i Filipines | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Filipines

Nom oficial deRepública de les Filipines, Nom oficial deRepublika ñg Pilipinas (tl), Nom oficial deRepublic of the Philippines (en)
Nom oficial deRepública de les Filipines, Nom oficial deRepublika ñg Pilipinas (tl), Nom oficial deRepublic of the Philippines (en)

Estat del SE d’Àsia format per l’arxipèlag del mateix nom, a l’oceà Pacífic, al NE de Borneo, és format per les grans illes de Luzon i Mindanao i, entre ambdues, Mindoro i les illes Visayas, que formen un tercer bloc fragmentat, amb set illes grans (Samar, Negros, Panay, Leyte, Cebu, Bohol i Masbate) i nombroses de petites. Al SW, el grup de les Sulu i l’illa Palawan enllacen l’arxipèlag amb Insulíndia. Uns altres grups d’illes són les Calamian, les Cagayan i les Batan; la capital és Manila.
Població: 
93.213.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
300.000 km2

La geografia física

Morfològicament, les Filipines són el resultat de moviments orogènics recents. Hi abunden els sectors muntanyosos i els fenòmens volcànics, i hi són escasses les planes, només litorals i de sedimentació recent. Les direccions predominants de l’arxipèlag (N-S al nord de Luzon i NW-SE a la resta) corresponen a les direccions estructurals del plegament alpí. Luzon és formada per tres serralades: la Sierra Madre, a l’est, la Cordillera Central, amb altitúds superiors als 2.000 m (Pulog, 2.924 m), amb la depressió tectònica de la vall del Cagayan, riu principal de l’illa, entre ambdues serralades, i la serra de Zambales, a l’oest, separada per una depressió estesa de nord a sud entre el golf de Lingayen i la badia de Manila. El vulcanisme és característic del SE de Luzon; entre els volcans actius destaca el Mayon (2.421 m). El relleu de Mindanao presenta un esquema més confús. A l’est, la serra de Dinata domina una plana litoral per un costat, però per l’altre cau sobre una depressió tectònica anàloga a la de Cagayan. La part nord forma la vall de l’Agusan, i la meridional, el golf de Davao, a l’oest del qual s’alcen massissos eruptius aïllats, com el volcà Apo (2.955 m). A l’oest, es destaca la península de Zamboanga, semblant, per la seva forma i el seu caràcter volcànic, al SE de Luzon. El sud de l’illa és ocupat per un altiplà basàltic, on abunden les formacions lacustres (llacs de Lanao, Buluan, Liguasan i Libungan). El clima és tropical dels alisis, amb influència monsònica. La temperatura, sempre superior a 25°C, presenta una escassa oscil·lació anual. Les pluges, superiors, en general, a 2.000 mm anuals, presenten diferències de distribució d’est a oest. La vegetació té principalment el caràcter de selva plujosa molt exuberant.

Aspecte de la costa de la illa de Cebú, a les Filipines
© Corel / Fototeca.cat

La geografia econòmica i l’economia

Tot i ésser un sector fonamental en l’economia del país, l’agricultura ha anat perdent pes progressivament en benefici, principalment, del sector de serveis. L’any 2000, la producció agrícola ocupava el 39,5% de la població activa (del qual la proporció més elevada es dedica a l’agricultura de subsistència) i representava entorn del 20% del PIB. Hi predomina l’arròs, base de l’alimentació indígena, i el blat de moro. Altres conreus alimentaris importants són la mandioca i els moniatos. L’agricultura d’exportació té un volum econòmic important: canya de sucre al NW de Negros i a la plana central de Luzon, cocoters als voltants de Laguna (Luzon), amb una de les primeres produccions mundials de cocos i copra, bananes (quart productor mundial), ananàs, cafè, papaies i tabac, conreat a la vall del Cagayan, que fins a la Segona Guerra Mundial fou promogut i comercialitzat per una empresa de Barcelona —Tabacos de Filipinas—, cas únic en l’economia catalana del segle XX. Producte típicament filipí és l’abacà o cànem de Manila, fibra tèxtil molt resistent de la qual és el primer productor mundial. Dins la ramaderia es destaca el bestiar porcí, que els anys noranta situà entre els primers productors mundials. Del bestiar boví, cal esmentar el carabao, petit búfal emprat per als treballs agrícoles als arrossars. La pesca, tradicionalment important, s’ha reduït des dels anys noranta a conseqüència de l’exhauriment dels recursos costaners, per bé que ha crescut la producció de marisc en piscifactories, principalment destinat a l’exportació. El bosc cobreix el 45,3% de la superfície filipina total (2000). La intensa explotació del bosc, que obtenia sobretot fusta per a l’exportació, fou considerablement reduïda des del 1986 amb l’objectiu d’aturar el procés de desforestació, agreujada pels grans incendis del 1998, especialment greus a Palawan. Així i tot, continua essent important l’extracció de cautxú (setè productor mundial).

