i Álvaro de Figueroa y Torres | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Álvaro de Figueroa y Torres

Sinònimcomte de Romanones
Història    Política
Sinònimcomte de Romanones
Álvaro de Figueroa y Torres
© Fototeca.cat
ciències polítiques polít i història hist
Polític castellà, més conegut pel nom de conde de Romanones.
Madrid, 1863 — Madrid, 11 de setembre de 1950

Advocat, fill d’una família aristocràtica de terratinents amb interessos en la mineria, s’incorporà al partit liberal, i des del 1888 fou diputat per Guadalajara, província on tenia les propietats agràries familiars. Fou nomenat comte de Romanones el 1893 i gran d’Espanya el 1911. Regidor i alcalde-president de l’ajuntament de Madrid, el 1901 rebé la cartera ministerial d’instrucció pública. En la lluita entre Moret i Montero Ríos per la successió de Sagasta, sostingué el primer, però, alhora, començà a constituir el seu propi grup, que dotà d’un òrgan d’expressió, el Diario Universal (1903). En 1905-06 exercí els ministeris de foment, gràcia i justícia i governació, des del darrer dels quals promulgà la llei de Jurisdiccions, acollida hostilment a Catalunya. Contribuí a l’ascens de Canalejas, que li confià la cartera d’instrucció pública, i el 1912 presidí el congrés. Assassinat Canalejas, la seva actitud condescendent davant la intervenció del rei en els afers polítics li valgué d’ésser nomenat cap del consell de ministres (1912-13); propugnà llavors una entesa amb França, considerant que amb la seva col·laboració seria possible de sotmetre la zona del Marroc atribuïda a Espanya. Novament ocupà la presidència del govern (desembre del 1915), però, incapaç de resoldre els conflictes socials suscitats per la Primera Guerra Mundial i durament atacat per la premsa conservadora a causa de la seva afecció als aliats, hagué de dimitir (abril del 1917). Fou ministre de justícia i d’instrucció en el “govern nacional” presidit per Maura, i ministre d’estat en el que, tot seguit, formà García Prieto. Primer ministre (desembre del 1918), dimití al cap de quatre mesos com a conseqüència de les reivindicacions catalanistes (estatut d’autonomia de Catalunya) i de l’agitació obrera (vaga de La Canadenca). Participà en el govern García Prieto de concentració liberal (1922) i , en caure la Dictadura de Primo de Rivera, cregué factible el retorn al constitucionalisme; formà part del govern Aznar, però, davant els resultats de les eleccions de l’abril del 1931, aconsellà al rei la renúncia al tron.

Col·laboració: 
MAr
Llegir més...