home

animal racional
hombre (es)
man (en)
Homo sp (nc.)
m
Antropologia

Aspecte dels avantpassats de l’espècie humana

© Fototeca.cat

Gènere de primats antropoides, de la família dels homínids, que comprèn l’home actual (Homo sapiens sapiens) i els homes fòssils considerats com a formes ideals de transició en el procés d’hominització.

Aquest gènere té unes característiques típiques, com la capacitat cranial (superior a 750 cm3), el desenvolupament del neopal·li, la dentició (reducció de l’aparell mastegador) i la postura bípeda en posició erecta. Són molts els problemes per a assenyalar uns criteris que marquin el límit inferior del gènere Homo en les formes fòssils, sobretot a causa de la varietat de les restes trobades i del caràcter fragmentari de les dades, les quals coses donen lloc a nombroses divergències taxonòmiques. Hom pot considerar actualment tres espècies: Homo habilis, Homo erectus i Homo sapiens. L’Homo habilis (Leakey i Tobias, 1959) sembla ésser l’avantpassat directe de l’home actual, tenia una capacitat cerebral de 657 cm3 i un peu semblant al de l’Homo sapiens; sabia treballar la pedra per totes dues cares, i visqué fa 1.700.000 anys. L’Homo erectus (pitecantrop, atlantrop, home de Heidelberg) visqué fa aproximadament un milió d’anys en la primera meitat del Plistocè, té caràcters simiescs, com ara poca capacitat cranial, arcades supraorbitals prominents, poc front i absència de mentó, i té una àmplia dispersió (homínid). L’Homo sapiens (home de Rhodèsia, javantrop, home de Steinheim, home de Neandertal, home de Cromanyó) visqué des del Plistocè mitjà fins actualment. Comprèn des dels paleoantropins i els neoantropins fins a les diferents races fòssils a partir de les quals s’arribà a l’home modern.

Evolució dels homínids fins a l’home actual

L’Homo sapiens continuà el procés d’hominització i aconsegueix unes característiques generals: postura bípeda, la mà lliure que executa les tasques manades pel cervell, augment del volum cranial (1.450 cm3 de mitjana), complicació de l’escorça cerebral, llenguatge articulat, inespecialització, control emocional i instintiu i poder de reflexionar i de pensar. L’estudi dels fòssils humans situa les primeres dispersions des d’Àfrica de l’Homo erectus (considerat en sentit ampli) a les acaballes del Pliocè o a l’inici del Plistocè, fa 1.800.000 anys. D’altra banda, un nou estudi realitzat amb dos cranis trobats a Etiòpia l’any 1967, coneguts com a Omo I i Omo II, data en 195.000 anys l’antiguitat de l’espècie Homo sapiens.

El concepte d’home com a genèric, sinònim d’ésser humà en general, sembla néixer amb l’aparició de la idea d’individu en la cultura occidental. Més enllà d’aquesta (l’expansió de la qual a escala mundial ha imposat la idea d’home com a individu i com a concepte genèric que abraça igualment la gent de les diverses cultures), el que es dóna, pròpiament, més que homes o l’home (considerat entre els primitius com a membre del clan o de la família), són cultures, que coincideixen en llur allunyament comú de la natura i l’única regla comuna i explícita de les quals és la prohibició de l’incest. La cultura, en efecte, diferencia l’home de l’animal, a partir d’una doble base: l’intercanvi (segons Lévy-Strauss, un intercanvi triple: de béns, de paraules i de dones), la producció i reproducció de les condicions de vida (així com el mode peculiar d’adaptació al medi, que proporciona a l’home una plasticitat de què manquen els animals i funda la seva diversitat espacial i històrica i el porta a fabricar instruments i a associar-se per a la caça, quan la seva capacitat craniana era encara molt similar —600 cm3— a la del simi) i el llenguatge. Fins a l’aparició de l’home de Neandertal (amb una capacitat craniana —1.400 cm3— molt similar a la que té l’home actual), treball, llenguatge, cooperació social i evolució biològica anaren paral·lels, i quan en el Würmià l’espècie humana adquirí les característiques actuals en un pla estrictament biològic l’evolució continuà a nivell “supraorgànic”, és a dir, cultural. Tant, doncs, l’adquisició del llenguatge com l’evolució del primat homínid els darrers 100.000 anys són productes de la praxi humana.

Dins la tradició de la cultura occidental, d’altra banda, l’home fou pensat inicialment com a part de la natura, sotmès a una llei universal comuna (Heràclit, filosofia jònica, etc.), però de seguida diferenciat del purament natural (expressat en l’home per la força bèl·lica) per la intel·ligència i la capacitat de reflexió (Xenòfanes). Bé que, en l’època de Pèricles i amb la consciència de la individualitat del ciutadà lliure de la polis grega, Demòcrit inicià ja una ètica naturalisticoracionalista i accentuà el caràcter social de l’home i les obligacions que això comportava, és amb la sofística que l’home fou considerat, alhora que com a ésser natural, com a possessor exclusiu del logos, que és fonamentalment llenguatge. Amb Plató aquesta peculiaritat fou enlairada, en una línia dualisticoespiritual, a la categoria de participació divina (ànima ingènita i immortal, empresonada temporalment en el cos). La correcció que el cristianisme operà sobre aquesta concepció (la qual, tanmateix, no deixà d’operar també sobre l’originària comprensió biblicocristiana de l’home) i la noció estoica de la cosmopoliteia (ciutadania universal) seran la base de l’extensió de la idea d’home —els esclaus i els bàrbars no eren abans considerats com a éssers humans— a la totalitat de les cultures i estrats socials. El Renaixement fa de l’individu un ésser socialment i moralment autònom, i els ideòlegs de la burgesia ascendent construeixen, entorn d’aquesta idea, llur sistema politicosocial, de la mateixa manera que l’eix teòric de la filosofia de l’època és el cogito o pensament individual. L’autonomia crítica atorgada per Kant a l’home, que ha arribat, segons ell, a la seva “majoritat”, i l’autonomia política proclamada per la Revolució Francesa són les darreres aportacions del pensament burgès triomfant al concepte d’home. L’accentuació de la individualitat (operada o bé mantenint una referència de l’home a l’extramundà —d’acord amb l’origen cristià d’aquesta accentuació— o bé reduint-la a un sentit intramundà, i llavors l’home és el substitut de Déu com a idea suprema) ha estat corregida a partir de Marx mitjançant la detecció de diversos condicionaments fonamentals (establerts a vegades àdhuc com a determinants): l’home és, així, concebut com a “conjunt de les seves relacions socials” —sobre les quals opera la infraestructura econòmica—, i la seva autonomia real resta reduïda en termes de praxi social (marxisme), o bé com a complex d’instàncies subconscients, entre les quals domina la pulsional, opaca i constringent de la voluntat conscient (Freud), o també, finalment, com a reflex d’unes prèvies estructures sociològiques, sota les quals brolla l’ideològic i sobre les quals operen activament el control social i la força política establerta (corrents sociològics contemporanis). En contraposició al tradicional homo faber (la transposició filosòfica del qual és, a Occident, l’home com a animal racional), hom ha pogut, així, parlar d’altres tipus antropològics, com l’homo oeconomicus i l’homo sociologicus, i àdhuc —com a ideal de l’home futur que cerca l’alliberament d’una civilització com més va més tècnica i deshumanitzadora— l’homo ludens. El concepte metafísic d’home, qüestionat radicalment per l’estructuralisme (enfront de l’afirmació de l’individu operada per l’existencialisme), és considerat actualment per molts com a mancat de sentit o, si més no, com a simple idea reguladora de la possible síntesi de les ciències humanes.