vila antiga) i els dos costats de la carretera estatal (N-II), on sorgí un gran barri amb carrers rectilinis en què s’instal·laren nombroses botigues, magatzems i algunes indústries, barri que s’expandí encara al segle següent.

El cobriment de la riera de Galligants, límit natural de la població emmurallada que s’havia convertit en col·lector d’aigües negres, fou aprofitat per a obtenir un espai lliure que havia de ser el centre cívic de la vila. Els primers projectes són del 1828, promoguts pel batlle i governador militar José Camaño; el 1831 s’aprovà el projecte de Francesc Valls i les obres foren controlades per una junta i dutes a terme pel mestre d’obres barceloní Francesc Xatart, en diverses fases (1833, 1845, 1855 i 1879). Aquesta Rambla, ampli passeig flanquejat per rengleres de plàtans i amb el monument a Monturiol, obra d’Enric Casanovas, ha estat el marc agradable de la vida pública. El cobriment de la riera i la creació de la Rambla a partir del 1828 és com un símbol d’aquesta Figueres vuitcentista, de cases baixes, sovint d’una o dues plantes, que té una gran extensió urbana, amb carrers d’una certa amplada i edificis elegants i discrets.

L’expansió del segle XX ha seguit el nou traçat de la N-II, a laextrem de ponent de la ciutat. A l’altra banda de la carretera, al peu de la muntanya del Castell es creà el Parc Bosc Municipal (el 1918 foren plantats els arbres coincidint amb les festes de la Santa Creu), jardí públic on s’ha conservat la vegetació natural de l’indret (pinedes), en terrenys cedits per Joaquim Cusí i Fortunet (1897-1968), fill de Llers, que feu altres donacions a la vila.

A la dècada de1920 s’anà formant el barri residencial del Poble Nou, al sector SW, amb cases o xalets d’una o dues plantes amb petits jardins.

Vers el N del barri antic, s’enderrocà el barri del Garrigal, molt pobre i degradat, que es convertí en una zona de blocs d’apartaments, continuada vers la carretera, alguns de gran alçada. Altres barris formats sobretot per blocs de pisos van sorgir vers la carretera de Llers i darrere el parc (el Parc Bosc, Juncària, etc.). També cal assenyalar el creixement vers la carretera comarcal cap a Peralada i Garriguella (NE), que allarga l’Eixample, a llevant, vers la carretera de Roses (la Marca de l’Ham) i per l’antic traçat de la carretera N-II (el Carrer Nou té més d’1 km).

Les obres de Josep Roca i Bros

Figueres Vista del carrer Magre; a la dreta, l’església de Sant Pere, i al fons, el Teatre Museu Dalí
© JoMV
Des del 1840 i fins vers el 1865 tingué una importància decisiva en la urbanització i l’arquitectura de la ciutat de Figueres l’obra del gran arquitecte Josep Roca i Bros, que es mantingué bàsicament fidel als esquemes del neoclassicisme i que introduí elements ornamentals molt desenvolupats després per l’arquitectura isabelina, especialment balustres, mènsules o garlandes, sovint en terra cuita, realitzats per ollers de Figueres, Quart i la Bisbal.

El Teatre Municipal, la millor obra de Roca i Bros (1850), prop de l’església, al solar de l’antic cementiri, amb dues façanes de tres cossos amb elegant estructuració de cornises i pilastres jòniques, estàtues exemptes i decoració en terra cuita, era un teatre a la italiana, amb sala, prosceni i escenari, platea amb planta de ferradura i llotges laterals. El Liceu Figuerense hi creà una escola de cant, declamació i dansa. El 1939 fou destruït el teló de boca i el decorat del sostre (obra del pintor francès Fèlix Cagé), el mobiliari i el conjunt restà molt malmès. El 1968 fou convertit en el Teatre Museu Dalí, deixant els espais interiors molt esquemàtics, i cobrint l’escenari amb una cúpula reticulada (símbol dalinià de la unitat i la monarquia) dissenyada per Pérez Piñero.

