i Figuerola del Camp | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Figuerola del Camp

Figuerola del Camp
© Fototeca.cat
Municipi de l’Alt Camp.
Població: 
341 h
[2009]
Extensió: 
23 km2

Situació i presentació

Limita amb els municipis de Cabra del Camp (N), el Pla de Santa Maria (E), Valls (S), de l’Alt Camp, i Montblanc (W) i Barberà de la Conca (N), de la Conca de Barberà.

S'estén als vessants sud-orientals de la Serra Carbonària, que encercla el municipi pel N i l’W i culmina al Tossal Gros o d’en Jordà de Prenafeta, a 864 m, a l’extrem nord-occidental; altres altituds són 789 m, a la Cogulla, al SW, i 801 m i 776 m al N i el NE. Comprèn el poble de Figuerola del Camp, cap de municipi, i l’antic poble de Miramar, ara despoblat, i fins a mitjan segle XIX integrà el nucli de Prenafeta (ara de Montblanc).

El nucli de Figuerola es comunica per una carretera local amb la de Valls a Sarral pel Pla de Santa Maria, i al sector sud-occidental del terme hi ha un petit tram de la carretera N-240 de Valls a Montblanc, als vessants meridionals del coll de Lilla, des d’on s’accedeix a Miramar.

La població i l'economia

En el fogatjament de 1358-59 Figuerola té 34 focs i Miramar 8, en el del 1365 en té 25, en el del 1378 18, en el del 1397 de nou 18 i Miramar 6, d’on cal deduir una notable incidència de les pestes del segle XIV. El 1553 tenia 16 focs de laics i un de capellà i Miramar en tenia 7; el 1603 ja hi havia un immigrant francès que treballava de pagès. Al llarg del segle XVIII conegué un notable creixement: el 1708 el conjunt de Figuerola, Prenafeta i Miramar tenia 46 cases, el 1719 en tenia 55 i 241 h i el 1787 en tenia 381 el nucli de Figuerola i 241 els altres dos, amb un total de 622 h. La població ( figuerolencs ) tenia el 1830 un total de 691 h, que arribaren a 846 el 1860 i davallaren a 773 el 1877, mentre que el 1887 s’assolia la xifra màxima: 855 h. A partir d’aquest moment s’inicià una emigració constant que portà als 758 h el 1900, 623 h el 1920, 504 h el 1940, 289 h el 1970 i 203 h el 1981. Durant la dècada del 1990 la població s’estabilitzà i, amb el canvi de segle, tingué lloc un lleuger creixement. Així, el 2001, hi havia 287 h i el 2005 s’arribà a 318 h.

El caràcter muntanyós que li dóna la Serra Carbonària fa que més d’un terç de les seves terres siguin incultes; els terrenys esquistosos del peu de la serralada són aprofitats d’antic pel conreu de l’avellaner, però la gran importància d’aquest arbre al municipi prové dels anys posteriors a la crisi de la fil·loxera, que s’estengué per les terres on hi havia hagut vinya. Arribà llavors a ser el primer conreador d’avellaners de l’Alt Camp. Tot i que ja no té la primacia comarcal, l’avellaner continua essent el principal conreu. Darrere seu, bastant per sota, vénen els cereals, mentre que la vinya, que abans de la fil·loxera predominava, ara queda en tercer lloc. El regadiu sempre ha estat molt escàs i encara que s’han obert pous, les terres regades continuen representant una petita proporció. A les terres incultes hi ha algun bosc de pins, però predomina la garriga. Pel que fa a la ramaderia, només té una certa importància l’avicultura i el bestiar porcí. La indústria és poc important al terme, encara que la major part de la població activa es dedica als serveis o a la indústria, per bé que a les poblacions veïnes.

El poble de Figuerola del Camp

El poble de Figuerola és situat a 480 m d’altitud, al peu del Tossal Gros, formant un agrupament de cases al voltant del gran edifici de l’església parroquial de Sant Jaume de Figuerola, bastida en 1781-89 a l’indret de la primitiva església, d’un romànic tardà, modificada el 1488 i enderrocada al segle XVIII (en resten una rosassa i una finestra incorporades); és de planta de creu llatina amb un gran cimbori, façana classicitzant i un campanar de planta quadrada amb dos cossos vuitavats damunt (acabat el 1792). Conserva de la primitiva església fragments de murs, de carreus ben escairats. El Sindicat Agrícola de Sant Isidre, creat el 1918, fou clausurat el 1939; sobrevisqué el de Sant Jaume, creat pels propietaris el 1931. El poble celebra la seva festa major per sant Jaume, al mes de juliol.

Altres indrets del terme

Miramar

L’agregat de Miramar, enlairat a més de 600 m als vessants sud-orientals de la serra del seu nom o Carbonària, és actualment despoblat (llevat de l’estiu, o als caps de setmana, quan algunes cases que han estat arranjades serveixen de residència secundària). Havia arribat a assolir 162 h el 1867 i des del 1857 tenia alcaldia pedània, però el lloc tenia fama de pobre (un proverbi afirmava “el rector de Miramar quan té sopes no té pa”). No hi ha restes de l’antic castell de Miramar, però conserva en bon estat l’església de Sant Mateu, romànica però modificada, d’una nau, absis sobrealçat, porta amb arquivolta amb motius geomètrics i espadanya.

