El seu tipus hagué d’imitar en tot el diner de tern i fou anomenat diner barceloní d’argent o ternat i, més endavant, crucesignatum o croat, per la gran creu que tallava el revers. Des dels s. X i XI, els països europeus, hereus de l’imperi Carolingi, feien encunyar exclusivament dinerets de billó de contingut d’argent més i més baix. Al llarg del s. XIII, però, el desenvolupament econòmic exigia, a tot Europa, una moneda de més valor que els petits diners, i Gènova i altres ciutats italianes ja feien múltiples de diner, batuts en argent. El 1218 Ramon Berenguer de Provença acordà amb els síndics de Marsella la creació d’un gros d’argent de sis diners. El 1266 França s’afegí a aquesta tendència i creà el gros tornès de sant Lluís equivalent a 12 diners, moneda que fou molt imitada. A Catalunya el croat fou el resultat d’una llarga sèrie d’enfrontaments entre el rei i els estaments representatius catalans. Vers la fi del seu regnat Jaume I baté la primera moneda d’argent de la corona catalanoaragonesa (gros de Montpeller) des de temps reculats. El 1285 Pere el Gran arribà a un acord amb els síndics barcelonins per a batre el croat o diner barcelonès d’argent, semblant al pirral sicilià i model del ral sard creat per Jaume II i anomenat també croat. Jaume II de Mallorca, en canvi, en crear l’any 1300 la seva moneda d’argent, li atribuí una talla de 60 peces el marc i llei d’11 diners, arrenglerant-lo amb el gros de Montpeller, de patró francès. Vers el 1407 Martí l’Humà volgué unificar les monedes d’argent de la corona catalanoaragonesa a una talla intermèdia però, a causa de l’oposició dels síndics barcelonins —als quals cedí la responsabilitat d’encunyar moneda el 1408— la unificació no fou completa fins passat el 1422. El croat, moneda estable i de bona llei, fou l’instrument ideal per al comerç mediterrani. Al s. XV el balanç negatiu del comerç català era saldat amb moneda d’argent. Els intents dels sobirans de rebaixar la llei del croat a fi de frenar-ne l’exportació i de recaptar més beneficis toparen de nou amb la resistència dels síndics, temerosos dels efectes del desprestigi de la moneda. El 1444 aquests obtingueren que Alfons IV els cedís el dret de batre les quantitats que volguessin de croats i de divisors (“privilegi dels croats”), perdut arran de la guerra contra Joan II. El croat, com tota la moneda catalana, fou batut exclusivament a Barcelona (fora de situacions de força major dictades per la guerra) fins que Ferran I n'autoritzà el batiment a la seca de Perpinyà, on fou encunyat fins als temps de Ferran II. Els divisors habitualment encunyats foren el mig croat (ja batut pel mateix Pere el Gran), el terç i el sisè (batuts d’Alfons IV a Joan II) i el quart de croat , innovat per Ferran el Catòlic. El croat de Barcelona mantingué bàsicament inalterats els seus tipus fins a la darrera emissió, feta l’any 1707 per l’arxiduc Carles. El seu pes i llei, en canvi, es començaren a afeblir amb els primers Àustria. A l’edat moderna el croat rebé també el nom de ral o ral català i durant la guerra dels Segadors hom encunyà múltiples de 5 rals i de 2,5 rals (cinc sous) a Barcelona i a una trentena d’altres poblacions catalanes. El valor del croat anà variant a causa de la pèrdua de contingut d’argent del diner.
m
Numismàtica i sigil·lografia
croat d’argent de Pere II de Catalunya-Aragó
© Fototeca.cat