Altres obres interessants de Roca i Bros, a més de l’església de la Divina Providència (1858), enderrocada el 1973 (pertanyia al convent de les monges de Santa Clara, al carrer de Santa Llogaia), dels traçats de la Plaça Triangular i del Passeig Nou (a la carretera d’Avinyonet) i d’altres propostes urbanístiques, militars o d’una presó moderna que no es realitzà, foren algunes cases plurifamiliars com la Casa Romaguera (1852), al carrer de la Jonquera, prop de la casa de la ciutat, aïllada, una de les més belles obres de l’arquitecte amb els temes neoclàssics preisabelins tractats amb una gran elegància; la Casa Fages, al final de la Rambla, també del 1852; la Casa Puig al carrer de Peralada (1855); la Casa Poli i Deseia, la casa del Cafè del Progrés i la Casa Bonaterra, a la Rambla, i la Casa Alegret, del Carrer Nou, totes del 1864, o els edificis industrials de la fàbrica d’adobs Pujol (1855) i la fàbrica del Carrer Nou (1855). Aquests anys de vida activa a Figueres (1848-65), Roca i Bros fundà l’Acadèmia d’Arquitectura Neoclàssica i al seu voltant es formaren una sèrie de mestres d’obres continuadors de la seva tasca, com Joan Papell i Llenas, Alexandre Comalat, Lluís Alcalà, Josep Cordomí i, des del 1870, el destacat Francesc Puig i Sagués.

Altres construccions notables

La tradició neoclàssica perdurà en la formació de la ciutat moderna de Figueres i moltes cases i edificis posteriors, fins i tot algunes de caràcter marcadament popular, es destaquen dins aquesta línia de racionalitat constructiva i llenguatge classicista. Les tendències historicistes es concretaren en l’eclecticisme dels darrers mestres de cases (Sebastià Pi i Pi i Esteve Muxach). El Modernisme hi tingué menys incidència; sobresurt l obra de Josep Azemar i Pont, entre la qual destaca l’Escorxador Municipal del 1903 (edifici recuperat per a finalitats culturals), la Casa Cusí (1894-95), neogòtica, la Casa Salleras (1910), a la Rambla, i la Casa Morer (1897), al carrer de Monturiol. Edificis modernistes d’altres autors són el Casino Menestral Figuerenc i el Teatre Municipal el Jardí (aquest de Llorenç Ros i Costas, del 1914).

Dins el racionalisme, ja vers els anys trenta, tingué una especial importància per a l’urbanisme figuerenc l’obra de l’arquitecte municipal Ricard Giralt i Casadesús, autor de l’esmentat Parc Bosc Municipal, de l’ordenació del Poble Nou i dels jardins Enric Morera i també de la Casa Fita (1923-24), al carrer de la Rutlla. Fou fill de Figueres l’arquitecte Pelagi Martínez i Paricio (1898-1980), col·laborador de Duran i Reynals, autors ambdós de la Casa Galter (1928) del carrer de Sant Pau i de la Casa Pagès, a la Rambla; el mateix P. Martínez feu altres obres, com la Casa Canet, la Farmàcia Martín i la Casa Argemí Abadal (abans Can Puig), a la Placeta (1960). Dins també de la línia racionalista sobresurten la Casa Reig i la Casa Guillamet (1934-36), obres d’Emili Blanch i Roig,Al cementiri municipal, el primer recinte del qual és del 1818, es destaquen diverses tombes monumentals, algunes obra de J. Azemar i P. Martínez, i escultures de Venanci Vallmitjana i de Frederic Marès. Dels edificis moderns destaquen el Museu de l’Empordà, obra del 1970, a l’extrem de llevant de la Rambla.

Les esglésies

L’església parroquial de Sant Pere, esmentada ja el 1020, presenta elements d’èpoques diverses. Part del mur septentrional de la nau (amb una finestra de doble biaix) i un fragment del frontis pertanyen a un temple romànic dels segles XII-XIII. La nau única, feta bastir per Pere III vers el 1378, és una obra senzilla però esvelta i d’una gran bellesa, característica del bon moment del gòtic català (volta de creueria dividida en tres crugies, capelles laterals entre els contraforts, claus de volta i gàrgoles esculpides). Les obertures del frontis són del gòtic tardà (segle XVI). L’absis i el transsepte actual s’alçaren després del 1941, imitant l’estil gòtic de la nau, i també el campanar, que substituí un creuer amb cúpula i absis poligonal que eren obra del segle XVIII i que sofriren greus danys en la Guerra Civil de 1936-39.

