Capital del maḥoz homònim d’Israel i de l’estat d’Israel des del 1980. La capitalitat —eterna— li fou conferida pel parlament israelià i comportà que la part oriental de la ciutat, ocupada per Israel des del 1967, fos annexada per aquest país. L’ONU, que no ha reconegut la nova capital, es feu ressò de l’opinió internacional i condemnà la decisió israeliana. Això ha fet que les ambaixades restin a Tel-Aviv, malgrat que Jerusalem acull els ministres i oficines del govern, el parlament, el tribunal suprem de justícia, la presidència de l’estat i la del govern.
La ciutat antiga, centre de pelegrinatge i turístic, és establerta sobre un altiplà calcari, a uns 700 m sobre el nivell de la Mediterrània (1.145 de la mar Morta), encerclat a l’E per la vall del Cedró i al SW per la vall del Hinnon, que s’uneixen. L’altiplà comprèn el mont Morià, on fou edificat el temple, el mont Ofel, lloc de l’antiga ciutat de David, i el mont Sió, lloc de la tomba de David. La ciutat nova s’ha expandit a l’W de la ciutat vella, a partir de mitjan segle XIX, i hi ha els edificis del govern israelià i la Universitat Hebraica. Té indústries tèxtil i metal·lúrgica i de la construcció.
Jerusalem
© Fototeca.cat
És coneguda amb el nom de ’wš’mm en texts egipcis de la XII dinastia i el d’Urušalim en tauletes d’Al-Amārna (segle XIV aC). Conquerida als jebuseus per David, fou convertida en capital del seu regne, i hi fou traslladada l’arca de l’aliança, cosa que la convertí en ciutat santa. Salomó hi bastí el temple, que havia d’ésser el centre de la vida religiosa del poble jueu i l’objecte de les aspiracions i el símbol del retorn durant l’exili. Saquejada la ciutat i destruït el temple pels babilonis, pogué ésser reconstruïda pels jueus el 586 aC. Passà a poder, successivament, d’Alexandre el Gran, dels ptolemeus i dels selèucides, el 63 aC Pompeu la conquerí per als romans, i el 40 aC Herodes el Gran n’esdevingué rei, en lloc dels membres de la dinastia asmonea, i reconstruí el temple.
Durant el govern del seu successor, Herodes Antipas, tingué lloc a Jerusalem la crucifixió de Jesús. Destruïda la ciutat per Tit (70 dC), l’emperador Adrià la reconstruí com a colònia romana, amb al nom d’Aelia Capitolina (130), a la qual, després de la revolta de Barcoquebes (132-135), fou prohibit als jueus de tornar. Jerusalem adquirí un caràcter cristià esplendorós amb Constantí I, que hi bastí diverses basíliques.
Devastada pels perses (614) i reconquerida per Heracli (630), caigué sota el poder àrab el 638. Conquerida pels croats el 1099, esdevingué capital del regne llatí de Jerusalem. Saladí la guanyà novament per a l’islam (1187), i després d’un període de domini llatí (1229-44), dels tàtars i dels mamelucs, el 1516 passà a l’imperi Otomà, fins al protectorat britànic, que acabà amb la creació de l’estat d’Israel.
Cadascuna de les tres confessions religioses té a Jerusalem els seus monuments i santuaris. Del judaisme cal esmentar sobretot el mur de l’antic temple, on els jueus van a plànyer la destrucció de l’any 70 i que és anomenat, per això, “mur de les lamentacions”. D’entre els monuments islàmics es destaquen la mesquita d’Umar o cúpula de la roca, a l’esplanada del temple, i la mesquita d’Al-’Aqsa, del segle XI, sobre fonaments del segle VIII i restaurada els anys 1938-43 (fou víctima d’un incendi provocat el 1969). Dels nombrosos records i santuaris cristians cal esmentar sobretot les edificacions entorn del Calvari o Gòlgota i del Sant Sepulcre i, així mateix, una sèrie de construccions religioses commemoratives dels diversos fets relacionats amb la passió de Crist. A la part moderna, israeliana, resta inclòs el monestir de la Santa Creu, fundat al segle VI i cèlebre pels monjos que l’habitaren i per la riquesa dels seus manuscrits.
Cal esmentar les construccions civils romanes: la fortalesa Antònia, on hom pot veure el paviment del Lithóstrotos o sala del tribunal i l’arc anomenat de l’Ecce Homo, del temps d’Adrià, i la porta de Damasc, de Solimà el Magnífic (1537). Abans de l’ocupació israeliana (1967) era capital del liwās d’Al-Quds de Jordània (2.058 km2).
La Jerusalem moderna posseeix diverses construccions arquitectòniques interessants. A Jerusalem conviuen grups cristians de les diverses confessions i ritus, musulmans i jueus. És seu patriarcal (patriarcat de Jerusalem). Fou escenari de l’encontre (1964) del patriarca de Constantinoble Atenàgores I amb Pau VI. El 2008 hom hi inaugurà un controvertit pont de l’arquitecte Santiago Calatrava, anomenat ‘Pont de les Cordes’ (en referència a l’arpa de David).