La doctrina de la infal·libilitat, fonamentada en el fet que —en Jesucrist— la veritat de Déu ha estat donada al món infal·liblement (és a dir, d’una manera escatologicodefinitiva), no fou sistematitzada sinó després de l’època postapostòlica, tot i que les referències a una “regla de fe” i a la successió apostòlica testimonien la vinculació de l’Església a la veritat. A l’edat mitjana, l’ús de la paraula no és gens precís, i només en la polèmica conciliarista (ss XIV-XV) el seu sentit s’aproxima al que havia de tenir després, el qual fou reflexionat a partir de la reacció contra la reforma protestant. El concili I del Vaticà preparà un esquema sobre la infal·libilitat de l’Església, però només definí la del magisteri pontifici. El concili II del Vaticà s’apropià les afirmacions del I del Vaticà i les integrà en la doctrina de la col·legialitat de l’episcopat unit al papa i en la de l’Església com a poble de Déu. La doctrina de la infal·libilitat, d’altra banda, no es refereix tant a la infal·libilitat d’una proposició rígida com a la d’uns sentits vivents i històrics. Aquests sentits, segons les diferents situacions de la comunitat, poden ésser presentats, històricament, a través dels enunciats rebuts d’altres generacions, tot reinterpretant-los en funció de les noves circumstàncies. L’anunci concret de l’evangeli a partir d’allò que és definitiu (la presència del Crist mort i ressuscitat) correspon a la mateixa Església com a totalitat, i és aquesta el subjecte de la infal·libilitat; només en forma secundària, perquè l’Església només pot ésser eficaç a través de determinats òrgans, el col·legi episcopal i el seu cap, el bisbe de Roma, són subjectes capaços de determinar proposicions infal·libles.
f
Cristianisme