La capella de Sant Sebastià, al carrer de la Jonquera, prop de l’absis de la parròquia, és un petit edifici d’una nau del segle XVII. El gran escut en relleu de la façana és de la confraria de la Puríssima Sang, anterior ja a l’edifici; des d’aquesta capella sortia cada any la processó de la Tramuntana, que es dirigia al santuari de Santa Maria de Requesens (la Jonquera) per demanar que el vent bufés a gust de tothom. En una fornícula prop de l’antic portal de la muralla del carrer de Girona es conserva la imatge de la Mare de Déu del Portal, gòtica tardana (1555).

La cultura

Entre les societats i els centres culturals o recreatius figuerencs, tan característics de la societat empordanesa del segle XVIII, ha tingut una especial incidència en la ciutat el Casino Menestral Figuerenc, que fou fundat el 1856 i té el seu local en un notable casal modernista (1902), la Societat Coral l’Èrato, fundada el 1854, l’Institut d’Estudis Empordanesos (1956) i el Casino Esport Figuerenc, creat el 1890 i que té el seu local a la casa natal de Monturiol; ara és una societat recreativa que substituí el Liceu Figuerense (1858-1929).

Pel que fa a l’activitat musical, cal destacar la tasca de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà. El món de la sardana té una especial tradició a Figueres gràcies a la gran figura de Josep M. Ventura i Casas, conegut popularment amb el nom de Pep Ventura. D’una intuïció extraordinària i una inspiració basada en el folklore autèntic del país, innovà totalment la sardana i compongué més de 550 sardanes, algunes de tan arrelades com és ara Per tu ploro o Arri Moreu; des del 1848 esdevingué director de la Cobla de Figueres, i poc abans de morir de la Cobla l’Èrato. Després, durant molts anys, desenvolupà la seva tasca la prestigiosa Cobla Antiga Pep i actualment la Cobla Miramar; hi ha també l’Agrupació de Colles Sardanistes, també activa. Dins aquest àmbit alguns compositors de categoria han continuat també la tradició, entre els quals Antoni Juncà (1874-1952) o Francesc Basil i Oliveres (1905-1975), autor de sardanes d’una gran qualitat.

Des de la fi del segle XIX s’inicien les publicacions periòdiques en català, com l’efímer “L’Almogàver” (1897), “La Veu de l’Empordà” (1900-1908), que posteriorment tornà a sortir fins el 1936, portaveu del Centre Catalanista de Figueres, “L’Empordà” (1908), periòdic nacionalista republicà, o l’“Alt Empordà” (1917-23), portaveu de la Lliga Regionalista. El de més ressò, però, fou l’“Empordà Federal”, fundat el 1911 i que perdurà fins a la Guerra Civil de 1936-39 en tres etapes, propagador de les doctrines de Pi i Margall i amb articles sobre economia, agricultura i literatura, seguit de “Libertad” (1915-22), bilingüe, dels federals radicals, i altres publicacions de caràcter humorístic, esportiu o cultural.

Al costat de la premsa política, nombroses publicacions periòdiques de tipus informatiu (com “Nuevo Figueras”, 1914-31, o la històrica “Hoja Suelta”, del 1842), literari o cultural (“Canigó”, del 1954), sardanístic (“La Dansa Més Bella”, 1928-32), tècnic (“La Granja”, 1850-55), satíric, etc., han sorgit amb més o menys vida a Figueres. Actualment s’hi publica els setmanaris “Hora Nova” i “L’Empordà. Funcionen dues emissores de ràdio, Ràdio Popular Figueres i SER Empordà, a més del canal de televisió TV Figueres.

L’activitat esportiva és important i ha generat nombroses associacions i clubs, entre els quals destaquen el Club Natació Figueres, el Club de Bàsquet Adepaf, la Unió Esportiva Figueres, el Club Ciclista Empordanès i el Centre Excursionista Empordanès.

A la zona esportiva situada a la part alta de la ciutat, al costat del Parc Bosc i al centre d’una àmplia zona verda, es concentren la major part d’equipaments esportius de la ciutat, excepte el camp de futbol situat al poble de Vilatenim. Entre les diverses instal·lacions cal esmentar l’antic pavelló, la piscina climatitzada, l’estadi d’atletisme, els equipaments que utilitza el Club Natació Figueres i el nou pavelló d’esports (1991).

