En aquestes darreres zones, administrativament extragallegues i de consciència lingüística menys ferma, han estat produïdes manifestacions culturals escasses i modestes, a excepció de les cançons recents d’Amancio Prada, d’El Bierzo. La població gallega, segons el cens del 1996, és de 2.742.622 h; si hom té en compte el territori limítrof esmentat, la població de parla gallega és gairebé de més de tres milions. Cal afegir-hi la població emigrant, que, si més no els primers anys de residència fora del país, resta fidel a la llengua natal en l’àmbit familiar i en determinades relacions intragallegues. Cal tenir en compte que el gallec ja no és llengua habitual dels estaments benestants, si més no a les ciutats, i fins i tot hi ha sectors urbans que no parlen gallec habitualment.
És una llengua preponderantment arcaïtzant: no monoftonga AU (llatí vulgar tauru, gallec touro, català toro), conserva el plusquamperfet simple (amara, del llatí amaveram), substituït en català i en castellà per una perífrasi, conserva les vocals tòniques del llatí vulgar, com el català, manté la f- inicial (femina > femia), també com el català, i l’accentuació llatina de l’imperfet d’indicatiu (amabámos). Els trets gramaticals més distintius del gallec són el manteniment de l’infinitiu amb desinències personals, recurs que, dins la Romània, només posseeix el portuguès, i el datiu de solidaritat, estrany a les parles hispàniques i en moltes altres llengües (téñoche vinte anos, ‘et tinc vint anys’).
Els dialectes bàsics del gallec són l’occidental i l’oriental. L’occidental, estès per la costa atlàntica, és dividit en sud-occidental —parlat a les Rías Baixas i caracteritzat sobretot per l’aspiració de la g (geada), la identificació en s de s i ϑ (seseo), etc.— i nord-occidental, subdialecte de transició amb el dialecte oriental parlat a les Rías Altas i a la Meseta de Lugo. El gallec oriental, parlat al centre i a l’est i a les zones limítrofes de Galícia, no té la geada ni el seseo i manifesta uns altres trets distintius de l’occidental. El gallec escrit és una combinació, més o menys eclèctica, d’ambdós dialectes. Des de la dècada de 1980, la introducció del gallec en l’ensenyament ha donat lloc a dues tendències en la normativització: la dels “reintegracionistes” o “lusistes”, que proposen diversos graus d’aproximació al portuguès i fins i tot la integració total, i la dels “aïllacionistes”, partidaris de la normativa proposada per l’Instituto da Lingua Galega i la Real Academia Galega, admesa per la Xunta de Galicia, que es basa en la situació actual de la llengua. Per tal d’aportar dades clarificadores, l’Instituto da Lingua Galega elabora un atles lingüístic de Galícia i un diccionari històric del gallec.