La indústria i la mineria representen el 32% del PIB i ocupen el 15,3% de la població activa (2000). La liberalització del sector miner el 1995 no aconseguí reactivar el sector, i el 1999 la producció decaigué el 8,2%, en part per la legislació favorable als pobles indígenes a negociar les explotacions mineres en les seves terres. Els recursos miners comprenen una àmplia varietat de minerals metal·lífers, en primer lloc el coure (nord de Luzon, illot de Rapa-Rapa, illa de Panay), seguit de la cromita (Zambales i Mansiloc, Luzon i a l’illa de Dinagat; tretzè productor mundial el 2000), l’or (Baguio a Luzon, i Surigao, Davao i Zamboanga a Mindanao), l’argent, el níquel (dotzè productor el 2000) i el manganès (Camarines Norte i Mountain). Aquesta varietat de minerals metal·lífers és completada per jaciments de sal comuna, fosfats i per fonts d’energia (carbó). L’explotació petrolífera s’inicià el 1979 i hom preveu un augment de l’extracció a partir de l’any 2001 i 2002, en què s’iniciarà l’explotació de noves reserves de petroli i gas descobertes a l’illa de Palawan i al fons marí de Malampaya. El 1994 l’extracció de petroli representava tan sols el 3% del consum. L’energia consumida prové majoritàriament de centrals hidroelèctriques, geotèrmiques i del carbó. Amb el projecte d’explotació del gas de Malampaya i la seva canalització cap a tres plantes generadores hom espera cobrir una cinquena part de les necessitats energètiques del país. Pel que fa a la indústria, el sector agroalimentari continua essent capdavanter (principalment el derivat del sucre), tot i que des dels anys vuitanta ha guanyat terreny la producció de maquinària elèctrica i de components electrònics (primer sector quant a les exportacions), el refinatge de petroli i el sector químic, que comprenen el 35% de la producció industrial. La indústria paperera i la tèxtil també tenen un lloc destacat. El sector terciari és el que més ha crescut les darreres dècades. El 1998 representava el 51,6% del PIB i l’any 2000 ocupava el 45,2% de la població activa. El turisme és especialment important, tot i que la inestabilitat política, i en especial la guerrilla en algunes illes, en perjudica la regularitat dels ingressos. La principal entrada de divises són les trameses dels aproximadament 6 milions de filipins que viuen a l’estranger (2000). El comerç internacional és tradicionalment deficitari.