El museu més important és el Teatre-Museu Dalí. Fou inaugurat el 1974 i instal·lat a l’antic Teatre Principal de Figueres, obra neoclàssica de Josep Roca i Bros (1850). Conté una sèrie de dibuixos i pintures representatives de l’obra del pintor (destaca Cadaqués, 1924; Singularitats, 1935-36; Galarina, 1944-45; Cistella de pa, 1945; Leda atòmica,1949; Gala d’esquena, 1960; etc.), objectes relacionats o pròxims al món oníric de Dalí (destaca una realització de la famosa pintura de Mae West, en la qual les faccions de l’artista esdevenen mobles d’una sala d’estar), una petita col·lecció personal de Dalí amb obres dels pompiers del segle XIX i exposicions permanents o temporals de pintors empordanesos afins a Dalí. Des de la mort del pintor conté, a més a més, el seu mausoleu. El Teatre Museu Dalí és un dels més visitats del país. En previsió de la donació de noves pintures i l’ampliació del museu, l’Ajuntament de Figueres i la Generalitat adquiriren el 1981 el casal veí de la torre Gorgot per a aquest fi, rebatejada amb el nom de Torre Galatea, que esdevingué residència de Dalí.

Els altres museus de la ciutat són el Museu del Joguet de Catalunya, inaugurat el 1982, amb més de 4 000 peces exposades de gran interès, aplegades pel seu creador Josep M. Joan i Rosa. El Museu de l’Empordà, fundat el 1947, amb col·leccions d’història i arqueologia, i especialment de pintura catalana; conté també la col·lecció cedida per F. Marès amb peces arqueològiques indígenes, gregues i romanes. També hi ha algunes peces medievals locals i comarcals (capitell de la Creu de la Mà, obra de l’escultor Pere Oller, del segle XV, peces procedents de Sant Pere de Rodes, dues talles romàniques marianes, objectes populars dels segles XVII i XVIII). El 2004 s’inaugurà a la ciutat el Museu de la Ciència i la Tècnica de l’Empordà.

De les biblioteques i els arxius destaca la Biblioteca Popular Carles Fages de Climent, inaugurada el 1922, situada a la plaça del sol, l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà inaugurat el 1991 i emplaçat a l’antic escorxador municipal, obra modernista, que conté el fons històric de l’arxiu municipal de Figueres i altres ajuntaments de la comarca i l’Arxiu Municipal de Figueres.

El folklore

Del folklore tradicional destaquen, per les festes de Nadal, la representació tradicional dels Pastorets de mossèn Rossend Fortunet i Busquets, que es representen a Figueres des del 1923, i els concorreguts sorteigs anomenats “quines”. L’esdeveniment més important, però, són les Fires i Festes de la Santa Creu, considerada la festa major, que té lloc la primera setmana de maig. Inclou, entre altres actes, un concurs de creus florals, la fira del llibre d’ocasió, el castell de focs artificials, el festival d’havaneres, la desfilada de carrosses, la fira d’artesania i la Fira del Dibuix i la Pintura. Durant el mes de maig se celebra també l’aplec de la sardana i la festa del Joguet. Al final de juny, se celebra la diada de Sant Pere, patró de la ciutat.

Altres indrets del terme

El castell de Sant Ferran

El castell de Sant Ferran, declarat monument historicoartístic, és al sector nord-occidental del terme, a la Muntanyeta, i la seva construcció respon encara als models de fortalesa de Vauban: la disposició és de planta estrellada, ocupa 215 000 m2 i té un perímetre de 5 km; amplis valls i glacis envolten l’edificació i disposa d’una impressionant plaça d’armes; al subsol hi ha les cisternes, alimentades per l’aqüeducte dels Arcs, que portava l’aigua des de Llers i és una notable obra d’enginyeria de l’època amb arcs de mig punt als sectors aeris, en part destruït per la moderna autopista. El castell de Sant Ferran s’inicià el 1753, sota la direcció de Pedro Mártir Cermeño, i fou inaugurat el 1766, ja al regnat de Carles III; era un dels castells més gran deEuropa però el seu emplaçament ha estat molt controvertit, ja que era fàcilment vulnerable per l’artilleria des de les elevacions veïnes. La seva història militar comença amb la Guerra Gran, quan el comte de La Unión hi instal·là el quarter general; després de la seva mort en la batalla de Mont-roig (1794) les tropes reteren el castell sense resistència. Durant la guerra contra Napoleó estigué ocupat (1808-14) pels francesos; hi morí el general Alvárez de Castro. Pocs anys després, el 1823, les tropes dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, en iniciar la invasió, prengueren també sense resistència el castell.

