i güelf | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

güelf | güelfa

substantiu masculím
substantiu femeníf
Història
història hist
A l’edat mitjana, membre d’una facció partidària de la política papal, enfrontada als gibel·lins.

Aquestes faccions polítiques sorgiren a Alemanya a la mort de l’emperador Enric V (1125); els güelfs, partidaris del papat, foren dirigits pels ducs de Baviera, descendents del duc Welf, de qui prengueren el nom, i els gibel·lins ho foren pels Waiblingen, que també els donaren el nom, anomenats després Hohenstaufen en convertir-se en ducs de Suàbia, i lluitaven per un poder imperial fort i contra el poder temporal del papa. L’enfrontament entre la Santa Seu i l’emperador Frederic I Barba-roja pel dominium mundi trasplantà aquesta divisió a Itàlia, on les faccions preexistents a cada unitat, obligades a prendre partit, s’inclinaren pel bàndol papal o per l’imperial segons llurs interessos, afinitats o rancors. Llevat de la inclinació filoimperial i filopapal, condicionada per interessos locals, ni güelfs ni gibel·lins no tingueren cap ideologia precisa i uniforme. Pot constatar-se només una preponderància güelfa a les ciutats de govern comunal (Florència, Perusa, Bolonya i Pàdua), mentre que les senyories foren més aviat gibel·lines (Milà, Verona, Màntua, etc), bé que hi hagué excepcions notables, com la d’Este de Ferrara, que eren güelfs, i d’altres. Fins al primer quart del s XIV les lluites aferrissades entre güelfs i gibel·lins dins cada ciutat i les entre unes ciutats i les altres anaren lligades a les vicissituds de la política imperial a Itàlia. Després, durant la resta del s XIV i el segle XV, aquests noms designaren només les faccions adversàries dins cada ciutat, que responien a diversos interessos polítics o econòmics i sovint familiars, purament locals. A les ciutats on el triomf d’un dels partits suposà l’exili definitiu dels vençuts (els gibel·lins a Florència i a Bolonya, els güelfs a Pisa), els vencedors i llurs descendents tingueren més interès a conservar l’antic nom per justificar l’usdefruit exclusiu del poder i sobretot l’administració dels béns dels exiliats. La part güelfa de Florència es mantingué així com una oligarquia tancada fins a la fi del s XV.

Col·laboració: 
MTF
Llegir més...