Adoptaven superficialment la religió dels països on residien; eren excel·lents músics, dansarins i cantadors, i es dedicaven a la metal·listeria o al bescanvi de bestiar, principalment de cavalls. Les dones exercien la quiromància i la mendicitat. Cap al principi del segle XV, en una nova diàspora, molts s’encaminaren a l’Europa central i occidental, pretextant, en molts casos, que complien una penitència (per tal d’obtenir lletres de trànsit que els legalitzessin els viatges). Hom els anomenava sarraïns, moros, nubis, etíops, tàrtars o indis i atribuïa títols nobiliaris altisonants als caps: ducs i comtes d’Egipte (denominació que no es referia al país del Nil, sinó a “Gypte”, suburbi zíngar de Modon, al Peloponès), de Bohèmia, de Grècia, etc. Arribaren a Castella i a Portugal vers el 1415, a través dels Països Catalans, bé que posteriorment, creient-los egipcis, hom hagi cregut que procedien d’Andalusia, una de les zones on han influït més. També eren conegut com a bohemis (pel fet que llurs primers salconduits coneguts emanaven de l’emperador Segimon I, rei de Bohèmia). Els Reis Catòlics ordenaren (pragmàtica de Medina del Campo, 1499) que en seixanta dies els zíngars es transformessin en llauradors, mesura utòpica, que només serví per a posar-los fora de la llei; els monarques següents enduriren les disposicions i pràcticament arribaren a permetre'n l’assassinat impune. Aquesta situació dels gitanos no diferia essencialment de la que sofrien en altres països europeus d’ençà que el 1500 la dieta d’Augsburg en decretà l’expulsió de l’imperi germànic. Des d’aleshores pràcticament tots els països europeus dictaren disposicions semblants, que incloïen mutilacions, empresonaments, expulsions i àdhuc execucions contra els gitanos. La persecució dels gitanos en època contemporània tingué l'expressió més cruenta en el genocidi perpetrat pel Tercer Reich conegut amb el nom de Porraimos.
Al segle XVIII els corrents humanitaristes mitigaren aquestes mesures: Maria Teresa i Josep I d’Àustria iniciaren aquest canvi. A l'Estat espanyol el ministre Ensenada projectà i aplicà (1749-63) l'anomenada Prisión General de Gitanos, un dels primers intents d'extermini sistemàtic d'un grup humà. Tanmateix, Carles III en millorà la condició amb la pragmàtica de 1783, i tractà de rehabilitar-los, sense tenir en compte, però, que era un grup ètnic concret i considerant-los únicament com un conjunt de vagabunds. Des d’aleshores llur presència fou tolerada, poc o molt (encara foren perseguits a l’Alemanya nazi, en 1933-45); no assolí, però, una integració, que esdevé impossible a causa de llur nomadisme i de llur forta tendència a l’endogàmia. Als Països Catalans, hom els troba ja l’any 1415; el futur Alfons IV de Catalunya-Aragó concedí guiatge a Tomàs, fill del “duc Bartomeu”, per anar a Compostel·la en pelegrinatge; el 1416 la vila de Bagà socorregué el “comte de Grècia”. S'estengueren per tots els Països Catalans; alguns grups han adoptat la llengua catalana, especialment a l’Empordà i al Rosselló. Molts s’han establert d’una manera relativament fixa en zones determinades —generalment suburbanes— de les ciutats principals, com Barcelona, València, Alacant, Tarragona, Figueres, Mataró, Elna, Perpinyà, etc. Alguns de llurs membres s’han destacat en el món de l’espectacle, com Carme Amaya i, més recentment, Peret, cantant que actuava sovint en català. El tema dels gitanos ha estat conreat, en la literatura catalana, especialment per Juli Vallmitjana, i en pintura, per Isidre Nonell.