El dret canònic distingeix l’excomunió latae sententiae, aplicada pel sol fet de cometre un mancament determinat, previst pels cànons, i l’excomunió ferendae sententiae, que requereix un judici previ. L’excomunió fou emprada sovint com a arma política.
Són famoses, als Països Catalans, les excomunions de Ramon Berenguer I (1056), fetes pel papa a instàncies de l’àvia d’aquell, Ermessenda, i la de Pere el Gran, feta pel papa Martí IV el 1282, després de les Vespres Sicilianes, que fou causa del fallat intent d’invasió de Catalunya per Felip l’Ardit. Els bisbes també utilitzaren l’excomunió amb fins politicoreligiosos, com en els casos d’usurpació de béns eclesiàstics, invasió, amb armes, d’esglésies i sagreres i contra els violadors de pau i treva.
El valor de l’excomunió es desacredità quan es donà per causes tan fútils com l’impagament de censos, segons ho revelen els llibres d’excomunicats que es troben pels arxius parroquials encara al segle XVI.