Plató féu de la intuïció una forma de coneixement superior, al qual s’ordenava el coneixement deductiu, i que tenia per objecte la visió de les idees. L’escolàstica li donà una funció paral·lela —possibilitar la visió beatífica— i la distingí de l’abstracció. Per a Descartes la intuïció es referia al coneixement de les evidències més simples, com ara el cogito, però fou Spinoza qui en sistematitzà l’aportació fent-ne un coneixement de tercer grau, cert i infal·lible, que aporta la pau a l’esperit amb el saber suprem que li proporciona. Kant només admeté una intuïció empírica, o captació sensible del fenomen, i una intuïció pura a priori, o principi unificador de la realitat empírica, això és, l’espai i el temps. La filosofia postkantiana instaurà la intuïció intel·lectual o facultat creadora de l’acte mental; Bergson en féu una forma de coneixement capaç de revelar la realitat íntima de l’ésser, a diferència de la deducció, que només n'atenyeria l’exterior. Aquest concepte, i les seves diverses definicions, han sofert una dura crítica per part de les escoles positivistes com a font de tot tipus de fal·làcia i divagació ociosa.
f
Filosofia
Psicologia