Fou descoberta en bombardejar urani amb neutrons, amb la idea d’obtenir, artificialment, elements desconeguts que, en la taula periòdica, hom havia de situar més enllà de l’urani, darrer element natural conegut. Des del 1934 Fermi utilitzà els neutrons com a projectils de bombardeig contra nuclis, especialment d’urani, i arribà a identificar un isòtop de l’element 93 (neptuni). El 1939 Hahn i Strassmann, amb experiències semblants, identificaren un isòtop del bari (element 56) i el seu descendent radioactiu, el lantà (element 57), i per això hom els considera descobridors de la fissió. Les característiques essencials de la fissió són un gran alliberament d’energia (200 MeV/fissió), la formació de nuclis radioactius i l’emissió de neutrons. L’emissió de nous neutrons a cada fissió permet de provocar noves fissions i d’obtenir, així, una reacció de fissió en cadena, que pot ésser incontrolada (cas d’una bomba nuclear) o bé controlada (cas d’un reactor nuclear).
D’una manera general, l’excitació necessària per a provocar la fissió d’un nucli, bé que correntment té lloc amb neutrons, hom també ha arribat a produir-la mitjançant bombardeig amb partícules α, protons, deuterons i absorció de raigs γ. Els nuclis, fortament radioactius, resultants del rearranjament intern dels fragments en què es divideix un nucli en ésser fissionat, són anomenats productes de fissió, i acostumen a ésser isòtops d’elements de nombre de massa comprès entre 95 i 100 o entre 135 i 140. El 1939 Bohr i Wheeler, en estudiar teòricament la fissió pel model de la gota líquida, determinaren quins nuclis poden ésser fissionats i descobriren la fissió espontània, és a dir, l’existència de nuclis que tenen una probabilitat no nul·la d’ésser fissionats sense la intervenció de cap partícula ni cap radiació exterior, com és ara els isòtops naturals de l’urani.
La fissió nuclear