Exposaren per primer cop a les galeries Dalmau (1918), presentats per Francesc Pujols, i, més endavant, a les Exposicions Oficials de Belles Arts de Barcelona, on tingueren sala pròpia. Els unia una gran admiració per Cézanne i un gust per les tonalitats terroses; representaren una reacció contra el luminisme ja estereotipat dels sorollistes i contra el Noucentisme classicitzant i constituïren la promoció jove de l’ala realista del Noucentisme. Posteriorment se'ls afegiren, més o menys esporàdicament, altres artistes. Tot i que el grup es dissolgué abans, el seu darrer acte fou l’exposició de l’any 1932 a l’Ateneo de Madrid, on sota el seu nom exposaren els artistes més significatius de l’art figuratiu català de la seva generació.