Art grec antic
Les visions tradicionals dependents essencialment d’una visió winckelmanniana de l’art clàssic, han restat superades en els últims decennis, i actualment hom pot parlar de nous aspectes, que, recolzant sobre troballes arqueològiques, han canviat la visió estilística per una altra de cronològica. Quant a la periodització, hom ha arribat a un acord general per a fixar uns quants períodes, els límits cronològics dels quals són acceptats gairebé per tothom. Durant l’època obscura, l’enllaç amb el món cretomicènic fou donat per l’estil geomètric (sobretot en la ceràmica), que començà al segle X o al IX aC. El període orientalitzant restà englobat, segons alguns autors, dintre l’art arcaic, que, estrictament, ocupà del 620 al 480 aC. Seguí després l’art clàssic (480-330 aC), perioditzat en formes diverses, segons que es tracti d’escultura, de pintura o d’arquitectura. Amb Alexandre començà el període hel·lenístic, que, en dos moments clarament diferenciats, arribà fins a la conquesta de Grècia pels romans (30 aC). L’estil geomètric, conegut per les ceràmiques trobades a les necròpolis ateneses, presentava, a l’inici, una decoració, amb ratlles horitzontals i cercles concèntrics, que arribà a produir escenes humanes amb veritable estilització. Hom pot relacionar amb aquestes escenes algunes estatuetes de bronze concebudes amb el mateix criteri (Home i centaure; Metropolitan Museum, Nova York). El període orientalitzant correspongué al moment que foren tinguts contactes amb els països orientals, els quals influïren sobre l’art grec considerablement. La ceràmica més famosa d’aquest període fou la coríntia, que, vers la fi de l’etapa, fou substituïda per l’atenesa: bronzes, amb relleus i repussats, olles amb nanses en forma de caps de griu, figures femenines de vori i, sobretot, la gran escultura d’estil dedàlic (Dama d’Auxerre), que portava, com tota l’escultura grega de pedra, una rica policromia. Fou també el moment de l’aparició de dos tipus escultòrics que tingueren vigència en l’etapa immediatament posterior: la kóre, donzella vestida, i el koúros, minyó, tot nu.
Evolució de l’art grec antic
L’art arcaic
En aquest període es palesaren les característiques que definiren l’art grec: estils dòric i jònic a l’arquitectura, ceràmiques amb figures negres i vermelles i escultures naturalistes estilitzades. Fou també el moment que marcà el trànsit als grans edificis de pedra, d’estil dòric (sobretot a la Magna Grècia) i del jònic (l’Herèon de Samos i l’Artemisi d’Efes), que predominà a la zona oriental. L’estil dòric aconseguí la plenitud del període amb els edificis de Selinunt, Agrigent i Paestum. L’escultura desenvolupà els temes dels koúroi i de les kórai (Cleobis i Bitó, Moscòfor, Genet Rampin i la sèrie de donzelles de l’Acròpolis atenesa). El món jònic donà esfinxs, koúroi i els grans blocs de l’avinguda dels Brànquides, a Dídima, així com els frontons del tresor dels sifnis, a Delfos. Al mateix moment correspon el cràter de bronze de Vix. La pintura, la mural havent desaparegut completament, restà reduïda als estils de decoració ceràmica, singularment la de figures negres, en la qual excel·liren els tallers atenesos. Fou també conegut el Vas François, signat per Clíties i Ergòtim. Al costat de la producció de Lacònia i de Jònia, el gran nom del moment típic fou Exèquies. A les acaballes del període arcaic hom troba el temple d’Afaia, a Egina, dòric, i en escultura, les kórai de l’Acròpolis atenesa, el Zeus o Posidó de bronze descobert a la mar, al Pireu, i també la decoració dels frontons d’Egina. A partir del 530 aC s’inicià a Atenes la producció de ceràmica pintada amb figures vermelles, que convisqué encara temporalment amb la de figures negres. El pintor més notable d’aquesta època fou Eufroni, i també sobresortiren Brigos i Duris.
L’art clàssic
L’arquitectura dòrica continua vigent a la Magna Grècia, i alguns dels temples de Segesta, Paestum i Selinunt pertanyent a aquest període. El temple més famós, el de Zeus, a Olímpia, s’ha conservat en ruïnes. L’estil jònic es mostrà a l’interior de Figàlia i començà a ésser emprat al costat del dòric (l’Erectèon i el temple d’Atenea Nikē, a l’Acròpolis atenesa, un conjunt monumental que esdevingué el paradigma de l’arquitectura del període). El Partenó fou un fenomen especial, d’una gran impuresa, on es barrejaren característiques dòriques i jòniques amb una distorsió essencial de les proporcions acceptades. Aparegué l’ordre corinti (monument de Lisícrates, thólos d’Epidaure), que resolgué els problemes que plantejaven els altres dos. També fou el moment de la creació dels grans conjunts monumentals amb una perspectiva que podria ésser anomenada urbanística (l’Acròpolis atenesa n’és un bon exemple). Quant a l’escultura, la seva evolució ha estat diferentment perioditzada. De fet, és l’etapa menys coneguda, per manca de peces genuïnes (els originals s’han perdut i només es conserven a través de còpies romanes, de marbre). Del primer moment clàssic cal destacar l’efebus de Crítios (transició dels koúroi arcaics a la nova figuració) o l’Apol·lo de Piombino, així com també l’Auriga de Delfos. Més avançat, cronològicament, fou el conjunt conegut amb el nom de Tron Ludovisi, amb figures femenines, i els relleus del temple d’Olímpia. L’obra de Miró, de Fídies i de Policlet és fonamentalment desconeguda, tot i que els frisos, les mètopes i els frontons del Partenó sembla que poden ésser atribuïts a Fídies, o almenys a la seva escola. L’Efebus d’Anticitera (Museu Arqueològic Nacional, Atenes), obra anònima, mostrà la transició a l’últim moment del període clàssic que Praxíteles culminà definitivament. La seva concepció volumètrica era ja a l’arrel de les novetats figuratives que aportà l’hel·lenisme i que es palesaren a l’obra d’Escopes (fragments conservats del mausoleu d’Halicarnàs). En la pintura, aquest fou el gran moment de les figures vermelles, record dels grans cicles de pintura mural. El “pintor de Pentesilea” i el “pintor d’Aquil·les” foren els màxims representants d’aquest tipus de decoració. S’inicià la pintura de lēkýthoi blancs (“pintor de les canyes”). Posteriorment els motius es complicaren i esdevingueren una mica barrocs, fins a arribar a l’estil de Kertch, l’últim d’aquesta etapa. De la gran pintura mural només hi ha mostres a les tombes de Paestum, estudiades molt recentment.