Les restes arqueològiques

El terme ha estat poblat des d’antic. De l’època neolítica és la cova sepulcral col·lectiva coneguda com cova del Gat, a la partida del Mas del Llop i explorada per primera vegada el 1934 per Vilaseca; hi ha restes de pintura rudimentària i s’hi han trobat ossos, fragments de ceràmica d’argila vermella, de fletxes, d’estris i peces de collaret. La descoberta dins de l’actual nucli urbà de Figuerola d’una moneda iberoromana de Kesse del segle II aC permet de creure en l’existència d’un poblat ibèric per aquell entorn o d’una vil·la romana. Però al poble es trobaren uns sepulcres de lloses altmedievals. També hi ha la torre de la Mixarda (que una tradició atribueix als moros), datable als segles XII-XIII i refeta i fortificada al segle XV.

La història

Als segles XII i XIII Figuerola (topònim esmentat des del 980) i Miramar formaren part del terme del castell de Prenafeta, que el 1157 Pere de Puigverd (que al·legava que els seus drets familiars es remuntaven al 1054) disputava judicialment, a Lleida, a Ramon Berenguer IV. D’altra banda, el 1188 Pere de Bellvís havia venut per 800 morabatins d’or a Pere de Puigverd els castells de Figuerola, Prenafeta, Miramar i Pira, i encara sembla que Figuerola formava part de les terres cedides el 1117 per Ramon Berenguer III al bisbe Oleguer; si més no, el bisbe hi tenia rendes que el 1184 foren incorporades al patrimoni del canonge obrer, donació ratificada per Climent III el 1188. Figuerola degué conèixer un creixement ràpid, i la seva església és esmentada ja en la butlla del 1194.El 1198 els germans Pere Berenguer i Guillem de Puigverd atorgaren una notable carta de franquesa als habitants de Figuerola, Prenafeta i Miramar. D’una manera excepcional, entre altres cartes de poblament catalanes, tots els habitants del lloc són considerats prohoms, exonerats dels mals usos d’intestia, eixorquia i cugucia en canvi de tres jornals, un de llaurar, un de batre i l’altre de carretatge. La carta assegurava la total seguretat personal, la llibertat en les transaccions econòmiques de tots els béns i la de desplaçament; estableix que cada vila elegirà per designació dels veïns quatre homes per regir-la. Els homes de Miramar quedaven exempts de les guàrdies al castell senyorial de Prenafeta si les feien al del seu terme. No fa, en canvi, cap referència al castell de Figuerola, del qual hi ha esment toponomàstic (el carrer del Castell i l’era del Castell, on sembla que era edificat). El 1271 Berenguer de Puigverd per donació, confirmada el 1276, cedia a Poblet els castells i els pobles, els drets i els habitants de Prenafeta, Figuerola i Miramar, donació de nou confirmada en el testament del 1297, on parla explícitament dels castells i els pobles de Figuerola i de Miramar. El testament fou protestat per Guillem de Verdú, hereu de Puigverd, però la sentència del 1338 refermava els drets de Poblet. La concòrdia del 1302 entre l’arquebisbe Rodrigo Tello i Poblet ja establia que tots els drets eren del monestir, excepte els delmes, que corresponien al paborde (el 1410 passaren a l’ardiaca). El 1367 Pere III concedí a Poblet la plena jurisdicció damunt Figuerola i Miramar. Poblet comprà el 1414, i de nou el 1416 i el 1453, el mer i mixt imperi al rei. El 1459 l’abat atorgà les ordinacions vàlides per a Prenafeta, Miramar, Figuerola i Montornès, que amb algunes modificacions posteriors estigueren en vigor fins el 1843. Poblet tenia una casa a Figuerola, que encara es conserva amb les inicials PO a la llinda, i en l’estructura administrativa del monestir Figuerola i Miramar formaven part de la baronia de Prenafeta, tot i que aquesta entitat anés perdent importància en favor de Figuerola, com ho indica el fet que el 1476 l’església de Figuerola rebés la de Prenafeta com a sufragània.

El 1794, amb motiu de la guerra del Rosselló, Poblet oferí per ajudar a finançar-la el 10% de les seves rendes de Figuerola i Miramar (unes 300 lliures l’any). Al setembre del 1808, amb motiu de la guerra del Francès, es creà una junta de quatre vocals per a organitzar la resistència al poble contra els napoleònics, els quals el 1809 saquejaren la casa del comú i potser el poble. Al gener del 1811 els espanyols refusaren els francesos, i a punta de baioneta els feren fugir fins a Valls. El 1835 els carlins ocuparen el poble, però els milicians del Pla els foragitaren. El 1839, sense que se'n coneguin els motius, l’alcalde i diversos regidors foren duts empresonats a Reus i s’hagué de nomenar un nou consistori. El 1850, Prenafeta, a petició dels seus veïns, fou segregat de Figuerola i incorporat al terme de Lilla; el 1867 retornà a la jurisdicció de Figuerola i el 1890 passà a integrar-se al terme de Montblanc.El 1843, en haver-se perdut les ordinacions antigues, se'n redactaren de noves. En les eleccions generals de l’agost del 1872 es feren fortes tupinades a favor del candidat governamental. A l’agost del 1873 els miquelets assassinaren el qui fins una dotzena de dies abans havia estat alcalde, i el 1874 l’ajuntament es confessà incapaç de fer complir les normes del govern contra els carlins, ja que aquests dominaven els entorns.

A mitjan segle XIX tenia escola municipal i produïa blat, ordi, avellanes i molt de vi. Des del 1858 la societat minera La Sultana explotava la mina de ferro La Consoladora; la mineria no reeixí, tot i que encara el 1918 s’explotava una mina de carbó.

Col·laboració: 
JoCar
Llegir més...