insaculació

f
Història

Procediment d’elecció, anomenat també de sac o de sac i sort, implantat a les corporacions públiques —municipis, generalitats, gremis— de la corona catalanoaragonesa, al segle XV, i que hi perdurà fins als decrets de Nova Planta, al segle XVII.

El rei aprovava una llista de totes les persones idònies per als càrrecs el nom de les quals era col·locat, en rodolins, en unes bosses corresponents als diversos càrrecs o oficis de la corporació; aquestes bosses eren guardades curosament en una caixa tancada amb diverses claus. El dia de l’elecció la caixa era oberta i un nen menor de deu anys extreia a sort els rodolins de les bosses i hom llegia públicament els noms. Per a ésser insaculat calien una sèrie de condicions, com no haver exercit el mateix càrrec en els darrers anys, no ésser deutor de la corporació o no practicar cap altre ofici amb el qual hi hagués incompatibilitat. Aquest sistema fou establert per Alfons el Magnànim a imitació del que funcionava a les ciutats italianes, per tal de posar fi a les rivalitats dels clans familiars que detenien el poder. Sembla que el primer lloc que l’adoptà fou Xàtiva, el 1427, seguida de Menorca (1429), Alzira i Castelló de la Plana (1446), la ciutat de Mallorca (1447), Eivissa (1454), i, al regne d’Aragó, Saragossa (1442) i Barbastre (1454). El 1450 sembla que fou introduït ja al Principat de Catalunya, primerament a Vic i després a Girona (1457); però la generalització tingué lloc al darrer decenni del segle, quan el sistema fou implantat a la generalitat de Catalunya (1493) i al municipi barceloní (1498), i l’exemple fou seguit per poblacions com Olot (1498), Figueres (1499), Manresa i Balaguer (1500), Cervera (1501) i Tortosa (1506). A la ciutat de València sembla que no fou introduït d’una manera absoluta fins el 1633.