Des del 1908 fins al 1933 feu de penal, i durant la Guerra Civil de 1936-39, de quarter general de tropes republicanes. El 8 de febrer de 1939 fou volat parcialment i es perdé la magnífica porta neoclàssica de l’entrada. Actualment es troba encara sota jurisdicció militar però n'és en projecte l’habilitació per a finalitats culturals.

Sant Pau de la Calçada

L’antic poble de masies esparses de Sant Pau de la Calçada, a migdia de Figueres, esmentat des del 990, tenia com a centre l’actual església de Sant Pau de la Calçada, possessió del monestir de Vilabertran el 1187 i parròquia des del segle XIII fins a la fi del XVII; és situat dins el Mas de Sant Pau, prop de la riba esquerra del Manol. L’actual edifici correspon a la reedificació dels segles XV-XVI. S'hi celebra un aplec, al final de gener, en record deunes prèdiques que segons la tradició hi feu sant Pau; són típics d’aquesta diada els famosos dolços dits “flaones”. El topònim respon evidentment a l’antiga Via Augusta romana. En aquest indret s’han trobat vestigis de la calçada i també s’han fet descobertes d’època romana prop del mas.

L'Aigüeta

El veïnat de l’Aigüeta, al NE de la ciutat, també és travessat pel vell camí romà, que divideix ací els termes de Figueres i de Cabanes; a la fi del segle XIX s’hi trobà l’anomenat Vas de l’Aigüeta, ibèric (segles VI-V aC), decorat amb pintura vermellosa (motius geomètrics i vegetals), que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya, i també altres peces corresponents a un jaciment romà. No gaire lluny, al barri de Tapis, es descobrí una necròpoli paleocristiana (segle IV dC) que sembla confirmar la identificació del nucli de Tapioles esmentat als segles X i XI amb el barri de Tapis. Al Museu de l’Empordà se'n conserva un pedestal descrit ja al segle XVI per J. Pujades amb una inscripció llatina de tipus funerari.

Vilatenim

El poble de Vilatenim és a 500 m del riu Manol i a 2,5 km de la ciutat de Figueres, a 19 m d’altitud. El 2005 tenia 359 h. Forma un agrupament no gaire compacte de cases i masies disposades al llarg de camins que travessen el lloc. El nucli principal es formà prop de l’església parroquial i, una mica separat, hi ha un barri pròxim, a la carretera comarcal de Roses que comunica el poble amb Figueres. L’església parroquial de Sant Joan de Vilatenim, un edifici bastit en la seva major part en l’època inicial del romànic (segle XI), és d’una nau, absis semicircular i dues capelles laterals, que formen una mena de creuer, afegides al moment gòtic inicial (segles XIII-XIV). L’absis té decoració llombarda i la volta de la nau és de canó. Entre les cases notables del poble, amb elements decoratius gòtics, sobresurt la Casa Camps, masia senyorial que té una capella dedicada a sant Antoni (segles XVII-XVIII). Prop de l’església s’ha trobat ceràmica romana.

Palol de Vila-sacra

El veïnat de Palol de Vila-sacra és un agrupament de masies a l’esquerra del riu Manol, aigua avall de Vilatenim, que eclesiàsticament depèn de la parròquia de Vila-sacra (d’on prové el seu apel·latiu). El 2005 hi havia 16 h empadronats. El topònim Palol (de Palatiolo) denota un origen molt antic. Les masies són gairebé totes dels segles XVII i XVIII i algunes han estat reformades. A l’extrem meridional del poblat hi ha un casal amb portal adovellat i finestres rectangulars decorades que podria datar del segle XVI.