En l’exportació, han augmentat notablement els productes electrònics, que el 1998 ja representaven el 58,2% de les exportacions totals. També són importants els productes agrícoles (oli de coco, pesca i bananes), la confecció tèxtil i els minerals (principalment coure). Els principals països d’exportació són els EUA (34,2% el 1998), el Japó (14,3%), els Països Baixos i Singapur. Les importacions se centren en maquinària i transports, productes químics i combustibles minerals, provinents principalment dels EUA (22,1% el 1998), el Japó (20,3%), la República de Corea i Taiwan. La natura insular del país fa que un important factor de comunicació i transport sigui la navegació. Manila és el primer port d’entrada internacional del país i un dels primers de passatge de tot Àsia; d’altres són els de Cebu, Iloilo, Zamboanga, Davao i Batangas. Hi ha línies ferroviàries (897 km el 1997) a Luzon i a l’illa de Panay. Les carreteres tenen una longitud total d’uns 162 000 km, dels quals només prop d’un 20% és asfaltat. El primer aeroport és Manila, tot i que també són importants els de Cebu, Angeles City i Olopango. Partint d’uns nivells molts baixos, l’economia filipina enregistrà al llarg dels anys setanta el seu creixement més intens (prop del 7% anual de mitjana); durant la dècada següent el creixement s’alentí (2,7% el 1982) i fins i tot retrocedí (fins el -5,5% el 1984). En 1990-97 el creixement es recuperà. Tot i que Filipines forma part del grup d’estats del Sud-Est asiàtic que des de la segona meitat de la dècada dels anys vuitanta ha conegut un creixement accelerat, el nivell de creixement del PNB en 1990-97 (entorn del 2%) el situa lluny de les primeres posicions, detingudes per Tailàndia, Malàisia i Indonèsia, amb índexs de creixement entorn o superiors al 6%. Tanmateix, contràriament a aquests estats, la crisi financera del 1997 afectà Filipines de manera relativament lleu. Les dificultats més grans per al desenvolupament econòmic rauen en el gran volum del deute extern (51% del PNB el 1997), la insuficient liberalització econòmica amb vista, sobretot, a atreure inversions estrangeres, i un elevat grau de corrupció. El 1997 la renda per habitant era de 1.200 $ i l’atur se situava entre el 8% i el 9% de la població activa, bé que la subocupació és molt estesa (entorn del 20%).

La geografia humana i la societat

La població de les Filipines, que el 1903 era de 7.637.426 h, es duplicà en 25 anys, i el 2000 arribava ja als 76.498.735 h, un dels creixements més alts del món (més del 2,34% anual). La densitat (255 h/km2 de mitjana, l’any 2000) ofereix variacions molt fortes, en relació amb el mapa hipsomètric, amb les xifres més elevades a les planes litorals i a les terres baixes. El percentatge de població urbana augmentà en 1990-97 del 42,7% al 56%; només a l’àrea metropolitana de Manila hi vivien, l’any 2000, 10 milions d’habitants. El fons ètnic filipí és molt complex: negritos, vedes, papús i malais formen la trama d’un confús mestissatge. Cal afegir-hi, encara, elements xinesos i d’origen europeu. Les llengües oficials són el tagàlog, el més estès dels sis grups idiomàtics parlats pels indígenes, i l’anglès. No hi ha cap religió oficial. El 84% de la població és catòlica, el 6,2% pertany a l’Església Filipina Independent, el 4,6% és musulmana (concentrada al S de l’arxipèlag) i el 3,9% és protestant. Filipines és un estat independent des del 1946. Des del 1987 és una república amb dues cambres, la cambra dels diputats (260 membres, la majoria dels quals —uns 200— són elegits directament cada tres anys, i la resta ho són pel parlament a proposta de les minories) i el senat (24 membres). El president, elegit cada sis anys sense possibilitat de renovar el mandat, deté el poder executiu i és el cap de les forces armades. El 1989 a l’illa de Mindanao s’establí un govern autonòmic. Filipines és membre de l’ONU, de l’ASEAN i del Pla Colombo.

La història

De la prehistòria a l’arribada dels europeus

Les troballes a la província de Rizal, a la regió de Tagàlog Meridional, són testimoniatge d’una civilització filipina neolítica. Posteriorment, immigrats procedents de Malàisia o del golf de Tonquín hi introduïren el ferro, abans de l’era cristiana. Més tard, les Filipines restaren sotmeses a la influència dels regnes de Srīvijaya, la Sumatra (segles V-XIII), i de Madjapahit, de Java (segles XIII-XV). Des del segle XIII, les visites de navegants musulmans sovintejaren al sud de l’arxipèlag, mentre que el nord establia lligams amb la Xina i el Japó. Al començament del segle XV, els musulmans s’establiren definitivament a Mindanao, i el 1640 Abū Beker fundà el soldanat de les illes Sulu.

