etologia

comunicació animal, conducta animal
f
Biologia

etologia Estudi de l’aprenantatge animal mitjançant la caixa de Skinner

© Fototeca.cat

Branca de la biologia que estudia el comportament dels animals, sota les condicions de l’hàbitat natural, i els mecanismes que en determinen el comportament.

L’etologia, desenvolupada sobretot al s. XX, és fonamentada sobre unes altres branques de la biologia, com la bioquímica, la genètica, l’ecologia, la zoologia, etc. Des dels grecs hi havia diverses observacions i descripcions de tipus anecdòtic de la vida dels animals i de llurs costums, però foren les conseqüències de les teories evolucionistes de Darwin les que possibilitaren el naixement d’una etologia de rigor científic. Els llibres de George John Romanes (1848-94) Mental Evolution in Animals (1884) i Mental Evolution in Man (1889) tingueren un gran ressò. En aquesta època hi hagué molts d’estudis que, intentant de comprendre i relacionar la psicologia animal, partien d’idees preconcebudes, empraven expressions confuses i antropomorfitzaven les observacions, per la qual cosa es produí una certa confusió en el camp de l’etologia. Al començament del s. XX hi hagué un conjunt d’avenços gràcies a J.Loeb (1859-1924) i H.S.Jennings (1868-1947) amb llurs teories sobre els tropismes (1890), I.P.Pavlov (1849-1936) amb la creació de la teoria dels reflexos condicionats (1927) i J.von Uexküll (1864-1944) amb les seves idees sobre el món percebut pels animals (1909). Hom estudià les reaccions socials dels animals i llur comunicació. C.R.Carpenter (nat el 1905) fou un capdavanter en la investigació de l’organització social dels primats (1934). Karl von Frisch (1886-1982) descobrí el llenguatge de les abelles (1923), i K.Lorenz (nat el 1903) i N.Tinbergen (nat el 1907) han fet importants estudis sobre l’instint. Aquests tres últims investigadors reberen el premi Nobel de medicina (1973). Actualment l’etologia explica el comportament com la sèrie d’accions que modifiquen en cada moment precís la relació existent entre un organisme i el medi que l’envolta. És, doncs, un concepte dinàmic que inclou en si la facultat adaptativa. El medi extern no és estàtic i l’organisme s’ha d’adaptar necessàriament a la variació del món que l’envolta per raó de la seva pròpia supervivència. La modificació adaptativa de l’animal com un tot té lloc a través d’una pauta de conducta. L’animal, gràcies als estímuls que provenen dels interoceptors i exteroceptors , rep una sèrie d’informacions que constitueixen una motivació, i com que té unes estructures somàtiques adequades, és capaç d’integrar una resposta. En classificar el comportament dels animals hom estableix una primera divisió entre els animals que tenen un comportament estereotipat i els que tenen un comportament amb intervenció de l’aprenentatge individual. El comportament estereotipat es caracteritza per patrons rígids de conducta, que són gairebé idèntics en tots els individus que componen l’espècie, els quals poden ésser evocats fàcilment per estímuls precisos simples i que, un cop desencadenats, es compleixen fatalment fins al final. El comportament amb intervenció de l’aprenentatge individual és molt més flexible i es caracteritza pel fet que les experiències passades deixen una empremta o memòria, que permet de modelar o de modificar les conductes futures. Ambdós tipus de comportament són adaptatius. Dins cadascun dels dos grans tipus de comportament hom pot establir subjerarquies o graduacions qualitatives de la capacitat de comportament. Així, en el comportament estereotipat hi ha, de menys a més, tropismes, taxis, reflexos simples i comportaments complexos instintius. L’aprenentatge pot tenir lloc, també de menys a més, per habituació, per imitació, per assaig-error, per conceptualització, per raonament complex amb simbolismes, etc. És obvi que en l’evolució apareixen primerament els models més simples de comportament i que sistemes més complexos de comportament s’afegeixen als més simples i després els substitueixen. Actualment, en l’estudi dels patrons de comportament sorgeixen dos mètodes d’investigació, que desemboquen en escoles diferents: d’una banda hi ha els estudis de camp, representats sobretot per l’escola europea (anomenada també etològica ), que accentuen la descripció dels patrons de conducta de l’animal en el seu hàbitat natural, i de l’altra l’escola americana (els membres de la qual foren anomenats psicòlegs experimentals ), que s’interessa per conèixer la natura de l’aprenentatge en ell mateix i els mecanismes que poden explicar què és i com funciona la capacitat d’aprenentatge, la memòria, les possibilitats cognoscitives, etc. L’escola europea estudia les bases del comportament social o les interaccions intraspecífiques dels animals. D’aquí sorgeixen els estudis etològics sobre moltes qüestions, com ara la territorialitat, els rituals d’aparellament, les agressions i les lluites —en general ritualitzades—, la composició i el desenvolupament dels grups socials i familiars i llur organització, els controls de la població, els avantatges de la vida en grup, les comunitats d’insectes, els problemes de l’orientació espacial (navegació aèria d’ocells i migració de peixos), l’ontogènesi del comportament i estudis genètics en relació amb la conducta; així mateix estudia la manera com la informació ha procurat de simplificar-se al màxim (el fet de servir-se del mateix codi, diferentment orientat, per a l’agressió-defensa i per als patrons reproductius). L’escola americana estudia la natura de l’aprenentatge mitjançant el coneixement de les estructures nervioses, endocrines, etc, que més estretament es vinculen en determinar el comportament, integrades dins la totalitat de l’animal. Hom fa servir una sèrie de tècniques per a conèixer els mecanismes de resposta dels animals, com el condicionament operant o instrumental , en què per recompensa o càstig hom ensenya a l’animal a fer una resposta activa. Aquesta resposta, favorable o desfavorable a l’animal, fa que aquest estableixi o no una determinada conducta. Hom coneix estructures, com ara el sistema límbic, l’hipotàlem, el sistema reticular activant, el còrtex cerebral, etc, que determinen moltes de les activitats de l’animal. Hom estimula centres, a l’interior del cervell, amb hormones, metabòlits o drogues, i explora com aquestes substàncies injectades en punts precisos modifiquen la resposta de l’animal. Hom produeix úlceres mitjançant l’establiment de comportaments conflictius o neurosis experimentals. Hom indueix un estrès i observa els canvis bioquímics que comporta. Els mecanismes de la memòria són investigats amb l’ajut de la cibernètica i la teoria de la informació. En parlar de comportament i en classificar-lo hom intenta de no caure a explicar comportaments d’animals en termes de capacitats humanes, és a dir, a no antropomorfitzar els animals ni tampoc a explicar el complex comportament humà a la llum d’esquemes molt més simples que hi ha en aquells.

1, raonament; 2, aprenentatge; 3, instint; 4, acte reflex; 5, tactisme; 6, protozous; 7, metazous simples; 8, cucs; 9, insectes; 10, peixos, amfibis i rèptils; 11, ocells; 12, mamífers inferiors; 13, primats inferiors; 14, home; 15, tipus de conducta determinat

© fototeca.cat