Alguns el situen al país franc a l’època carolíngia, en part com a manipulació del cant antic romà i en gran part, la més artística, com a creació nova. D’altres, amb més probabilitat, el creuen elaborat tècnicament a Roma (s. V-VII) —època de Gregori I— amb material de l’antic cant romà, uniformat segons l'oktoekhos bizantí. Inicialment sembla que es transmeté oralment a través de les Scholae de lectors i de cantors i a través de les comunitats monàstiques o basilicals. Hom no conserva cap notació musical anterior al s. IX. La bona tradició manuscrita és dels s. IX-XII. Hom hi empra lletres, punts i, sobretot, signes ortogràfics com a neumes o signes del gest. Les notacions musicals europees són variades en la grafia, però bastant concordants en el contingut. Unes, poc precises melòdicament però riques en expressió, tenen neumes d’accents in campo aperto (sense línies): Saint-Gall, Bamberg, Laon, Chartres i moltes d’Itàlia. Unes altres, més precises de melodia però deficients en l’expressió, empren només punts en diastematia, com en línies sobreenteses (notacions aquitanes). Dintre la diastematia n'hi ha —com la notació catalana dels s. X-XII— que contenen punts i accents, com en la notació quadrada actual. Al s. IX ja hi hagué símptomes de decadència. El cantus ecclesiasticus (gregorià) es deformà en cantus planus (rítmicament inexpressiu) per obra de la diastematia, de la polifonia i del contrapunt (conductus, organa) i, després, de les línies i de la mesura, tot negligint les indicacions del ritme lliure a profit de l’exactitud melòdica i rítmica mesurada. La seva utilització com a cantus firmus, tan bona per a la polifonia, l’acabà de deteriorar. Així, durant una gran part de la seva existència, el gregorià fou decadent, tot i diferenciar-se del cantus mensurabilis. Al s. XII hom intentà de restaurar-lo: al Cister, un criteri massa estret —unitat modal, àmbit reduït a deu notes (in decahordo psalterio) i simplificació de vocalitzacions jutjades supèrflues— malversà el treball; amb els cartoixans i els dominicans s’esdevingué una cosa semblant. Els s. XVI-XVII tampoc no foren millors: Palestrina, encarregat del Propi del Temps, se'n desentengué; el seu fill Higino acabà l’obra, que, malgirbada, es convertí, juntament amb la de Zoilo (Propi dels Sants), en la mal reeixida edició Medicea (1614-15), feta oficial per Pau V (1622) i vigent fins al s. XX. Per sort, a la fi del s. XIX, a França, els monjos de Solesmes, impulsats per l’abat P.Guéranger, emprengueren una restauració més afortunada. J.Pothier i A.Mocquereau en foren els artífexs més qualificats. El 1908 la versió pràctica de Pothier, elevada a edició típica vaticana, substituí la Medicea, no pas sense lluita. Pothier i Mocquereau se separaren: el primer, abat de Saint-Wandrille (Bretanya), partí del ritme lliure oratori; el segon, prior de Solesmes, es basà —contra el mensuralisme però sense restar-ne exempt— en les agrupacions binàries i ternàries dels punts (publicat a Le nombre musical, 1908-27). La restauració desvetllà els musicòlegs. La Paléographie musicale de Solesmes féu conèixer en facsímil els manuscrits més importants, i la Introducció a la paleografia musical gregoriana (1925; en francès, 1935), de G. Sunyol, en preparà l’estudi. Sunyol publicà també, a tall de divulgació, el Método completo de canto gregoriano (1905), que assolí deu edicions i moltes traduccions. El gregorià, unit al moviment litúrgic, s’escampà ràpidament: en molts països hom creà Scholae cantorum (als Països Catalans la primera fou la de Terrassa). L’ús de les llengües vernacles, arran del concili II del Vaticà, féu disminuir el gregorià, però creix el seu interès musicològic. Hom prepara una edició crítica del Graduale. La modalitat s’entén també en sentit harmònic vertical per l’afinació de la melodia amb l'Ison dels grecs. E.Cardine, monjo de Solesmes i professor a Roma, promou la semiologia, que va al significat dels neumes tot confrontant-los. M.Altisent publicà a Barcelona El cant gregorià (1971) i n'explicà la interpretació: hom parteix del temps síl·laba flexible segons el context de cada moment, mentre els repenjaments rítmics es basen en el text per als fragments sil·làbics, i en les notes importants dels neumes per als melismàtics. El ritme esdevé lliure.
m
Música