L’etapa colonial

L’expedició de Martín de Goiti fou enviada per Miguel López de Legazpi des de Cebu per recórrer la badia de Manila, quan la ciutat era compartida per dos rajàs, Suleiman i Lakandola, i constituïa un dels primers centres comercials de l’Àsia sud-oriental, on acudien mercaders indis, xinesos, javanesos, japonesos i àrabs. L’any 1571, amb 300 soldats, Legazpi sotmeté Manila i escometé la conquesta de Luzon: deixà als agustins l’administració de la capital i, posteriorment, de l’illa. S'hi establí, així, una dualitat de poder entre l’autoritat militar i política i l’autoritat eclesiàstica, característica de tota la història colonial de les Filipines. La corona de Castella hi aplicà el mateix sistema administratiu de les colònies d’Amèrica. La terra, propietat del rei, fou distribuïda parcialment entre els colons i l’Església, segons el model de les encomiendas; a més, l’Església es convertí en la principal propietària de l’arxipèlag. La regulació estricta del comerç, que calia fer mitjançant l’anomenat galió de Manila, inaugurat el 1565, amb Acapulco com a destinació, hi afavorí la prepotència del latifundisme i entrebancà el desenvolupament de l’agricultura. Al segle XVIII, el comerç amb Nova Espanya declinà, i hom posà en pràctica nous sistemes comercials, restringits, com els anteriors. El 1813 el galió de Manila fou suprimit per les corts de Cadis. Però la mesura que tingué de debò una incidència decisiva sobre l’economia filipina fou l’establiment del port franc a la capital, el 1837. D’altra banda, el poble filipí no havia acceptat mai d’una manera definitiva la colonització, i s’aixecà diverses vegades contra les autoritats colonials; els darrers conflictes, que coincidiren amb el període de canvis en l’estructura econòmica i administrativa (1812, 1813, 1837 i 1847), posaren els fonaments del moviment nacionalista.

La lluita per la independència i la intervenció dels EUA

Les reformes administratives que Moret intentà d’imposar a les Filipines foren boicotejades pels ordes religiosos. L’aixecament a la província de Cavite (1872) fou sufocat per la intervenció de les tropes, i el perill d’una conjura, denunciat pels religiosos, hi desfermà una forta repressió, amb l’execució de 41 filipins. Des d’aleshores, l’estat d’agitació fou continu. El 1888 José Rizal fundà la lliga filipina; però, enganyat per les autoritats, fou detingut el 1892, i fou executat a Manila el 1896. Un seguidor seu, Andrés Bonifacio, fundà el Katipunan (1892), que des del 1896, amb un dirigent més moderat, Aguinaldo, protagonitzà l’aixecament general contra els espanyols (1896-97). Aguinaldo, però, pactà amb l’exèrcit, i només la guerra hispano-nord-americana del 1898 impedí que els espanyols es mantinguessin a les Filipines. Els nord-americans, en ocupar, amb l’ajut dels filipins, l’arxipèlag (1898), prometeren a Aguinaldo la concessió de la independència. El 1899 el Katipunan es llançà de nou a la lluita, aquesta vegada contra els nord-americans; però, detingut Aguinaldo (1901), el moviment fou sufocat progressivament (1901-03). El 1916 el president Wilson concedí l’autonomia a les Filipines, i el partit nacionalista de Quezón es convertí en l’agrupació política majoritària del país, i esdevingué absolutament dominant després de l’establiment del Commonwealth of the Philippines, règim republicà de transició cap a la independència, amb Quezón com a president (1935). La independència total filipina fou atorgada el 4 de juliol de 1946. La república de les Filipines, dominada econòmicament pels nord-americans i sotmesa a un règim oligàrquic compartit pels partits nacionalista i liberal, hagué d’enfrontar-se al moviment guerriller dels Huks, de caràcter nacionalista revolucionari, que fou derrotat militarment (1954).