El període hel·lenístic
Durant aquesta etapa (considerada pels classicistes com un moment de decadència) les premisses establertes a l’art clàssic foren dutes a les últimes conseqüències i l’art grec rebé una difusió universal. Feren la seva aparició una barroquització del gust i una desmesura de les proporcions clàssiques. Quant a l’arquitectura i l’escultura, fou un exemple de la nova concepció l’altar de Zeus, a Pèrgam (Staatliche Museen, Berlín). Un altre fenomen del moment fou la creació de ciutats noves de planta reticular, iniciada per Hipòdam de Milet, i així els grans conjunts monumentals prengueren l’estat definitiu. En l’escultura hi hagué una tendència vers el realisme, de vegades expressionista: aparegueren els retrats dels magnats, fins i tot a les monedes. Hom només ha conservat còpies de l’obra de bronze de Lisip. L’atenció de l’artista es decantà cap a la representació d’infants i de vells, de malalts o d’estrangers i, també, de monstres (fris de Pèrgam). Anteriors a l’entrada dels romans a Grècia hom troba encara exemplars ben interessants (Victòria de Samotràcia, Musée du Louvre). L’estàtua heroica de Demetri I Sòter clogué la visió volumètrica i naturalista d’aquest període. La pintura de vasos decaigué ràpidament, i les idees pictòriques es conservaren pels mosaics (bicroms a Pel·la, policroms en altres indrets). La cúpula de Kazanlak dóna una idea del que fou un conjunt mural. La resta foren rèpliques d’època romana o mosaics del mateix moment (Batalla d’Issos, a Pompeia). L’estudi dels mosaics de Praeneste i de la pintura pompeiana proporciona una idea de conjunt del que fou la pintura hel·lenística, antecedent essencial de la romana (art romà). A la fi de l’hel·lenisme, l’art grec es ressentí de la decadència general en què es trobava el país. Només en instaurar-se l’imperi Llatí de Constantinoble la vida artística grega reprengué, sota l’òrbita cultural bizantina (art bizantí), a la qual restava parcialment o totalment sotmesa fins el 1453. Durant els anys de l’ocupació turca, l’activitat artística fou nul·la i no tingué continuïtat fins que fou aconseguit l’alliberament del país.
Art grec modern
Després de quatre segles d’ocupació turca, l’alliberament grec determinà també l’obertura de l’art grec als corrents europeus. Aquesta obertura suposà un trencament amb la tradició. L’art grec, però, inicià una nova etapa sota la influència de l’academicisme muniquès, a causa de la incidència de la cort bavaresa en la vida del país. Guizis, Litras i Iakovidis, els primers representants d’aquest nou període artístic, estudiaren a Munic, però en llurs obres conservaren una temàtica grega. En l’escultura destacà Khalepàs. Al començament del segle XX, l’art francès inspirà els artistes hel·lènics, que així s’alliberaren de l’academicisme de l’època anterior. Parthenis, influït per Cézanne i pel cubisme, aconseguí de portar a terme una obra personal, que tingué molta ressonància, amb la senzillesa clàssica característica de l’esperit grec. Gradualment, els nous corrents entraren al país: el cubisme (Guikas), l’expressionisme (Buzianis i Vitsionis), el surrealisme ( Engonópulos). Papalukàs, Tsaroukhis i Diamandòpulos s’inspiraren en la pintura de Matisse i prengueren elements de l’estil naïf de Theòfilos i de l’art bizantí. La influència francesa es féu patent també en l’obra dels escultors Tombros, Apartis i Dimitriadis i del gravador Galanis. La Segona Guerra Mundial i la guerra civil (1945-49) causaren un trencament del moviment artístic i obligaren molts artistes a abandonar el país. L’art grec continuà a la diàspora i recobrà nova vitalitat a partir dels anys seixanta. Influïts per les noves tendències internacionals, els noms de Kondòpulos, Spiròpulos, Danil, Kaniaris, Tsoklis, Pavlos, Kunelis, Samaràs, Perdikidis, Tsingos, Kokinidis i Mutaràs (pintors), Zongolòpulos, Apergis, Takis, Kulendianos i Thòdoros (escultors), Tassos, Katraki i Dimitri (gravadors) i, en l’arquitectura, Pikionis, Kandilis, Doxiadis, Provelènguios i Faturos, asseguren la continuïtat de la vida artística a l’Hèl·lade.