La història

L'edat mitjana

El lloc apareix esmentat per primera vegada el 962, en una acta de consagració d’un abat del monestir de Sant Pere de Camprodon, on es fa constar que el bisbe de Girona Gotmar havia cedit els terrenys en canvi d’uns alous que el comte de Besalú posseïa “in pagano Bisuldunensi in Maniculo et in Figarias”; aquesta permuta havia estat feta el 948 (època, per tant, en què ja existia el lloc) i cal identificar la referència a Maniculo amb el riu Manol. Els dominis que Sant Pere de Rodes tenia en aquest indret consten sovint en documents del segle X i apareix la doble forma “in Tapiolas quas vocant Figarias” (aquest lloc de Tapioles sembla que correspon a un mas emplaçat vora la via romana i en pot ser una pervivència toponímica el barri de Tapis, al NE del nucli urbà).

Durant l’alta edat mitjana, però, Figueres era un poble d’escassa importància, a l’extrem de llevant del comtat de Besalú, ja a la frontera amb el d’Empúries (el camí de la Calçada, antiga via romana, marcava aquesta frontera). El domini de la casa de Barcelona (que integrà el comtat de Besalú el 1111) fou molt favorable per al desenvolupament de la vila, que els monarques catalans escolliren —per la seva situació central de la comarca, en una cruïlla de camins— com a lloc adient per a competir amb les velles capitals feudals (Peralada i Castelló d’Empúries). Sota el regnat de Jaume I, i probablement per iniciativa de l’infant Pere, el rei atorgà una carta de poblament (21 de juny de 1267).

L’execució d’aquests plans fou encarregada per l’infant Pere a la poderosa família jueva dels Ravaia, fet que afavoria la recepció de jueus gironins a Figueres. El call figuerenc, doncs, arribà a ser important (era a ponent de l’església, prop de la muralla, a l’actual Carrer Magre i encontorns).

El 1276 Pere, ja rei, donà llicència a Astruc Ravaia per a concedir llibertats i fer establiments a nous pobladors de Figueres, Pontós i Creixell. Jaume II, el 1295, volgué afavorir encara el creixement de Figueres i confirmà i amplià notablement les franqueses concedides per Jaume I, en una nova carta feta a petició dels figuerencs. La vila esdevingué aleshores cap d’una batllia reial que incloïa Vilafant, Avinyonet, Vilanant, Cistella, Vilarig, Santa Llogaia d’Àlguema, Lledó, Sant Pere dels Vilars, Oliveda, Biure, Taravaus, Darnius, Maçanet de Cabrenys, Tapis i Fontfreda; el 1298 s’hi afegí Borrassà.

El segle XIV fou de creixement i prosperitat. Les muralles, de les quals tenim notícies ja a la fi del segle XIII, encerclaven l’església i unes 50 cases i el recinte devia seguir el carrer del Garrigal, part del de la Jonquera fins a la casa de la ciutat, el de Besalú i un tros del de la pujada del Castell fins a la torre Gorgot (on hi devia haver una torre angular). Renovades i ampliades ja després del 1274, Pere III feu reconstruir la muralla el 1361 i la va eixamplar per la banda de llevant: el nou recinte anava des de la torre Gorgot (de planta circular, encara existent) per la pujada del Castell, el costat nord de la Rambla, la Placeta i el carrer de Monturiol, el Carrer Ample, el de la Muralla, la plaça de les Patates (o plaça vella del Gra) i la pujada del Teatre, espai que encara és anomenat avui la Vila Vella. Hi havia un portal al final del carrer de Girona, i d’altres al carrer de Peralada i de la Jonquera i a la Rambla, que era el principal, on vers el 1400 es construí un pont per passar la riera. Les muralles hagueren de ser reparades després d’un atac dels armanyaguesos, el 1390.

També al segle XIV es bastí el primitiu hospital (fundat el 1313, es trobava al lloc de l’absis de l’actual parròquia i la capella fou substituïda per la de Sant Sebastià). També es deu a iniciativa de Pere III la reconstrucció de l’església parroquial.

El primer gremi del qual es té notícia és el dels paraires (1419) i després es troben ja referències als dels teixidors, els blanquers, els fusters, els ferrers i d’altres. El 1419 Alfons IV atorgà les fires de la Santa Creu, celebrades al maig, i durant aquest mateix segle el consell general i jurats de la vila deixaren de ser elegits directament i es passà al procediment d’insaculació.