De la dictadura de Ferdinand Marcos a la democràcia

El 1965 fou elegit president Ferdinand E. Marcos, que instaurà progressivament un règim dictatorial. Reelegit el 1969, el 1972 imposà la llei marcial amb el pretext de l’acció de les guerrilles comunistes i les musulmanes. Hom dissolgué l’assemblea nacional, prohibí els partits polítics i perseguí l’oposició al règim. La minoria musulmana, negligida pel govern, originà diversos grups guerrillers d’entre els quals aviat sobresortí, a Mindanao, el Front Nacional d’Alliberament Moro (MNLF), que reclamava la independència o, si més no, un reconeixement de la identitat de la població musulmana. El 1978 unes eleccions legislatives fraudulentes pretengueren legitimar el moviment per a la nova societat (Kilusan Bagong), de Marcos. El 1981 hom abolí la llei marcial i es reintroduïren eleccions per sufragi universal que, celebrades el mateix any, confirmaren Marcos en el càrrec. Tanmateix, les desigualtats socials augmentaren i la degradació i corrupció del règim arribaren a extrems aclaparadors. L’assassinat del líder de l’oposició Benigno Aquino (1983) precipità la unió de l’oposició, que obtingué bons resultats en les eleccions a l’assemblea nacional de l’any 1984, tot i el frau del govern. El 1986, Marcos convocà eleccions presidencials anticipades, que guanyà una àmplia coalició de l’oposició encapçalada per Corazón Aquino, vídua de Benigno Aquino. Les pressions de l’oposició, de l’exèrcit i dels EUA forçaren Marcos a fugir del país. El gener del 1987 tingué lloc un nou intent de cop d’estat, però al mes següent el govern Aquino sortí reforçat amb l’aprovació de la nova constitució per referèndum. Aquest mateix mes, després d’una treva de 60 dies, els combats amb els comunistes es reprengueren. La mort de Ferdinand Marcos (setembre del 1989) no fou obstacle perquè continués el procés judicial contra els seus hereus per tal de recuperar uns quants milers de milions de dòlars presumptament desviats dels fons públics per l’ex-dictador. El seu enterrament —que l’autoritat prohibí que es fes al país— fou motiu de manifestacions organitzades per l’oposició. Aquino trobà obstacles també en l’oposició musulmana, que li feu perdre al sud del país un projecte de llei que permetia una autonomia i uns drets religiosos per als musulmans. A la fi del 1989, Aquino hagué de fer front al sisè cop d’estat liderat per l’antic ministre de Defensa de Marcos i que costà la vida de 119 persones. L’aixecament decidí Aquino a renovar una quarta part dels caps militars, una mesura que no impedí un setè aixecament l’octubre del 1990. Contribuïren a la defensa de la legalitat els EUA i la jerarquia catòlica. L’augment del deute exterior i la degradació de la moneda respecte del dòlar, juntament amb l’augment de la inseguretat, principalment a causa de les guerrilles comunistes, no foren obstacle perquè Fidel Ramos, continuador de la línia política d’Aquino, resultés elegit president de Filipines el juny del 1992. La principal tasca del govern de Ramos fou l’impuls a la recuperació econòmica. Per tal de reduir el deute estatal, al juliol del 1992 signà un conveni econòmic amb els principals bancs. Tot i les dificultats derivades de les restriccions energètiques, s’inicià una lenta recuperació econòmica que quedà palesa en l’augment de les inversions exteriors. Filipines començà a ésser considerat un país asiàtic d’economia dinàmica, com Tailàndia, Indonèsia i Malàisia. Al setembre del 1992 Ramos no renovà el contracte d’utilització de la base naval dels EUA de Subic Bay i aquesta tornà sota sobirania filipina. També el 1992, el cos de l’expresident Marcos retornava a Filipines per ser-hi enterrat i la seva esposa Imelda era condemnada a 21 anys de presó per corrupció. A final d’any, Ramos signà una treva amb el líder guerriller Gregorio Honasan que tingué efectes positius sobre la disminució de l’activitat guerrillera però no hi posà fi. El govern hagué de seguir fent front als disturbis provocats pels secessionistes musulmans i les guerrilles comunistes. El 1996 s’avançaren les negociacions amb el Front Moro d’Alliberament Nacional (FMAN) i es constituí un Consell per la Pau i el Desenvolupament de les Filipines Meridionals encarregat de preparar la creació d’una regió autònoma. També es reprengueren les converses de pau amb el grup guerriller Front Democràtic Nacional. Les eleccions del maig del 1995 donaren una àmplia victòria a la coalició governamental, tot i que les acusacions de frau no foren absents. Al juny del 1996, la coalició governamental es trencà amb l’abandonament del partit Combat per les Filipines Democràtiques. En política exterior destacà, el 1995, la signatura d’un acord amb la Xina que establia un codi de conducta en el contenciós sobre la sobirania de les illes Spratly i la normalització de relacions diplomàtiques amb Singapur el 1996. Tot i ésser una de les economies més febles de l’Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (ANSEA), el govern de Fidel Ramos sabé afrontar el pitjor moment de la crisi financera asiàtica de mitjan 1997, però no pogué evitar les conseqüències del fenomen climàtic El Niño, que destruí collites i deixà milers de persones sense sostre. El resultat d’aquestes catàstrofes es feu sentir en el creixement econòmic del 1998, el mateix any en què se celebraren eleccions generals per a renovar el senat, el parlament i la presidència (11 de maig). Així doncs, el nou president, Joseph Estrada, un conegut actor de pel·lícules d’acció sense experiència política, arribà al poder en un moment de crisi de les finances i de deteriorament de les condicions socials. No obstant això, les capacitats productives i un bon comportament de les exportacions, sobretot cap als Estats Units i la Unió Europea, permeteren una recuperació notable el 1999, amb un creixement del PIB del 2,9%. En el conflicte armat que enfrontava les guerrilles islàmiques i comunistes (sobretot a l’illa de Mindanao), tot i uns acords mantinguts amb l’FMAN el 1997, els conflictes continuaren, i a la primavera del 2000 el govern impulsà diverses ofensives de represàlies per segrests i atemptats.

El 2001, J. Estrada fou apartat de la presidència acusat de corrupció i frau. Li succeí en el càrrec Gloria Macapagal. Des del seu càrrec –que renovà en les eleccions presidencials del juny del 2004–, Macapagal afrontà les dues grans qüestions que determinen les actuals dificultats del país: la insurrecció islàmica, secessionista o revolucionària al sud del país i el desenvolupament econòmic. Pel que fa a la primera qüestió, l’existència de quatre organitzacions rebels dificultava tant la negociació com les accions de repressió. Així, el FMIA, que el 1996 arribà a un acord amb el govern per a l’establiment d’una regió autònoma a Mindanao, es veié sotmès a una sèrie d’enfrontaments i escissions interns: el principal líder i governador de la regió, Nur Misuari, es rebel·là contra el govern el 2001 i fou substituït l’any següent en el càrrec per un seu correligionari més afí al govern de l’estat. Una escissió del FMAN, el Front Moro Islàmic d’Alliberament (FMIA), ha dut a terme atemptats contra objectius sobretot militars i, malgrat que el 2001 subscriví un acord de pau amb el govern, les hostilitats continuaren fins al juliol del 2003, en què entrà en vigor un alto el foc, trencat novament al gener del 2005, tot i que a l’abril hom arribà a un primer acord de pau. D’altra banda, el braç armat del Partit Comunista Filipí, el Nou Exèrcit del Poble, interrompé al juny del 2001 les negociacions de pau amb el govern fins al febrer del 2004. El grup més radical, tant pel que fa a ideologia com a la violència dels procediments, era Abu Sayyaf (també una escissió del FMAN, del 1991), que l’any 2001 segrestà 21 turistes de diverses procedències i demanà en canvi un important rescat, i reivindicà la proclamació d’un estat islàmic i la protecció dels drets de pesca de la població autòctona. Segons el govern dels EUA, aquest grup mantenia connexions amb Al-Qā‘ida. Tot i que després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 els governs nord-americà i filipí es comprometeren a intensificar la col·laboració antiterrorista, el 2004 fou refusada la proposta nord-americana de desplegar forces en el seu territori. En l’economia, encara que les Filipines mantingueren un ritme de creixement de mitjana anual del 4% del PIB en 2000-04, i que el país apostava cada cop més per l’exportació (components electrònics, noves tecnologies, etc.), el creixement era encara lluny del d’altres economies emergents del sud-est asiàtic. Eren especialment preocupants el dèficit públic, causat en bona part per un sistema fiscal poc eficaç, les grans desigualtats socials i un dels creixements demogràfics més accelerats del món, davant el qual el govern tendeix a inhibir-se atesa la gran influència de l’Església Catòlica. L’augment de la població forçà molts filipins a emigrar, i les trameses de divises esdevingueren un element molt important de l’economia del país. Al novembre del 2004, les Filipines, com a membre de l’ASEAN, signaren un acord de lliure comerç amb la Xina. D’altra banda, al juliol del 2004 fou sufocada una rebel·lió militar l’origen de la qual restà poc clar. En política interna, la inestabilitat del govern i els actes terroristes continuaren afectant la normalitat del país. Les campanyes de l’exèrcit al sud de les Filipines per a combatre el terrorisme no donaren resultats clars; també l’exèrcit lluità contra el terrorisme islàmic a l’illa de Jolo, al sud-oest del país, sense aconseguir erradicar-lo, i el grup terrorista Jemaah Islamiah protagonitzà accions armades a la província de Sultan Kudanat, a l’illa de Mindanao. L’acció bèl·lica del govern es combinà amb temptatives de negociació que no reeixiren: a l’agost del 2008 l’oposició de la població cristiana a un règim autonòmic a l’illa de Mindanao feu fracassar l’acord signat amb la guerrilla el mes anterior. Al gener del 2009, el segrest de tres membres occidentals de la Creu Roja a Jolo provocà una crisi internacional. Entre el juny i el setembre d’aquest, any, però, el govern anuncià importants avenços en la lluita antiterrorista, entre els quals la mort d’un dels líders del Front Moro, Camarudin Hadji Ali. Al desembre es reprengueren les negociacions amb aquesta organització, mentre que els combats contra Abu Sayyaf (acusat de vincles amb Al-Qā‘ida)