Durant la guerra contra Joan II la vila fou fidel a les forces de la Generalitat, però caigué el 12 de gener de 1472 —a l’inici de la caiguda de tot l’Empordà— i aquest any Joan II hi convocà un parlament.

L'edat moderna

A la baixa edat mitjana i el començament de la moderna s’establiren a Figueres dos importants convents. El convent de Santa Maria de Jesús, de franciscans, fou fundat el 1483 prop de la font de la Gorga. El 1827 hom hi bastí l’edifici que després ocupà l’institut d’ensenyament mitjà. El convent de Sant Roc, de caputxins, fou aixecat el 1584 a la Muntanyeta, damunt una ermita del segle XIV; enderrocat en bastir-se el castell de Sant Ferran, es traslladà (1757-60) al carrer del Rec Arnau, a Tapis, on subsistí fins el 1835. Resta només l’església.

Després de la guerra dels Segadors, en la qual la vila fou també fidel a les forces del país, el tractat dels Pirineus (1659), que marcà la nova frontera amb França i l’establiment de fortificacions franceses a Montlluís i Bellaguarda, representà un canvi substancial de la importància estratègica de la vila, que passà a ser la primera població important fronterera al camí pel coll del Pertús. Sofrí les conseqüències d’aquesta situació en les lluites amb els francesos de la segona meitat del segle XVII (el 1675 fou ocupada per les forces del general Schömberg, el 1689 els francesos hi establiren els seus dipòsits de guerra, etc.). Després del decret de Nova Planta (1716) Figueres i Olot esdevingueren caps de sotscorregiment del corregiment de Girona, i la vila desplaçà així Besalú (cap d’una sotsvegueria de l’Antic Règim); s’anava definint cada vegada més el paper de capital comarcal que havia de tenir Figueres.

Fou determinant per a aquest fet la decisió de Ferran VI de construir a la zona empordanesa una fortalesa d’extraordinària importància, que protegís la frontera i que compensés la pèrdua de Bellaguarda, i l’elecció de la Muntanyeta, al NW de la vila, com a lloc idoni.

Els segles XIX i XX

La fermentació ideològica i les lluites polítiques del segle XIX tingueren una gran incidència a l’Empordà, i Figueres fou especialment important en la història del desenvolupament i la propagació de les idees federals i republicanes gràcies sobretot a dues figures que depassaren àmpliament el marc local i que influïren en els esdeveniments històrics de Catalunya: Abdó Terradas i Narcís Monturiol, fills il·lustres de Figueres. Republicans i progressistes continuaren actius a la ciutat malgrat el predomini dels governs conservadors, i el periòdic “El Ampurdanés”, creat el 1861, que sofrí censures i suspensions, fou el seu portaveu. Proclamada la Revolució de Setembre (1868), la vila rebé entusiàsticament els exiliats i es formà una junta revolucionària amb membres del Partit Democràtic (dit Republicà Federal després del 1868) i el Liberal, presidida pel general republicà Blai Pierrad, però controlada per Martí Carlé (company de Monturiol) i Enric Climent, representants de les forces republicanes i progressistes (afins a Prim), i de vida efímera, com arreu. Després dquna intensa activitat electoral i del triomf republicà en les municipals (1868) i en les dels diputats a Corts (1869), la Insurrecció Federal (octubre del 1869) trobà a Figueres l’oposició dels militars del castell de Sant Ferran, que dissolgueren la corporació municipal, i censuraren periòdics i entitats.

El fracàs de la Insurrecció Federal marcà en certa manera la fi del republicanisme federal de caràcter revolucionari i s’instaurà a la vila una actitud més moderada, dins la via electoralista, canalitzada sobretot pel Partit Republicà Democràtic Federal, i que s’anà integrant en un republicanisme catalanista. La vila rebé el 1875 el títol de ciutat.

En la Guerra Civil de 1936-39 la ciutat va ser devastada pels bombardeigs i fou refugi dels darrers actes del govern republicà. La darrera sessió de les Corts de la República Espanyola tingueren lloc a les dependències del castell de Sant Ferran al començament del 1939. El castell acollí també obres d’art salvades per la Generalitat de Catalunya (el Crist de Lepant, entre d’altres) i obres d’art del Museo del Prado.

 

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...