En altres aspectes, la política interna visqué moments de forta inestabilitat: al mes de febrer del 2006 hi hagué un nou intent de cop d’estat i, a l’estiu, es produí una moció de censura contra la presidenta Gloria Macapagal, que fracassà. La violència política vinculada a les eleccions legislatives del 2007 provocà la mort del candidat del partit de l’oposició, Coalició Popular Nacional, i de 125 persones més. La coalició del govern Tots Junts obtingué la majoria al Congrés, i la coalició Oposició Genuïna guanyà les eleccions al Senat. Al juny del 2007 el govern abolí la pena de mort al país. El mes de novembre de 2009, l’assassinat de més de cinquanta candidats a eleccions locals en un atemptat a Mindanao causà una gran commoció, que s’agreujà quan fou atribuït a un clan aliat a la presidenta Macapagal-Arroyo, acusació que tensà encara més l’ambient en confirmar-se al febrer de 2010 la identitat d’alguns dels condemnats pels tribunals. Al maig se celebraren eleccions presidencials, que foren guanyades pel candidat opositor Benigno ‘Noynoy’ Aquino, fill del líder opositor Benigno Aquino i l’expresidenta Corazón Aquino.

En política exterior, al mes de maig del 2007 el govern filipí signà un acord amb l’australià per a lluitar contra el terrorisme. I l’any 2008 les Filipines fou la seu de la 12a cimera de l’ASEAN i fou elegida per a formar part del Consell dels Drets Humans de les Nacions Unides. Aquests anys dues catàstrofes naturals tingueren una repercussió especialment greu a les Filipines: d’una banda el tifó Sepat, que provocà greus inundacions a Manila i a les províncies properes, a l’agost del 2007; i de l’altra el tifó Fengshen, el 2008, que deixà prop de 500 morts i provocà les pitjors pluges torrencials al país des de l’any 1984.

Llegir més...